Diumenge, 14 abril 2019 10:31

Intervenció d’Antoni Infante, coordinador de Decidim, a l’acte commemoratiu del 25 d’Abril

Escrit per Antoni Infante

Hui recordem que fa 312 anys vam perdre 30.000 vides, el 7% de la població valenciana d’aleshores, i amb elles les nostre llibertats, els nostres furs, la nostra independència. 312 anys en què “Por Justo derecho de conquista”, van tallar la nostra evolució autònoma i els lligams naturals amb Catalunya i les Illes, amb el conjunt de la comunitat nacional i cultural que ens és pròpia. L’oligarquia nobiliària però, es va acomodar amb el nou règim absolutista, que li garantia els seus privilegis econòmics i socials. Al PV, la guerra de successió i entre potències europees, va tindre característiques de guerra civil. I la vam perdre, nosaltres, el poble valencià.

312 anys doncs, sense poder decidir per nosaltres mateix ni com produir, ni com reproduir els mitjans per a viure. Sense poder decidir com ens organitzem o quin tipus de relacions establim amb les nacions del nostre entorn.

312 anys, durant els quals no hem pogut intervenir com a subjecte polític de dret, per a modular el sistema econòmic que s’hi imposava arreu del mon, ni per a poder desenvolupar-lo de manera autocentrada. Ni tan sols hem pogut decidir la nostra relació amb el propi espai físic on vivim.

312 anys amb una llengua i cultura perseguida, menystinguda i anorreada. 312 anys de condemnar-nos a una cultura servil i provinciana, depenent, de segon nivell...imposada.

312 anys també de resistència. Una resistència de vegades latent, de vegades ferotge, però sempre present. Una resistència que ens ha permés arribar fins ací, com a poble i cultura minoritzat, però encara viu. Una resistència que ha hagut de suportar l’absolutisme monàrquic dels Borbons, una imposició del centralisme més prussià que jacobí, les revolucions liberals semifracasades fetes en clau espanyola, una minsa il·lustració castellanitzada, una reinaxença afeblida per les renuncies permanents d’unes elits covardes i submises al poder. Hem resistit la més ferotge dictadura que va omplir els cementeris i sobretot les cunetes de milers de persones afusellades pel delicte de defensar la llibertat, o simplement pel fet de viure.

I hem continuat resistint durant els darrers 40 anys amb el règim del 78, que ens van vendre com a bàlsam de Fierabràs i ha resultat que només era oli de ricí per a empassar-nos la llei de punt final, l’amnistia per totes aquelles persones que havien torturat i estat còmplices de la dictadura així com per al rentat de cara de les fortunes de l’IBEX 35 i de les 400 famílies que continuen imposant els designis d’aquest estat podrit i corrupte que hui ens castiga a tots i totes en els cossos de les preses i presos polítics catalans i en el de les persones exiliades.

Malgrat la resistència, heroica resistència de la qual podem sentir legítim orgull, la situació del nostre poble, en tant que poble diferenciat, es troba molt en precari. Fa un parell de setmanes, en aquesta mateixa sala, els germans Esteve i una ampla representació del món universitari, cultural i sindical valencià, presentava el llibre: Igualtat lingüística, capgirar el desús i la subordinació. Un llibre que proposa una veritable llei d’igualtat, tot denunciant les insuficiències de la LUEV del 83, que el temps ha demostrat que no era cap llei de normalització lingüística sinó que només contemplava la despenalització del seu ús. Una llei que no ha impedit que del 61% de la població global valenciana que sabia parlar el valencià al 92, s’haja baixat al 50% l'any 2015; que l’ús casolà del valencià haja caigut 20 punts, o que després de 35 anys de la LUEV només un 30% de l’estudiant preuniversitari valencià, reba ensenyament en valencià. Ja coneixeu a més, l’absoluta dominància del castellà a l’espai públic, la manca de reciprocitat dels mitjans de comunicació públics (Àpunt, TV3, IB3, Catalunya Ràdio...) i l’encara minsa audiència d’Àpunt, després de tardar 3 anys en posar-la en marxa amb molt pocs recursos i seguint el model de gestió empresarial que havia dissenyat el delinqüent Zaplana.

Però si la situació del valencià, el nostre català, és dolenta, la situació econòmica i social encara és pitjor. Els darrers quatre anys, que han servit per a posar fre al lladronici organitzat per una organització política i mafiosa, des de les institucions i per a fer més transparent la nostra situació, no han servit però per a revertir-la més enllà de qüestions de segon nivell. Seguim patint un infrafinançament de 1400 milions d’€ a l’any, tenim el major endeutament per càpita de l’estat amb més de 46.000 milions i continuem patint el mateix espoli estructural de més del 6% del PIB, més de 6.400 milions per any. No hem avançat gens ni mica en aquesta qüestió. Tenim una autonomia administrativa però no tenim les claus de la caixa. I hem comprovat també la por a encapçalar un moviment reivindicatiu, a l’alçada del problema.

