Dilluns, 19 Novembre 2018 22:21

"La renúncia a duplicar els pressupostos", per Antoni Infante

No sé ben bé si es tracta d'una renúncia conscient o només és l'expressió d'una certa alienació ideològica però el fet és que els nostres governs autonòmics, amb majoria als Parlaments i les Corts, renuncien objectivament a duplicar la despesa social i les inversions públiques, com a conseqüència de l'acceptació del marc distributiu que tenen assignat en aquest estat de les autonomies (re)nascut amb el règim del 78. Les xifres que ara explicaré estan relacionades directament amb els pressupostos per al 2019 del País Valencià, però pel que conec, tinc la convicció que són equivalents proporcionalment als de les illes Balears i també als de Catalunya, almenys mentre no faça el pas definitiu per fer efectiva la República i continue formant part del regne borbònic.

Quan al principi dels anys 80 del passat segle el règim del 78 va començar a implementar la nova forma de gestió administrativa mitjançant les autonomies, el País Valencià va assolir una sèrie de competències en àrees diverses com sanitat, ensenyament, serveis socials i altres, que van ser dotades amb partides semblants a la despesa que l'estat feia fins aquell moment en aquest territori. Com ja ha quedat demostrat en infinitat d'estudis, aquestes despeses, a més de no donar resposta a les necessitats concretes, eren molt inferiors a la mitjana que feien en l'àmbit estatal per aquests conceptes. Aquella menor despesa històrica provocaria que els serveis que ara administraria la nova autonomia estarien seriosament mancats de mitjans humans i materials, quan no eren senzillament inexistents.

Des d'un primer moment el tímid intent de millorar aquestes despeses amb una gestió més eficient no va ser suficient i aleshores va caldre-hi un increment de la despesa, no contemplada en les transferències econòmiques que es rebien de l'estat, raó per la qual havia de realitzar-se mitjançant préstecs financers. Aquests préstecs, al principi de poca magnitud, van anar incrementant-se especialment des de 2002, a causa també de les polítiques faraòniques de balafiament, i de manera molt més significativa des de 2008 a causa dels efectes socials de la crisi del capital. A hores d'ara, el deute té unes dimensiones gegantines de més de 46.000 milions d'euros, més de dues vegades els pressupostos anuals de la Generalitat. Aquest deute, absolutament il·legítim, ja que ha estat generat des del començament fonamentalment per la manca de provisió per banda de l'estat, que actua com a amo i senyor de la nostra economia i ens obliga a detraure recursos d'altres partides per anar amortitzant-lo i, ara en concret en detraurà un de cada quatre euros del que serà el pressupost de 2019. És a dir, dels 22.092 milions d'euros prevists, 5.281 milions són dedicats a pagar el deute i els interessos que genera.

Des que en 2015 va haver-hi un canvi de partits al capdavant de les institucions valencianes, han intentat frenar el creixement del deute incorporant als diversos pressupostos anuals una xifra de 1.325 milions d'euros equivalents a la diferència de finançament que rep el País Valencià respecte a la resta d'autonomies de règim comú pels serveis transferits. Es tracta d'una xifra virtual o fictícia que, com que no serà assumida pel govern espanyol, genera dos problemes. O bé no es poden efectuar les despeses pressupostades en eixa quantitat, o si es gasten, ho fan altra vegada mitjançant l'increment del deute. Un peix que es mossega la cua en una espiral cap a l'abisme del deute, convertit en un transvasament de rendes del territori a la banca o a l'administració espanyola.

D'altra banda, com que el règim autonòmic és fonamentalment un mecanisme de descentralització administrativa però no de sobirania, la política fiscal és dissenyada a escala estatal, de manera que des de l'administració central es determina tant el nivell impositiu com la política d'inversions. El cas valencià és un exemple de flagrant espoli fiscal, perquè la suma dels impostos generats al territori supera amb escreix i de manera permanent les inversions que l'estat hi realitza. Aquesta diferència és d'una magnitud de més del 6% del nostre Producte Interior Brut. És a dir, més de 6.000 milions d'euros anuals que paguem i viatgen cap a l'administració central no tornen ni en inversions ni en provisió de les nostres administracions autonòmiques i municipals ni de les necessitats socials. La suma d'aquest dues partides fa un total per a l'any 2019 d'11.281 milions, xifra que equival a més del 50% del total del pressupost pactat pels partits del Botànic i que si no patírem aquesta sagnia de recursos ens permetria duplicar el total de la despesa social.

Es podrà adduir que mai com ara s'ha denunciat tant l'infrafinançament del País Valencià. Certament, però s'ha fet rebaixant les xifres a reivindicar, centrant-les només en la millora del finançament autonòmic, els 1.325 milions ficticis pressupostats i una reordenació del deute (desplaçant-ne el pagament del principal i augmentant l'interés a pagar) i assumint part de la visió de l'estat quan redueix l'espoli fiscal a un lleuger desequilibri fiscal. I sobretot s'ha posat sordina i bastons a les rodes de les mobilitzacions populars amb l'increïble argument que no hem de contagiar-nos del procés independentista català.

La conseqüència de tot plegat és un País Valencià empobrit, amb una taxa de pobresa absoluta que afecta prop del 10% de la població i un índex de pobresa relativa i de persones en risc d'exclusió social que supera el 30%, un model econòmic subsidiari en bona part a les "necessitats" del capital financer estatal i internacional. Han convertit un país ric i ple de possibilitats, en un altre d'excessivament depenent del turisme i la construcció, amb un model territorial, industrial i agrari poc definit, sense coherència nacional, poc autocentrat i poc sostenible ecològicament i que funciona, a més, pressionant a la baixa contra els drets laborals dels treballadors i treballadores i els drets socials i mediambientals del conjunt de la ciutadania.

Són segurament, com han dit el President i la Vicepresidenta del Consell, Ximo Puig i Mònica Oltra, els millors pressupostos de la història de l'actual Generalitat Valenciana, i també els més socials, però queden lluny, molt lluny, del que podrien ser, quan hi ha tantes necessitats i també recursos suficients per a poder duplicar totes les partides referides a despeses socials. I convé recordar que darrere els números hi ha sempre les persones.

Antoni Infante

Article publicat en elMón.cat

Joomla templates by a4joomla