Amb el Brexit aprovat i en procés de consumació, la pandèmia del COVID19 ha tornat a sacsejar amb gran virulència la Unió Europea (UE), consumida per la burocràcia i amb dues grans contradiccions internes de més profunditat que les picabaralles dialèctiques entre els seus actuals mandataris. La primera contradicció és la que s’estableix entre la propaganda del que diu de si mateixa l’UE i allò que està fent realment des del seu naixement. La segona entre el fet de ser un dels espais més importants del món per a la valorització del capital[1], a causa del seu gran desenvolupament econòmic, i, alhora, un dels territoris on, malgrat els retrocessos, encara hi resten importants conquestes en drets laborals i polítics que dificulten precisament aquesta valorització.

Aquest govern no deixa de sorprendre, sembla que la política de comunicació la dissenyen per a atemorir la població. Hi posaré dos exemples. Vint de març, una representant de govern espanyol vestida de metgessa, deia, sense pudor, que la gent gran no havia de preocupar-se, concretament els majors de 80 anys, que no hi haurien per a ells llits d’UCI, però que tindrien totes les cures pal·liatives a l’abast. No m’imagine a ma mare o el meu sogre escoltant aquesta notícia, tots dos majors de 80 anys, tots dos assabentats que la major mortalitat és al seu rang d’edat, i tots dos assabentats que les cures pal·liatives es donen als malats terminals. Tots, a hores d’ara, sabem l’esforç que ens està costant mantenir l’esperança dels nostres majors sovint sols, però sempre aïllats, perquè des del govern es llancen eixos missatges. Què pretenen? I no es tracta de censura informativa, perquè això no és informació, és alarma, es tracta de crear alarma, eixa situació no ha passat encara, passarà? Segur que sí, és inevitable donada la gestió que el govern ha fet. Però és necessari alarmar els vells? Es guanya alguna cosa positiva amb eixa mena d’informació? Jo no ho crec.

Vam obrir un parèntesi al principi del confinament que no sabem com ni quan tancarem. D'ací a pocs o molts dies, potser fins i tot haurem perdut la sensació d'estar vivint enmig d'un parèntesi. Ens semblarà que la vida era així i era açò, que l'aïllament és el preu de viure en un món convertit en una gran pandèmia on el monstre passeja tothora, letal i invisible, per l'espai exterior. Els pitjors malsons de la ciència-ficció han deixat de ser ficció i han ocupat gairebé sencer el perímetre de la realitat. Pensem que tal vegada som nosaltres mateixos els qui anem transformant-nos en personatges de novel·la, que tard o d'hora la realitat acaba imitant l'art i en plagia fins als mínims detalls. En la seua prospecció sensible del món és capaç de veure coses que la gent no veiem fins que ens cauen damunt o les tenim davant del nas, i no sempre. Art i ciència són camins que sovint s'entrecreuen i ens permeten arribar al mateix lloc. Ara s'acompleixen els pronòstics que la ciència va transmetent des de fa anys més o menys relacionats amb la sobreexplotació a què la cobdícia ha sotmès el planeta i la deshumanització que imposa el progrés suïcida.