A les conseqüències de les polítiques neoliberals que venen imposades des de Madrid i Brussel·les, cal afegir aquesta situació d’espoli estructural que ens empobreix dia sí, dia també. Després de quatre anys de Botànic continuem sent un 12% més pobres que la mitjana estatal, som l’autonomia pitjor finançada i la més endeutada. La classe treballadora cada dia està més precaritzada, amb uns salaris un 20% per sota de la mitjana i amb agressions constants als seu drets laborals, una munió de falsos autònoms sense cap dret laboral i pitjors condicions salarials, i amb un percentatge de treballadors/es al sector públic molt inferior a la mitjana. I quan parlem de salaris podem estendre-ho a pensions i prestacions.

Des de la Generalitat, no s’ha tingut ni els mitjans ni moltes vegades la voluntat de revertir un model econòmic que continua basat en el turisme massiu, la construcció i la precarietat, expulsant a bona part de les noves generacions a la migració econòmica o a malbaratar la seua formació. La millor llei aprovada en tota la legislatura i aprovada quan ja s’estava acabant, ha estat segurament la de serveis socials inclusius, que converteix en drets les necessitats essencials de les persones. Una bona llei però amb molt pocs recursos econòmics...i malgrat tot continuem tenint els més alts índex de pobresa i exclusió amb un terç de la població en eixa situació...

Quan ja s’endevinava la fi de la legislatura, han tornat a aparèixer com bolets els PAI i d'altres projectes especuladors. Els PAI de Benimaclet, Malilla, o el PGOU de Godella, el macro projecte de Intu Mediterrani, la turistificació massiva de la Vila Joiosa, el pla especial ZAL del port de València... són només uns quants dels exemples que demostren que ha tornat la política de rajola. La gentrificació està acabant amb els teixits socials del Carme, Russafa o el Cabanyal i un encariment galopant a barris com Orriols, Patraix o Saïdia. Des de la nova administració ens parlen de la lògica del mercat, mentre s’expulsen famílies necessitades que ocupen habitatges públics a llocs com la Coma o al blocs dels portuaris del Cabanyal.

I mentre l’horta de València i la franja de terra fèrtil més important de la mediterrània continua condemnada per l’especulació urbanística, la defensa del camp que es fa, a més de superficial i interessada electoralment, es fa sense posar en qüestió un model absurd abocat a l’exportació i els monocultius, quan el que necessitem és defensar-la i defensar la gent que hi viu i el redreçament cap a un model basat en la sobirania alimentària i en la sostenibilitat territorial i ambiental...

No és hui ni el dia ni l’hora per a continuar relatant més i més problemes, la major part d’ells amplament coneguts per la majoria de vosaltres. Des de la PDaD, pensem que és el moment de donar un salt qualitatiu i quantitatiu amb les propostes per mirar de revertir la situació. Des de decidim hem vingut socialitzant i reivindicant el Dret a Decidir del nostre poble, hem ajudat a impulsar la Crida pel finançament i estem donant suport a totes les iniciatives en favor de la llengua i la cultura. Participem en totes les lluites en defensa dels drets de les persones i els col·lectius: des del moviment feminista als drets de la comunitat LGTBI a la defensa de l’Horta i el territori... però pensem que cal anar més enllà i dotar-nos d'un projecte per al País i des del País.

Des de Decidim tenim la convicció que l’actual sistema de partits polítics valencians, no està en condicions de revertir en profunditat i de soca-rel els problemes nacionals i socials que patim. També tenim consciència de la quimera que suposaria reclamar ara a un canvi d’eixe sistema de partits. Creiem però que un potent moviment de la societat civil, plural, divers, transversal i unitari, tindrà la suficient força i eficàcia per a condicionar positivament la política i el País. Un moviment d’aquestes característiques, tenim plena consciència que hui encara està a les beceroles, però es donen totes les condicions perquè puga quallar, a condició que moltes persones que hui mantenen en privat la seua postura crítica envers la situació, donen un pas a favor del País. Centenars de persones, ens diuen en privat el que callen en públic. No demanem cap canvi de partit, ni tan sols de vot, el que demanem és evidenciar la necessitat de prioritzar la fidelitat al País Valencià per davant d’altres fidelitats partidàries.

Des d’aquesta fidelitat al PV, ens comprometem a treballar els pròxims mesos amb el conjunt de les entitats civils, sindicals i culturals per tal de dotar-nos d’un full de ruta mínim i compartit per al nostre País que siga capaç d’orientar el conjunt de la política, més enllà de majories partidàries conjunturals. Tenim el convenciment que des del radicalisme democràtic i el Dret a Decidir, podrem bastir un projecte d’intervenció popular basat en els valor republicans, antifeixistes i en la defensa dels drets socials, civils i polítics del conjunt de la ciutadania i en els drets nacionals del nostre poble.

Visca la Terra!

Mitjà

Joomla templates by a4joomla