Opinió

Divendres passat es va conéixer la decisió de Consum de deixar d'etiquetar els seus articles en valencià. Després d'una primera reacció crec que el fet és només un símptoma de tres problemes més greus.

El primer fa referència a l’afebliment democràtic de la societat valenciana, que es manifesta en la debilitat relativa de la societat civil organitzada. Un afebliment que va permetre que  l'any 2004  Consum trencarà de manera unilateral la seua aliança amb el grup cooperatiu de matriu basca  Eroski, després de 14 anys i sense cap raó creïble de  tipus  organitzatiu, de rendibilitat econòmica o d’estratègia comercial. Tothom va entendre aleshores que la decisió de Consum, presa  d'esquena a les persones sòcies, a la plantilla laboral i a la massa clientelar, obeïa a instruccions polítiques en clau espanyola i com a càstig contra la gosadia del Lehendakari Juan José Ibarretxe de portar al Congrés la proposta aprovada pel parlament basc d’un nou estatut polític, més conegut com a  Pla Ibarretxe.

Ja ens ho deia El Diluvi en la seva característica cançó inspirada en el poema “3 voltes rebel” de la gran escriptora catalana Maria Mercè Marçal: “seràs aquella que vas voler ser, seràs la tres voltes rebel, seràs un puny alçat al vent i tu, sols tu, faràs vibrar cinc continents”; i això és exactament el que hem vingut a fer: ser aquelles que volguérem ser. I, en aquesta ocasió, volem ser les que aturaran el món i demostraran que, sense les dones, no hi ha possibilitat d’acció.  

El dissabte 3 de febrer es va fer un sopar a la Societat Coral el Micalet de solidaritat amb el presos «polítics» catalans (cometes intencionades), organitzat per la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, que va tenir una assistència que va superar l’aforament previst i que va motivar un seguit de reflexions sobre un fenomen -la «qüestió» catalana- que està sacsejant la vida política de tot l’estat espanyol i en el qual van estar presents representants d’associacions i partits polítics de la societat valenciana com Acció Cultural, Escola Valenciana, CC.OO-PV i la coalició ERPV-Esquerra Valenciana, entre d’altres.

Aquests dies estem vivint el que podríem descriure com una autèntica rentada de cara de la monarquia espanyola.

Després dels desafortunats discursos del rei Felip VI, tant el de després dels actes violents de l'1 d'octubre per part de les forces de l'Estat com del tradicional missatge nadalenc -en cap dels dos discursos va esmentar els atacs de la policia i la guàrdia civil a la gent pacífica i indefensa, que tan sols desitjaven anar a votar-, quan, a més a més, s’ompli la boca amb la paraula democràcia, quan precisament ell sap que l'elecció del seu càrrec com a cap de l'Estat és de tot menys democràtica.

Vist a certa distància sembla evident que Ximo Puig i Mónica Oltra han aparegut com les persones que han liderat el canvi al País Valencià. Vist de més a prop i amb cert detall, el tema és més complex i requereix matisos i explicacions. De fet la controvèrsia generada per l'entrega del premi de la Fundació  Broseta  a Societat Civil Catalana , SCC, al Palau de la Generalitat valenciana, de mans del propi president, ha posat al descobert algunes qüestions que convé remarcar.

És important la identitat col·lectiva de les persones?

Clar que sí. Normalment tots se senten orgullosos del seu origen familiar, de ser d'un barri o d'una vila o ciutat. I un grau més de la identitat, en el nostre cas, és ser valencià.

L'estratègia del PP al País Valencià, de cara a recuperar la gestió autonòmica i municipal, sembla prou clara: d'una banda, atacs permanents a qualsevol avanç en qüestió de llengua, d'ensenyament en valencià i normalització democràtica, i, d’un altra banda, judicialització de la política, tot sabent a priori que les resolucions judicials solen afavorir els seus interessos. Res de nou, saben el que volen, no estalviaran esforços per tal d'aconseguir-ho i compten amb el permanent substrat ideològic franquista que roman inalterat en sectors importants de la nostra societat.

Davant de cada problema tenim dues formes de resoldre'l: una és assenyalar una persona responsable i amagar-se’n darrere fins que s'oblide i es torne a reproduir. I aleshores assenyalarem un altre culpable. Una altra és analitzar i supervisar la situació, veure on és l'arrel del problema, i realitzar els canvis necessaris per a millorar tot el sistema de forma integral.

Fa dos anys que visc al Principat de Catalunya i abans d'arribar-hi vivia també a "terres catalanes", com diria Josep Maria de Casacuberta, en un meravellós llibre que acaba d’escriure Faust Ripoll Domènech, publicat a l'editorial afers (d'aquest gran editor valencià que és Vicent Olmos, comparable a J.M. Casacoberta per la seua trajectòria en defensa de la nostra llengua i cultura catalana), doncs per molt que l'estat espanyol i els seus lacais tracten d'enfrontar-nos, dividir-nos, minorar-nos, d'assimilar-nos o exterminar-nos, els Països Catalans són una realitat que roman en construcció, com a horitzó de futur, malgrat tot, després de més de tres-cents anys d'opressió i de dominació castellana o espanyola, que encara cueja, per la força bruta, comandada des del Madrid imperial i colonialista i la complicitat de les sucursals regionals o “autonòmiques” que li donen suport incondicional i entusiàstic... Quan vivia al País Valencià era membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del PV, que ha publicat recentment el llibre "El País Valencià que volem" per esbrinar quin ha de ser el futur d'un país adult i emancipat (en educació, sanitat, cultura, infraestructures, economia, mitjans de comunicació en llengua pròpia...), per triar si cal continuar ofrenant noves glòries a "Espanya", com defensen bona part dels governants “valencians”, en realitat permanentment agenollats davant Madrid (les castelles d’Aznar i Rajoy, l’Andalusia de Díaz i de l’ERE, l’Extremadura d’Ibarra, l’Aragó... que són les regions supremacistes que estructuren la “nació espanyola” on va la major part de la nostra espoliació a tots els àmbits) o si el que cal federar-se o confederar-se amb les Illes Balears, Catalunya, Andorra, la Catalunya Nord i les terres de la Franja de Ponent, ara d'actualitat per l'art del Museu de Lleida, com a botí de guerra saquejat cap a l’Aragó perquè amb l’aplicació del 155 quan la Generalitat està indefensa, lligada de mans i peus amb grillons, intervinguda per la metròpoli, com diria el professor de Berkeley i antiimperialista Ramon Grosfoguel (us recomane escoltar els seus vídeos crítics pronunciant-se sobre Catalunya i qüestionant el nacionalisme neofranquista de la dreta i de l'esquerra espanyolista enquadrada a l’esfera colonial). Que torne al País Valencià la Dama d’Elx que no ha comprat mai el Museu del Prado i ha estat saquejada i robada.

Al debat que es va produir amb l'ocasió de la presentació del llibre de Decidim, El País Valencià que volem a la llibreria Fan Set de València, una persona molt significativa dels moviments socials va fer referència a la feblesa organitzativa de les entitats de la societat civil valenciana. Va posar l'exemple que la seua entitat tenia més de 10.000 seguidores a Facebook i només un centenar escàs de sòcies. Aquesta asimetria, que es repeteix en moltes entitats, entre simpatia i compromís, sembla de manera prou evident que reflecteix una important debilitat.

Pàgina 1 de 6
Joomla templates by a4joomla