Opinió

La senadora del PP Susana Camarero i les Diputades Elena Bastida i Blanca Garrigues han demanat en roda de premsa al Consell Valencià "altura de mires" per a sumar-se al Pacte d'Estat sobre la violència de gènere, que en un futur pot veure la llum. Desconec si elles sabran elevar-se suficientment com per a qüestionar el model socioeconòmic que potencia i s'aprofita de la violència de gènere i la resta de violències que pateix la humanitat.

 Vivim dies d’estiu al País Valencià, dies entrellaçats de festival a festival musical. També en aquests dies hem vist una altra vegada el tarannà democràtic del govern central, a través del documental «Les clavegueres d’Interior». Recordem els 25 anys de l’Operació Garzón contra l’independentisme amb noves informacions que aclareixen que tot continua igual. En operacions Catalunya o Garzón l’objectiu sempre està encaminat a minvar la democràcia, destruir al rival polític, posicionar l’opinió pública en l’espai convingut, des de les institucions, des del poder es practica la guerra bruta. Són manipulacions efectuades al més pur dictatorial sense haver de viatjar a les dictadures finançades amb els petrodòlar.

Dimecres, 18 Febrer 2015 01:00

Un pla contra l’Horta i de nou els bous

Al final de la legislatura intenten fer-nos dos jugades més: la revisió del Pla General a València i l’obsessió per declarar els bous al carrer bé cultural. Dues matèries diferents, però que tenen quelcom en comú, puix són filles dels mateix pare: el PP. Estem davant de dos jugades fortes pensades i fetes per allò de deixar “atado y bien atado” dos  punts importants per a la dreta valenciana. El primer, no ens enganyem, no es tracta d’una simple qüestió local, de la ciutat de València, està en joc el model de desenvolupament urbà; el segon forma part de la guerra declarada pel PP contra la idea de construir un país modern i avançat. Comentem les dues amb més detall.

La llegenda de Dàmocles fa referència a un cortesà excessivament adulador i inconscient que repetia sovint la sort que tenia el seu rei Dionísia per atresorar gran poder i riquesa, el rei li va proposar canviar-se per ell durant un dia, així Dàmocles va gaudir d’un gran banquet i de tots els privilegis del monarca fins que en determinat moment, va mirar cap amunt i va observar com una afilada espasa penjava dalt del seu cap lligada per un únic pel de crin de cavall. El que el rei Dionísia volia fer veure al cortesà és el perill que s’instal·la en determinades persones que ostenten gran poder o una situació afortunada, doncs en qualsevol moment els pot ser arravatada.

Els habitants de l’horta sud vivim en lloc privilegiat, envoltats de camps i prop de la devesa i l’Albufera, però hem patit la desgràcia que aquesta porció de terra ha sigut amargament bombardejada d'infraestructures: el nou llit del riu Túria que recorre com una gran cicatriu la comarca d'est a oest, també varen instal·lar una depuradora que de sempre ha produït males olors en el seu funcionament habitual, i que hui en dia també fa pudor a corrupció, asfaltaren la terra i crearen grans autovies que sembren l’entorn de contaminació acústica i pol·lució com la V-30 i la V-31 o la CV-500 que a més separa El Saler del seu port albuferenc, instal·laren bases de contenidors deformant el paisatge en els grans caixons de colorins, i varen demostrar fins on pot arribar la seua ambició inconscient quan varen destruir La Punta per fer l’actual desert de la ZAL.


La Universitat de València acaba de publicar un llibre “Experts and Campaigners. Scientific information and collective action in socio-ecological conflics”, Mercedes Martínez-Iglesias (ed.) per tal de tractar d’explicar les relacions entre les anàlisis científiques i els moviments socials que lluiten en defensa del medi ambient provocats pels problemes ecològics que generen les societats desenvolupades del creixement insostenible. El podríem traduir al català com: “Experts i activistes. Informació científica i acció col·lectiva en els conflictes socioecològics”.

