Mostrant articles per etiqueta: Mitjans de comunicació

Des de la campanya Reciprocitat ara!, que vaminiciar tot just fa un any, fem una crida al conjunt de la societat civil, entitats, institucions, sindicats i molt especialment als partits polítics de tradició democràtica que defensen el dret a viure en la llengua i la cultura pròpies perquè esmercen tots els esforços necessaris per fer efectiva, sense més excuses ni dilacions, la reciprocitat plena dels mitjans de comunicació, ràdios, televisions, plataformes, en català.

La campanya Reciprocitat ara!, que reivindica la reciprocitat dels canals de televisió del País Valencià, Catalunya i les Illes Balears, ha fet un any. Els seus impulsors han celebrar l’aniversari fa uns dies en un acte al Pont de l’Olivar, un lloc amb molta càrrega simbòlica per la seva situació entre Catalunya i el País Valencià. El Diari de la llengua fa balanç d’aquest any de campanya amb el seu portaveu, Antoni Infante.

El diari La Veu País Valencià era un projecte de referència al nostre país, autocentrat i 100% en valencià, que va haver de tancar ara fa més d'un any, entre altres raons, per la manca de suport institucional al País Valencià.

Des de fa anys i panys la reciprocitat entre À Punt, TV3 i IB3 no és possible. Des de la campanya Reciprocitat ara es denuncia que és un problema polític i no tècnic, tot i l'arribada de les forces democràtiques a la Generalitat Valenciana, promesa d'altra banda realitzada fa anys.

Intervenció a compte de la Reciprocitat d'Antoni Infante en el programa de TV3 "Planta Baixa".

A continuació trobareu el vídeo de la campanya.

A través del següent enllaç podeu veure l'entrevista realitzada a Antoni Infante, coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir per part de La Ràdio, Televisió del Poble: "Què ens passa Valencians?.

Em reconec un inútil per a la pràctica de l'autobombo i el panxacontentisme, almenys els que s'exerceixen en comandita ('societat mercantil o industrial en la qual un o més associats són responsables i solidaris i els altres són simples aportadors de fons') i en la plaça pública, que de les vanitats personals cadascú és responsable i en paga preu i efectes. Per prudència solc veure més la botella mig buida i així evite el risc de fer tard a la bodega i quedar-me'n sense (ni mig plena ni mig buida). Em repetesc com un mantra el principi –diuen que gramscià– de l'optimisme de la voluntat i el pessimisme de la raó, però no sempre me'n surt amb aquesta gimnàstica d'equilibris. Enmig l'eufòria descordada tinc tirada a la moderació, per la qual arrossegue una certa fama, immerescuda, de cagafestes (o cagafilaes en la versió local, que no és el mateix). Per semblant raó en episodis de depressió col·lectiva em mostre coratjós perquè no m'agraden el victimisme, la lacrimogènia ni els vetlatoris que s'avancen a la mort certificada per l'especialista. Que l'esperança, vaja, és l'últim que es perd i que l'únic que no té remei, almenys de moment, és la mort. Reblem la introducció declarant-nos partidaris de la sentència que afirma que no hi ha més paradisos que els perduts i que qualsevol temps passat no fou necessàriament millor. Punt i a part.