Opinió

D'un temps ençà han aparegut una bona quantitat de banderes espanyoles als balcons i finestres del nostre cap i casal, especialment als barris on la renda per càpita és molt més elevada que a la resta. També han aparegut però en menor quantitat als altres barris i a la resta de ciutats i pobles del país. Per algunes persones aquesta presència simbòlica espanyola, molt lligada al procés autodeterminista català, es presenta com a excessiva. Per a d'altres segurament li semblaran molt poques, atès que tot i que són molt cridaneres, no deixen d'estar en una minoria d'habitatges valencians. Aquests darrers, en alguns casos, intenten compensar el que hi haja menys de les que desitjarien, posant més d'una i algunes de dimensions considerables. Ja diu la dita que «caballo grande ande o no ande».

Divendres, 29 Setembre 2017 13:00

"Tres problemes a superar", per Antoni Infante

A les nostres latituds occidentals es diu que si existeix un problema, és perquè existeix la seua solució, almenys en potència. A l'orient sembla que tracten els problemes fonamentalment com a eines de superació. Atenent aquesta doble concepció de voluntat de trobar la solució i d'eina de superació, plantejaré tres problemes polítics que necessitem superar al País Valencià com més aviat millor. Pense a més, que tots ells tenen el mateix origen i poden tindre la mateixa o pareguda solució.

Podria semblar-ho si el motiu no fos tan seriós. El tema, latent des de fa molt de temps, va esclatar arran de la presentació pública de l’esborrany de Pressupostos Generals de l’Estat, PGE, del 2017 per part del ministre espanyol Montoro. Uns pressupostos on tornava a aparéixer la discriminació al País Valencià, ja que només contemplaven el 50% de les inversions que per població –sense entrar en altres consideracions– ens pertocaria. 

La centralitat és eixe espai pel qual malden per apoderar-se totes les persones expertes en màrqueting electoral. Qui domina el centre polític guanya les eleccions, és la màxima per la qual cal sacrificar tota la resta: projecte, promeses, compromisos, ideari polític, ètica... Tot per la centralitat. La centralitat com a axioma es converteix en l'eix vertebrador del discurs polític i del sentit comú. La centralitat, però, es mostra tan difusa i abstracta que necessita el seu antagonisme per a poder confirmar-se ella mateixa. Aquest paper antagònic el juga la radicalitat entesa no com a eina per a arribar a les arrels dels diversos problemes, sinó com a sinònim d'extremisme.

La senadora del PP Susana Camarero i les Diputades Elena Bastida i Blanca Garrigues han demanat en roda de premsa al Consell Valencià "altura de mires" per a sumar-se al Pacte d'Estat sobre la violència de gènere, que en un futur pot veure la llum. Desconec si elles sabran elevar-se suficientment com per a qüestionar el model socioeconòmic que potencia i s'aprofita de la violència de gènere i la resta de violències que pateix la humanitat.

 Vivim dies d’estiu al País Valencià, dies entrellaçats de festival a festival musical. També en aquests dies hem vist una altra vegada el tarannà democràtic del govern central, a través del documental «Les clavegueres d’Interior». Recordem els 25 anys de l’Operació Garzón contra l’independentisme amb noves informacions que aclareixen que tot continua igual. En operacions Catalunya o Garzón l’objectiu sempre està encaminat a minvar la democràcia, destruir al rival polític, posicionar l’opinió pública en l’espai convingut, des de les institucions, des del poder es practica la guerra bruta. Són manipulacions efectuades al més pur dictatorial sense haver de viatjar a les dictadures finançades amb els petrodòlar.

Dimecres, 18 Febrer 2015 01:00

Un pla contra l’Horta i de nou els bous

Al final de la legislatura intenten fer-nos dos jugades més: la revisió del Pla General a València i l’obsessió per declarar els bous al carrer bé cultural. Dues matèries diferents, però que tenen quelcom en comú, puix són filles dels mateix pare: el PP. Estem davant de dos jugades fortes pensades i fetes per allò de deixar “atado y bien atado” dos  punts importants per a la dreta valenciana. El primer, no ens enganyem, no es tracta d’una simple qüestió local, de la ciutat de València, està en joc el model de desenvolupament urbà; el segon forma part de la guerra declarada pel PP contra la idea de construir un país modern i avançat. Comentem les dues amb més detall.

