La Plataforma pel Dret a Decidir -Decidim entrega aquest diumenge a partir de les 11.45 h al Teatre el Micalet de València els Premis Toni Terrones, a la lluita cívica per un País Valencià millor. Els premis estan dedicats a l’activista social Toni Terrones, cofundador de Decidim i que va treballar de forma incansable des de la lluita sindical, per la llengua i la cultura del País Valencià.

D’on venim?

Entendre el País Valencià actual, amb els seus atzucacs i les seues potencialitats, passa segurament per superar tota mena de simplificacions –algunes amb voluntat colonial i d’altres excessivament primàries– que no expliquen, entre altres moltes qüestions, que la conquesta catalanoaragonesa del segle xiii no es va fer sobre un territori erm i deshabitat, sinó sobre unes poblacions i una cultura andalusina resultades de la fusió durant segles de poblacions que havien anat hibridant-se a partir d’ibers, romans, visigots, jueus, àrabs i amazics. El resultat havia estat, segons l’historiador i hispanista Pierre Guichard, una societat «no-feudal», per «l’absència de senyors extractors de renda». La propietat de la terra i dels mitjans de producció eren en la seua quasi totalitat del poble. Segles després de la conquesta cristiana, les terres valencianes encara eren, fins a la seua expulsió, el territori de major concentració de població morisca de tota la península Ibèrica.

Fa més de cinquanta anys que camine i respire amb les cançons de Paco Ibáñez. A una certa edat, aquestes coses són normals. Portes la motxilla ja molt carregada i de tant en tant cal que la buides de coses sobreres per recuperar lleugeresa si vols continuar caminant i collint algunes flors dels marges o sentint la pluja i el vent gèlid assotar-te la cara. Però Paco Ibáñez és part indispensable del teu equipatge, les coses essencials sense les quals estaries perdut en el laberint de l'oblit.

Aprofitant aquesta estrofa de la cançó d’Ovidi Montllor “Dos anònims” de 1978, volem reflexionar al voltant de la situació en què ens trobem a hores d’ara, amb una successió de guerres, una molt mediàtica i altres soterrades informativament, però, totes amb un denominador comú: la lluita dels oligopolis per a dominar els recursos mundials. A través de la Història hem anat veient com les relacions socials entre les persones s’han desenvolupat al voltant dels conflictes entre pobles per l’hegemonia i el control dels mitjans de subsistència i les matèries primes, que sempre s’ha dirimit a través de guerres de conquesta a favor de les elits dominants dels centres de poder més poderosos en cada moment i esclavitzant als vençuts. Cada civilització dominant ha tingut el seu cos teòric o doctrina que justificava el domini sobre els altres, a hores d’ara el cos teòric és el model econòmic neoliberal, imperant des dels anys 80 del segle passat, que és un model fortament extractiu i depredador de recursos i de persones a favor d’una minoria de l’un per cent de la població mundial que detenta la mateixa riquesa que la resta de la població. Aquesta casta anònima es sustenta sobre un sistema piramidal que els permet tindre titelles i/o aliats (en forma de governants, d’empreses filials, de grans empresaris locals, de mitjans de comunicació captius, etc.) en cadascuna de les nacions formalment existents. Les guerres actuals, en plural ja què en tenim unes quantes, estan comandades pels dos blocs imperialistes en mans de les elits oligopolístes de cada bloc, la Rússia post soviètica i els EEUU, en oberta lluita pel control dels recursos energètics i alimentaris mundials.

Des del recentment passat 23 d’abril, van apareixent a diversos indrets de Catalunya, unes pancartes que reivindiquen la defensa de la llengua i la creació d’un espai audiovisual comú (de tot l’àmbit lingüístic). Els textos de les pancartes es completen amb la frase: Volem la televisió valenciana i balear a Catalunya. Les pancartes tenen a un costat el logo de la campanya Reciprocitat Ara!, i a l’altre costat els logos de les entitats Plataforma per la Llengua, Assemblea Sobiranista de Mallorca, Decidim (Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià) i l’ANC (Assemblea Nacional Catalana). Aquestes pancartes representen, en si mateix, un salt qualitatiu molt important, pel que fa a la reivindicació de la reciprocitat dels mitjans de comunicació i pel que fa a la defensa conjunta i unitària de la llengua catalana/valenciana, en uns moments on bona part de la nostra comunitat lingüística n’és conscient dels greus atacs que la llengua comuna està rebent.

Valorar les diverses dimensions del que suposa per al nostre País i la nostra llengua la recuperació del Diari La Veu del País Valencià és una fita important per a comprendre en quina situació ens trobem entre la persistència conscient per continuar sent valencians i valencianes en tant que poble diferenciat o ser simplement una regió d'Espanya, desnaturalitzada, una mena de gran platja i passeig marítim al final de la Gran Via madrilenya i l'M30 (i M40, M50, M60...) i l'autovia del Mediterrani.