Com explica Martínez-Iglesias a la introducció, aquest llibre reuneix textos de científics socials dels Estats Units, de França i de l’Estat espanyol, amb una important aportació catalana, de Joaquim Sempere sobre els experts en coneixement, participació pública i transició ecològica, Àlex Casademunt sobre l’impacte dels conflictes ecològics en les polítiques de referència. El (paradoxal) cas de la política territorial a Catalunya en la passada dècada (2002-2012), (de la Plataforma en Defensa de l'Ebre, la Plataforma contra el Pla 22@, Campanya contra el Quart Cinturó, Salvem les Valls, Salvem l'Empordà o No a la MAT), Jesús Vicens, sobre els problemes educatius, vitals, els valors sobre el ‘bé comú’ i l’ètica en els problemes ecològics i la cultura de la sostenibilitat; Ernest Garcia reflexiona, amb ajuda de Giddens, Beck i E.T. Thompson, sobre l’exterminisme i els riscos associats a la modernitat, a la tecnologia i al progrés social, i Mercedes Martinez-Iglesias termina l’aportació amb una reflexió sobre l’autoretrat del moviment ambiental com a avantguarda aclaridora o il·luminadora del present i d’un avenir cada vegada més incert i desastrós si no canvia el model de producció, de consum i les formes de vida destructives que infringeixen els humans a la Terra.

 

31 de desembre, tothom es prepara per al sopar de cap d'any i per a passar una estona divertida i agradable amb els seus familiars o amics. Tothom veu caure la sorra del rellotge, desitjant poder moure cap a la festa o el sopar i desinhibir-se d'un present patètic, empobrit i en molts casos de supervivència.

Però no, tothom no està pensant en la festa ni en el sopar. L'ajuntament de València i la seua cort llefiscosa de cacics, franquistes, postfranquistes i neofeixistes tenyits de demòcrates liberals, preparen un colp de mà que els assegure durant uns anys una mica més de negoci a les seues empreses i/o “amiguitos del alma” mitjançant la signatura d'un PGOU que afavoreix uns quants anys més de destrucció de l'horta i de la cultura valenciana.

I és que el moviment és preventiu i astut perquè, per primera vegada en molts anys, l'ajuntament de València pot caure en mans deslleials per al seu model social i nacional. Per primera vegada Rita (l'alcaldessa de falla, Lois Vuitton i populisme feixistoide) té possibilitats de no obtenir majoria absoluta i ser espentada a la cadira de l'oposició.

A València ciutat i a la resta del País Valencià també, parlar de política i de Partit Popular és parlar de l'explotació de les classes populars, de corrupció, de negocis especulatius, destrucció del territori, espolí, monopoli, repressió, suport a la violència feixista....


La presentació i posterior debat de la revista «l'Espill» número 47 va despertar gran expectació. Prova d'allò és la planta baixa de l'Octubre, davant de la llibreria 3 i 4, on no quedava ni una cadira lliure i molta gent es va haver de quedar de peu.

Per a tal ocasió van comptar amb Mònica i David com a representants de Compromís i la CUP respectivament. Desprenien simpatia, cordialitat i molta complicitat entre tots dos, protagonistes d'un debat molt interessant dirigit per el periodista Víctor Maceda.

Dins les intervencions cal destacar la sintonia i les bones paraules que hi van haver entre ells, el canvi al País Valencià o la revolució catalana en construcció. Països governats per la dreta i la màfia on les desigualtats i la triple crisi que ens afecta ens ha de fer repensar les formes de fer política. Ocupar el poder per fer net, quan l'imperi de la llei i els pactes de la transició no ens deixen respirar o estirar fort per ací i per allà per formular els Països Catalans lliures, socialment justos, antipatriarcals i radicalment democràtics.

L’Audiència ‘Nacional’ Espanyola ha denegat la nacionalitat espanyola a un ciutadà xinés que ha sigut incapaç d’aprendre a parlar castellà en els onze anys que duu a l’Estat espanyol. La sala de Madrid considera que el sol·licitant de nacionalitat espanyola no ha justificat prou el grau d’integració a la societat ‘madrilenya’ o castellana, a pesar que està casat amb una ciutadana de l’estat espanyol des del 2001 i s’expressa en valencià. El sol·licitant, que treballa a la cuina d’un restaurant, va al·legar que podia comunicar-se també en valencià, per no li ha servit de res. Perquè per als jutges madrilenys, el valencià o català del País Valencià, tot i que a la seua Constitució diga, sense esmentar-la, que la nostra és també llengua oficial ‘en les respectives comunitats aut nomes’. És evident, per , pels discursos polítics, per la prohibició perquè es parle al parlament de Madrid, al Congrés i al Senat, per la llei Wert, pel tacament de RTVV, la censura de les TV en català i per algunes d’aquestes impresentables sentències i pràctiques concretes, la realitat és que el català (basc o gallec) és molt menys que el castellà. Es diu i es proclama que és oficial, per en realitat és només ‘cooficial’, una cooficialitat que considera el castellà objecte de prioritat, privilegi i preeminència i al català (èuscar i gallec) de consideració molt menor, subalterna, subordinada i perfectament prescindible. A excloure del tot. A eliminar.

