Morir dignament hauria de ser el corol·lari d'una vida digna. Sembla d'entrada inqüestionable el dret de totes les persones a defensar-se del dolor, evitar el patiment innecessari (i ho és sens dubte el que provoquen malalties cròniques i degeneratives) i posar fi a la pròpia vida quan la vida ha perdut tot sentit mental i físic, quan continuar vivint és sinònim de tortura. 

Una vegada més, ens trobem a les portes d’una contesa electoral que definirà tant el govern del País Valencià com l’espanyol. En els darrers quaranta anys, cap dels parlaments -valencià i espanyol- que han eixit de les diferents eleccions ha situat la reivindicació clara -sense embuts, més enllà de declaracions institucionals- d’una reforma del sistema de finançament autonòmic per al País Valencià que es traduïra en un control total de la fiscalitat i dels ingressos/despeses per part del govern de la Generalitat. Com a màxim, cal reconèixer-ho, s’ha posat damunt la taula la crítica al sistema actual; un sistema que empobreix els valencians i valencianes i que està basat en un espoli fiscal per part de l’estat espanyol al País Valencià.

Sense sentir entusiasme per ell, Azaña és per a mi un polític que m´inspira respecte, almenys en allò referent a l´encaix territorial de Catalunya. Com a principal líder de la primera etapa de la Segona República va fer front al problema que representava, en un ambient com l´espanyol, haver de concedir un cert poder polític a una part del territori.

El genèric mai ha conformat pensament patriarcal, mai ha apuntalat l’androcentrisme. Clar, a l’espècie sencera se li ha dit “l’home” només perquè se li havia de dir d’alguna manera.