Dilluns, 04 Juny 2018 17:57

"Fer fora a Rajoy i el PP no és suficient", per Antoni Infante

Hem viscut aquests dies una excel·lent representació del Gatopardo de Lampedusa en forma de moció de censura per a fer fora Rajoy i el PP del govern de l’Estat. Una representació que moltes de les persones que assistien des del País Valencià com a meres espectadores han viscut amb una certa ansietat, a causa de les necessitats de fer fora unes polítiques que dia rere dia han atemptat contra tota mena de drets socials, civils, polítics, nacionals, mediambientals, de gènere, etc. Eixes polítiques aplicades amb mà de ferro per l’executiu de Rajoy l’han convertit amb el temps en el símbol de tot allò que cal enderrocar per a poder respirar democràticament i posar punt final a la dinàmica de retrocés democràtic i retallada de drets.

Certament, però tal com vam dir (i diem) una vegada i una altra en relació al País Valencià, fer fora el PP de les institucions és una condició necessària, però no és una condició suficient. Fer fora Rajoy amb tot allò que representa -que no és poc- no és suficient, ja que el recanvi, en aquest cas liderat pel PSOE, no es desdirà de res important, ja que aquest altre partit forma part indestriable del consens que ha gestionat la reforma del franquisme durant 40 anys. Certament, el fet que per al recanvi del govern espanyol faça falta la participació de forces diverses que van des de Podemos a Bildu, passant per PDeCAT i ERC… obri la possibilitat de modificar el tarannà de les formes de govern. Tanmateix, aquest nou govern naix amb tres limitacions que ara com ara no veiem ni les forces ni la voluntat política de superar-les.


La primera limitació té a veure amb el manteniment intacte de tot allò que representa l’herència del franquisme. No és cap novetat desconeguda que a Espanya -més enllà de la renovació obligada per raons generacionals- continuen gairebé intactes els aparells judicials, policials, militars, etc. i les seues vinculacions polítiques i econòmiques. Aquest manteniment dels aparells franquistes, dissimulades pel vel de les votacions periòdiques -condicionades per una llei electoral que dista molt de ser justament representativa-, emergeix de tant en tant en sentències judicials absolutament inassumibles per a una societat moderna, en pràctiques policials repressives reiteradament condemnades pels tribunals europeus, en privilegis militars dignes de qualsevol dictadura i, sobretot, amb el manteniment de les estructures de l’estat al servei dels interessos econòmics d’uns centenars de famílies que són les que han controlat històricament Espanya i que ara continuen fent-ho des dels consells d’administració de les empreses de l’Ibex-35.


La segona limitació té a veure amb la negativa al reconeixement del Dret d’Autodeterminació de les nacions que no es consideren de matriu castellana/espanyola. Una negativa que va ser plasmada en la constitució del 78, atorgant-li a l’exèrcit les tasques per a garantir l’acompliment de la unitat, reforçades per l’autocolp militar del 23 de febrer del 81, continuada amb l’aplicació encara vigent de la LOAPA (llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic en les seues sigles en castellà), el rebuig amb escarni inclòs del Pla Ibarretxe, la negativa a pactar un referèndum amb Catalunya i la repressió que ha acompanyat l’aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola. En aquest apartat podríem afegir també la negativa a modificar el sistema de finançament i l’espoli que patim al País Valencià i també les Illes Balears i Pitiüses. Aquesta negativa al reconeixement del Dret d’Autodeterminació, reconegut al dret internacional, hui representa la negació directa del dret a decidir de persones i pobles, i per tant de la mateixa democràcia. No pot haver una democràcia digna de tal nom si no hi ha un previ reconeixement dels drets col·lectius.


La tercera limitació és la negativa a revisar críticament la relació amb la Unió Europea i l’OTAN. La UE, més enllà de la seua gènesi i desenvolupament que tractaré en altre article, representa ara com ara l’ariet del capital contra els drets socials i econòmics dels pobles d’Europa. Un ariet que van llançar amb el Tractat de Maastricht, que van continuar en intentar aprovar una Constitució Europea que van haver de retirar davant la derrota en els referèndums de França i Holanda; que després van substituir per tractats com el de Lisboa, etc. Europa va mostrar-se amb les seues veritables característiques constitutives amb les polítiques imposades al poble grec, empobrint-lo fins a límits difícilment suportables, imposant a Itàlia el 2011 un govern directament de l’FMI, disfressat de govern tecnocràtic, cosa que està intentant novament aquests dies i, en definitiva, obligant una vegada i una altra a governar en tots i cadascun dels estats europeus per afavorir els transvasaments de rendes del treball al capital. Eixa Europa dels estats i del capital és la mateixa que va mirar cap altre costat quan la policia va apallissar el poble català pel fet de votar en un referèndum. I eixa Europa ara imposarà una política antisocial que dissortadament coincideix amb el biaix ideològic del PSOE i que per tan difícilment serà molt diferent de la practicada pels governs de Rajoy. Pel que respecta a l’OTAN, a més d’haver-nos incorporat saltant-se els mateixos límits que van utilitzar per a guanyar el referèndum del 86, hui és més evident que mai que no es tracta d’una estructura defensiva, sinó que és una aliança militar al servei del capital imperialista més agressiu.


No hi ha alternativa? Doncs des del País Valencià estant crec que sí. El primer pas és, malgrat totes les insuficiències exposades, fer fora el PP. És una condició necessària. Però una vegada fet aquest pas necessari, caldria que les forces veritablement democràtiques es desvincularen de tot allò que representa el Règim del 78 i s’obrira una veritable Ruptura Democràtica amb el passat i l’obertura d’un Procés Constituent que done la veu directament al poble. Eixe és el camí que més d’hora que tard hem de recórrer i que convindria abordar amb la màxima prioritat, tot tenint en compte que tal procés hauria de tindre un marc especial i propi al nostre País Valencià. Anem-hi?

Antoni Infante @InfanteAntoni
Coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià @DaDPV 

Joomla templates by a4joomla