Mentre llegesc el llibre de filosofia de Marcè Rius “Contra filósofos. O ¿en qué se diferencia una mujer de un gato?”,  de qui manlleve el títol, viatge en tren de València a Barcelona durant les vacances de  Nadal. Observe el que veig i ho anote mentre ho mescle amb lectures sobre filosofia i misogínia, amb textos de Beavoir, Arendt, Weil o Zambrano  o filòsofs amb tics falocràtics com Ortega, Derrida o Sloterdijk, fins i tot a autors políticament més lúcids (Agamben, Nancy, Cacciari, etc.), se’ls escapa la realitat entre esquemes ontològics.

Recorde que RENFE, a la que se li escapa el valencià sota esquemes espanyolistes,  mai ha sigut cap institució benèfica que s’haja destacat per la seua estima cap a la nostra llengua pròpia. Des fa anys, he hagut de posar moltes reclamacions a les oficines d’atenció al client,  cada vegada que agafava un tren intercity. Perquè els missatges els deien només i exclusivament en castellà o en castellà i anglés. Reclamava que els digueren els missatges també en català-valencià, inclusivament, sense excloure’l, sense excloure'ns als valencianoparlants. Als anys vuitanta i noranta, quan viatjava en tren i  només escoltava els missatges en castellà, quan arribava a l’estació corresponent, anava a l’oficina d’atenció al  client, demanava el llibre i els fulls de reclamació i expressava el meu desacord perquè no  respectaven la nostra llengua i ens discriminaven, insultaven i invisibilitzaven, vulnerant els nostres drets socials, humans i lingüístics, d’acord amb l’Estatut i la llei d’ús i  ensenyament en valencià (LUEV). Denunciava  la vulneració de drets als missatges de megafonia, als cartells, les indicacions, els fulls, etc.

Quan en el batxillerat em feren estudiar història d’Espanya, allà per la darreria del franquisme, recorde que una de les frases, entre altres, que el professorat insistia a explicar-nos detingudament era la que va dir el monarca Felip II, i que deia: “Al meu imperi no es pon el sol”. Llavors descobrírem que aquella Espanya feixista que ens havia tocat viure, segles abans havia estat un immens imperi. A més a més, també insistien a dir-nos que tot això era gràcies a l’impuls i finançament de Castella, veritable protagonista de la descoberta del Nou Món i forjadora d’aquest imperi. Que havíem d’estar ben orgullosos, doncs el nostre país havia evangelitzat a la meitat de la terra: “Espanya martell d’heretges, llum de Trento, espasa de Roma, bressol de Sant Ignasi” (Menéndez Pelayo). I per això, ens havíem de recrear estudiant la història, literatura i art, amb tota mena de detalls, de l’enyorat Segle d’Or on vam excel·lir, deien, en quasi tot.

Ara bé, però després d’aquesta borratxera de pintors, escultors, escriptors i músics i d’emmirallar-nos amb immenses extensions que contenien metalls preciosos i riqueses fabuloses que heretà l’esmentat rei, anomenat el Prudent, tocà donar la decadència, la progressiva desintegració, el declivi d’aquell imperi on no es ponia el sol. Vist amb aquells ulls, amb aquella ignorància i amb aquells incipients coneixements, hom no era capaç de valorar i entendre la pèrdua de tants territoris. Ens deien que els motius, com no podia ser d’una altra manera, eren múltiples i diversos: polítics, econòmics, militars, religiosos, culturals.....Vist des d’ara, però, i coneixent molt més les obsessions, interessos i tarannà del que anomenem Regne d’Espanya o estat espanyol, hi ha un motiu que, com una columna vertebral, com un pecat original, com una obsessió secular ha caracteritzat el model d’estat que han impulsat reis, regines, vàlids, dictadors, presidents i colpistes al llarg de la seua història, i que avui encara continua: la prepotència, la superba i la manera de fer de Castella.

Pàgina 1 de 4
Joomla templates by a4joomla