La llegenda de Dàmocles fa referència a un cortesà excessivament adulador i inconscient que repetia sovint la sort que tenia el seu rei Dionísia per atresorar gran poder i riquesa, el rei li va proposar canviar-se per ell durant un dia, així Dàmocles va gaudir d’un gran banquet i de tots els privilegis del monarca fins que en determinat moment, va mirar cap amunt i va observar com una afilada espasa penjava dalt del seu cap lligada per un únic pel de crin de cavall. El que el rei Dionísia volia fer veure al cortesà és el perill que s’instal·la en determinades persones que ostenten gran poder o una situació afortunada, doncs en qualsevol moment els pot ser arravatada.

Els habitants de l’horta sud vivim en lloc privilegiat, envoltats de camps i prop de la devesa i l’Albufera, però hem patit la desgràcia que aquesta porció de terra ha sigut amargament bombardejada d'infraestructures: el nou llit del riu Túria que recorre com una gran cicatriu la comarca d'est a oest, també varen instal·lar una depuradora que de sempre ha produït males olors en el seu funcionament habitual, i que hui en dia també fa pudor a corrupció, asfaltaren la terra i crearen grans autovies que sembren l’entorn de contaminació acústica i pol·lució com la V-30 i la V-31 o la CV-500 que a més separa El Saler del seu port albuferenc, instal·laren bases de contenidors deformant el paisatge en els grans caixons de colorins, i varen demostrar fins on pot arribar la seua ambició inconscient quan varen destruir La Punta per fer l’actual desert de la ZAL.


La Universitat de València acaba de publicar un llibre “Experts and Campaigners. Scientific information and collective action in socio-ecological conflics”, Mercedes Martínez-Iglesias (ed.) per tal de tractar d’explicar les relacions entre les anàlisis científiques i els moviments socials que lluiten en defensa del medi ambient provocats pels problemes ecològics que generen les societats desenvolupades del creixement insostenible. El podríem traduir al català com: “Experts i activistes. Informació científica i acció col·lectiva en els conflictes socioecològics”.

Com explica Martínez-Iglesias a la introducció, aquest llibre reuneix textos de científics socials dels Estats Units, de França i de l’Estat espanyol, amb una important aportació catalana, de Joaquim Sempere sobre els experts en coneixement, participació pública i transició ecològica, Àlex Casademunt sobre l’impacte dels conflictes ecològics en les polítiques de referència. El (paradoxal) cas de la política territorial a Catalunya en la passada dècada (2002-2012), (de la Plataforma en Defensa de l'Ebre, la Plataforma contra el Pla 22@, Campanya contra el Quart Cinturó, Salvem les Valls, Salvem l'Empordà o No a la MAT), Jesús Vicens, sobre els problemes educatius, vitals, els valors sobre el ‘bé comú’ i l’ètica en els problemes ecològics i la cultura de la sostenibilitat; Ernest Garcia reflexiona, amb ajuda de Giddens, Beck i E.T. Thompson, sobre l’exterminisme i els riscos associats a la modernitat, a la tecnologia i al progrés social, i Mercedes Martinez-Iglesias termina l’aportació amb una reflexió sobre l’autoretrat del moviment ambiental com a avantguarda aclaridora o il·luminadora del present i d’un avenir cada vegada més incert i desastrós si no canvia el model de producció, de consum i les formes de vida destructives que infringeixen els humans a la Terra.

 

31 de desembre, tothom es prepara per al sopar de cap d'any i per a passar una estona divertida i agradable amb els seus familiars o amics. Tothom veu caure la sorra del rellotge, desitjant poder moure cap a la festa o el sopar i desinhibir-se d'un present patètic, empobrit i en molts casos de supervivència.

Però no, tothom no està pensant en la festa ni en el sopar. L'ajuntament de València i la seua cort llefiscosa de cacics, franquistes, postfranquistes i neofeixistes tenyits de demòcrates liberals, preparen un colp de mà que els assegure durant uns anys una mica més de negoci a les seues empreses i/o “amiguitos del alma” mitjançant la signatura d'un PGOU que afavoreix uns quants anys més de destrucció de l'horta i de la cultura valenciana.

I és que el moviment és preventiu i astut perquè, per primera vegada en molts anys, l'ajuntament de València pot caure en mans deslleials per al seu model social i nacional. Per primera vegada Rita (l'alcaldessa de falla, Lois Vuitton i populisme feixistoide) té possibilitats de no obtenir majoria absoluta i ser espentada a la cadira de l'oposició.

A València ciutat i a la resta del País Valencià també, parlar de política i de Partit Popular és parlar de l'explotació de les classes populars, de corrupció, de negocis especulatius, destrucció del territori, espolí, monopoli, repressió, suport a la violència feixista....


Pàgina 1 de 4
Joomla templates by a4joomla