Opinió

Vist a certa distància sembla evident que Ximo Puig i Mónica Oltra han aparegut com les persones que han liderat el canvi al País Valencià. Vist de més a prop i amb cert detall, el tema és més complex i requereix matisos i explicacions. De fet la controvèrsia generada per l'entrega del premi de la Fundació  Broseta  a Societat Civil Catalana , SCC, al Palau de la Generalitat valenciana, de mans del propi president, ha posat al descobert algunes qüestions que convé remarcar.

És important la identitat col·lectiva de les persones?

Clar que sí. Normalment tots se senten orgullosos del seu origen familiar, de ser d'un barri o d'una vila o ciutat. I un grau més de la identitat, en el nostre cas, és ser valencià.

L'estratègia del PP al País Valencià, de cara a recuperar la gestió autonòmica i municipal, sembla prou clara: d'una banda, atacs permanents a qualsevol avanç en qüestió de llengua, d'ensenyament en valencià i normalització democràtica, i, d’un altra banda, judicialització de la política, tot sabent a priori que les resolucions judicials solen afavorir els seus interessos. Res de nou, saben el que volen, no estalviaran esforços per tal d'aconseguir-ho i compten amb el permanent substrat ideològic franquista que roman inalterat en sectors importants de la nostra societat.

Davant de cada problema tenim dues formes de resoldre'l: una és assenyalar una persona responsable i amagar-se’n darrere fins que s'oblide i es torne a reproduir. I aleshores assenyalarem un altre culpable. Una altra és analitzar i supervisar la situació, veure on és l'arrel del problema, i realitzar els canvis necessaris per a millorar tot el sistema de forma integral.

Fa dos anys que visc al Principat de Catalunya i abans d'arribar-hi vivia també a "terres catalanes", com diria Josep Maria de Casacuberta, en un meravellós llibre que acaba d’escriure Faust Ripoll Domènech, publicat a l'editorial afers (d'aquest gran editor valencià que és Vicent Olmos, comparable a J.M. Casacoberta per la seua trajectòria en defensa de la nostra llengua i cultura catalana), doncs per molt que l'estat espanyol i els seus lacais tracten d'enfrontar-nos, dividir-nos, minorar-nos, d'assimilar-nos o exterminar-nos, els Països Catalans són una realitat que roman en construcció, com a horitzó de futur, malgrat tot, després de més de tres-cents anys d'opressió i de dominació castellana o espanyola, que encara cueja, per la força bruta, comandada des del Madrid imperial i colonialista i la complicitat de les sucursals regionals o “autonòmiques” que li donen suport incondicional i entusiàstic... Quan vivia al País Valencià era membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del PV, que ha publicat recentment el llibre "El País Valencià que volem" per esbrinar quin ha de ser el futur d'un país adult i emancipat (en educació, sanitat, cultura, infraestructures, economia, mitjans de comunicació en llengua pròpia...), per triar si cal continuar ofrenant noves glòries a "Espanya", com defensen bona part dels governants “valencians”, en realitat permanentment agenollats davant Madrid (les castelles d’Aznar i Rajoy, l’Andalusia de Díaz i de l’ERE, l’Extremadura d’Ibarra, l’Aragó... que són les regions supremacistes que estructuren la “nació espanyola” on va la major part de la nostra espoliació a tots els àmbits) o si el que cal federar-se o confederar-se amb les Illes Balears, Catalunya, Andorra, la Catalunya Nord i les terres de la Franja de Ponent, ara d'actualitat per l'art del Museu de Lleida, com a botí de guerra saquejat cap a l’Aragó perquè amb l’aplicació del 155 quan la Generalitat està indefensa, lligada de mans i peus amb grillons, intervinguda per la metròpoli, com diria el professor de Berkeley i antiimperialista Ramon Grosfoguel (us recomane escoltar els seus vídeos crítics pronunciant-se sobre Catalunya i qüestionant el nacionalisme neofranquista de la dreta i de l'esquerra espanyolista enquadrada a l’esfera colonial). Que torne al País Valencià la Dama d’Elx que no ha comprat mai el Museu del Prado i ha estat saquejada i robada.

Al debat que es va produir amb l'ocasió de la presentació del llibre de Decidim, El País Valencià que volem a la llibreria Fan Set de València, una persona molt significativa dels moviments socials va fer referència a la feblesa organitzativa de les entitats de la societat civil valenciana. Va posar l'exemple que la seua entitat tenia més de 10.000 seguidores a Facebook i només un centenar escàs de sòcies. Aquesta asimetria, que es repeteix en moltes entitats, entre simpatia i compromís, sembla de manera prou evident que reflecteix una important debilitat.

Una de les qüestions més interessants que ha posat a la llum la revolució democràtica independentista catalana ha sigut la de fer evident la necessitat que té tota proclamació o expressió de desig de la mediació de la factibilitat (de com fer-ho possible).

Juan Carlos Monedero, ideòleg de Podemos ha comparat la estratègia de l´independentisme amb la d´ETA, dies abans Domenech i Iglesias havien acusat l´independentisme de "oferir un espai d´actuació", el primer; i de "despertar" el feixisme, el segon. De les tres declaracions, la de Iglesias i la del seu escolanet català, son fruït de la estratègia per donar una visió distorsionada del moviment revolucionari català que des del seu naixement aquest espai de la esquerra revisionista nacionalista espanyola està fent per manipular els progressistes espanyols i catalans. Però la de Monedero va més enllà, directament criminalitza el moviment independentista, tal com fa Aznar, Vox, Albiol o el PP, i no es d´estranyar la coincidència entre aquest fosc representat del totalitarisme d´esquerres i la extrema dreta espanyola.

D'un temps ençà han aparegut una bona quantitat de banderes espanyoles als balcons i finestres del nostre cap i casal, especialment als barris on la renda per càpita és molt més elevada que a la resta. També han aparegut però en menor quantitat als altres barris i a la resta de ciutats i pobles del país. Per algunes persones aquesta presència simbòlica espanyola, molt lligada al procés autodeterminista català, es presenta com a excessiva. Per a d'altres segurament li semblaran molt poques, atès que tot i que són molt cridaneres, no deixen d'estar en una minoria d'habitatges valencians. Aquests darrers, en alguns casos, intenten compensar el que hi haja menys de les que desitjarien, posant més d'una i algunes de dimensions considerables. Ja diu la dita que «caballo grande ande o no ande».

Divendres, 29 Setembre 2017 13:00

"Tres problemes a superar", per Antoni Infante

A les nostres latituds occidentals es diu que si existeix un problema, és perquè existeix la seua solució, almenys en potència. A l'orient sembla que tracten els problemes fonamentalment com a eines de superació. Atenent aquesta doble concepció de voluntat de trobar la solució i d'eina de superació, plantejaré tres problemes polítics que necessitem superar al País Valencià com més aviat millor. Pense a més, que tots ells tenen el mateix origen i poden tindre la mateixa o pareguda solució.

Pàgina 6 de 11
Joomla templates by a4joomla