El domini lingüístic del català s’estén per tota Catalunya, incloent-hi la Catalunya del Nord i la Franja de Ponent, Andorra, les Illes Balears i Pitiüses, la ciutat de l’Alguer -on també s’anomena alguerés-, la major part del País Valencià – on rep majoritàriament la denominació de valencià- i el territori del Carxe, a la Regió de Múrcia. És a dir, un espai humà i territorial avui dividit entre els estats espanyol, francés, andorrà i italià i, dins de l’estat espanyol, entre les comunitats autònomes de Catalunya, País Valencià, les Illes Balears, Aragó i Múrcia. Fet i fet, un espai de gran varietat i potencialitat, si visquérem en unes societats veritablement democràtiques, en les quals cultura i les diverses llengües que les vehiculen foren expressions respectades i potenciades com a signes de riquesa immaterial a protegir i, alhora, un veritable trencaclosques per a poder garantir-ne l’ús normalitzat i la viabilitat de futur, a causa de la manca total o parcial d’aquesta mateixa democràcia.

La pandèmia i els temporals han despullat i exposat a la llum del dia la feblesa del model econòmic neoliberal en el que respecta a la salut ecològica, econòmica i social per a la majoria de les persones i la fortalesa del sistema per a la minoria que posseeix el poder econòmic i el control del poder polític. Com ja hem comentat en un article anterior (‘Educació i economia’, Levante-EMV 2/12/2020) aquest model s’ha fet fort, entre altres coses, perquè ha aconseguit la passivitat de la població a través del foment conscient de l’analfabetisme social i la transmissió de valors únicament materials front a valors socials, amb la complicitat i la subordinació dels polítics governants. Ací aquesta falta d’una educació cívica també es reflexa en la mediocritat de gran part dels representants públics i dirigents dels partits polítics, són un espill de la societat, la majoria dels quals tenen poca formació, poca base ideològica i poca visió de futur, ja que quasi tots els actuals dirigents s’han criat al si dels partits des de joves i la seua formació ideològica sols ve de les consignes emeses pels aparells de propaganda dels partits, a més de fer del càrrec polític una professió; els pensadors ideòlegs dels partits, sobretot els d’esquerres, foren enviats a galeres durant els anys 70 i 80 del segle passat. La mediocritat i la falta d’una mínima educació cívica i política de la majoria dels càrrecs públics s’està veien, dia rere dia, en les baralles sense trellat, la banalització dels debats a nivells dels programes fem de la televisió i la manca de propostes serioses per a buscar una solució econòmica i social per al conjunt de les persones.

El divendres 5 de febrer el programa A la Ventura de la televisió d’À Punt estava tractant el tema dels youtubers i d’altres streamers que se’n van a Andorra. Un tema amb moltes arestes espinoses com la del pagament d’impostos i la necessitat de serveis públics de qualitat, els paradisos fiscals, el realisme capitalista i la ideologia ultraindividualista que molts d’ells  transmeten a la joventut a través del seus continguts, i que ens resulta tan insolidari i tan obscè, o l’aspecte lingüístic, que tractarem en aquest article. Un dels youtubers convidats, Rubén Gisbert, va iniciar la seua intervenció dient «jo soc valencianoparlant (...) però com esta televisió se sustenta amb els impostos de tots els espanyols (i continua en castellà) hablaré en castellano que creo que es más pertinente para que nos [entienda] toda la audiencia incluidos los que me ven a mí». Tot ple d'inexactituds sobre el finançament de la televisió valenciana, i per extensió sobre el finançament de la Generalitat, que no se sustenta amb els impostos de tots els espanyols, sinó amb els de tots els valencians i valencianes. I a més a més, des del País Valencià paguem més del que rebem. Tot i que va haver altres visions, és una llàstima que A la Ventura no portara també, per sentir una opinió alternativa, algun streamer que cree continguts en valencià o que aporte, a través dels seus continguts, valors per a la societat: continguts culturals, de pedagogia social, píndoles formatives o valors com la solidaritat, el respecte mutu, la dignitat. En definitiva, el que el catedràtic d’economia de la UV Joan Ramon Sanchis anomena «youtuber social».

Des de la campanya Reciprocitat ara!, que vaminiciar tot just fa un any, fem una crida al conjunt de la societat civil, entitats, institucions, sindicats i molt especialment als partits polítics de tradició democràtica que defensen el dret a viure en la llengua i la cultura pròpies perquè esmercen tots els esforços necessaris per fer efectiva, sense més excuses ni dilacions, la reciprocitat plena dels mitjans de comunicació, ràdios, televisions, plataformes, en català.