Dilluns, 03 Maig 2021 12:30

Antoni Infante: "Una llengua minoritzada no pot permetre's el luxe d'obviar un terç dels seus parlants"

Escrit per

Entrevista a Antoni Infante, coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià i portaveu de la campanya Reciprocitat Ara! per a Llibertat.cat

La campanya «Reciprocitat Ara!» ha estat més escoltada i tinguda en compte al País Valencià i els Illes que al Principat. Com és això?

La campanya, tot i tenir en compte des d'un primer moment la totalitat del nostre àmbit lingüístic, va nàixer al País Valencià. A més a més, és obvi que des d'un punt de vista de les necessitats comunicatives, tenim més urgències. A Catalunya i les Illes hi ha més cobertura en llengua pròpia, ja que gaudeixen de més canals de TV en català, a més de ràdios i premsa tant digitals com en paper. Al País Valencià tenim l'amarga experiència, ja en fa més de deu anys, del tancament dels repetidors de TV3, de la pèrdua del senyal de Catalunya Ràdio i del tancament posterior de Canal9. Aquesta situació de manca de mitjans en català/valencià, no ha pogut estar compensada pels mitjans digitals que cobreixen uns nínxols comunicatius molt concrets.

D'altra banda, des de la campanya Reciprocitat Ara! estem observant com cada dia que passa, més i més persones i entitats de Catalunya i de les Illes van sumant-se a la campanya de manera força activa. És com si a poc a poc s'adonaren que si una part de la comunitat lingüística no té reconegut un dret, és la totalitat de la comunitat qui ho pateix, o que l'àmbit comunicatiu en català, si no és complet, va en detriment del conjunt. Això encara és més evident quan parlem del present i futur de la nostra llengua comuna. Una llengua minoritària i sobretot minoritzada no pot permetre's el luxe d'obviar un terç dels seus parlants, ni que la seua indústria lingüística/cultural estiga esquarterada i que s'afeblesca encara més la seua competitivitat enfront d'altres de molt més poderoses que compten amb els seus respectius poders estatals al darrere.

Quin paper han tingut els partits independentistes amb representació al Principat en relació amb la campanya?

Doncs podríem dir que poc significatiu. Llevat de persones concretes, el que vam poder constatar des d'un primer moment va ser el seu silenci. Podem entendre la seua embogida agenda i la dinàmica políticament molt complexa que es viu a Catalunya, però pensem que en cap cas és justificable aquest silenci. Podem entendre també, encara que ho puguem compartir o no, certes dificultats per a estendre al Principat una campanya nascuda al País Valencià. Gairebé sempre passa el mateix, ja sabem ho sabem, però aquesta campanya no pretén aconseguir res en exclusiva per al PV, sinó que la reciprocitat és un element i molt poderós que treballarà a favor de tota la comunitat lingüística.

En una segona etapa van començar a haver-hi més participació de persones molt significatives de l'àmbit independentista, que des de la campanya agraïm moltíssim, però eren més aviat simbòliques, ens adonàvem que no hi havia cap compromís al darrere dels mateixos partits, tot i que això sí que va afavorir la participació d'estructures partidàries d'àmbits locals o sectorials. Cal dir, però, que tota la responsabilitat no és dels partits. Des de la campanya no vam desenvolupar un treball previ amb ells, perquè des d'un primer moment estava més pensada de cara a la ciutadania. Això ara estem mirant de corregir-ho i ja hem tingut una reunió de treball molt profitosa amb una representació dels grups polítics al Parlament de Catalunya (ERC, Junts per Catalunya, En Comú-Podem i CUP) on vam acordar conjuntament treballar un calendari per la reciprocitat plena.

De fet, ERC va ser molt criticada des de Compromís per haver votat al Senat espanyol en contra d'una esmena per facilitar la reciprocitat...

Això és una història que crec que cal explicar detalladament. Com sabeu, els Pressupostos Generals de l'Estat (PGE) s'aproven en primer lloc al Congrés. Després passen al Senat per a una segona lectura i votació. Si al Senat s'aprova alguna esmena, els pressupostos han de tornar novament al Congrés perquè s'hi tornen a debatre i siguen aprovats definitivament. Els partits polítics que formen el govern espanyol i alguns dels grups parlamentaris que hi donen suport, garantint-li la majoria, havien acordat no acceptar cap esmena al Senat, per evitar que els PGE hagueren de tornar a la cambra baixa. Sembla que havia sigut molt laboriós aprovar-los amb tota la dreta i la caverna mediàtica a la contra.

Com que aquest acord no va ser consensuat o compartit amb el senador de Compromís, aquest va presentar tot un llistat d'esmenes, entre les quals la que feia referència al cost del segon múltiplex per al País Valencià. La resta de partits va mantenir el seu acord i els PGE van ser aprovats sense la dita esmena. I d'ací l'embolic i la confrontació mediàtica.

Des de la campanya Reciprocitat Ara! podríem dir que el problema havia estat previ, ja que hauria d'haver estat presentada aquella esmena al Congrés per part de Compromís o d'ERC o de qualsevol altre partit, i així hauria passat al Senat on hauria estat aprovada i avui tindríem concedit el segon múltiplex i amb ell la reciprocitat.

Crec que, almenys en aquest cas, el que s'ha constatat, més que diferències d'objectius, és una manca d'estratègia compartida en un tema que ens és cabdal.

En qualsevol cas, al País Valencià la campanya ha estat un èxit i ha constituït un front comú valencianista que, a la vegada, referma els llaços lingüístics dels Països Catalans, no?

Sí, la campanya ha situat el tema de la reciprocitat amb molta força en el debat polític. Tant és així que s’ha debatut a les Corts Valencianes en diverses ocasions, s’ha aprovat una Proposició No de Llei a favor de la reciprocitat, una altra PNL s’ha aprovat al Congrés espanyol i una tercera PNL s’acaba de presentar de nou al Congrés. Podem dir que el primer objectiu de la campanya ja ha estat assolit. I l’hem fet, primerament, com a reclamació d’un dret de la ciutadania. És evident que al darrere hi són les necessitats i les reclamacions lingüístiques i culturals, però pensem que també és important aquest vessant de fer valer els drets de la ciutadania, ja que, a més a més, són una eina molt potent per a la incorporació a la reivindicació de persones que no són valencianoparlants però que com a ciutadania entenen que els seus drets són menystinguts si els neguen el dret a poder rebre uns determinats canals de ràdio o TV.

Cal dir, però, que tot i l’èxit polític i mediàtic de la campanya, la reciprocitat encara no l'hem aconseguida. De moment tenim la decisió d’Àpunt d’incorporar-se a Bon dia TV, la plataforma digital conjunta amb TV3 i IB3. És una decisió, però, que a hores d'ara encara  no s’ha fet efectiva. També hem avançat prou en el tema de les coproduccions i en la cessió de productes. No és poca cosa, però encara no és la reciprocitat.

Ara per ara, podríem dir que cap persona sensata qüestiona la unitat de la llengua. Els partidaris del secessionisme lingüístics són una minoria poc significativa. També s’ha avançat molt en l’acceptació de la diversitat dins de la unitat. La diversitat enriqueix el conjunt unitari de la llengua i reafirma la seua vitalitat. Superades aquestes qüestions, crec que el problema fonamental avui és la normalització de la llengua als diferents espais socials, frenar la caiguda de parlants (mig milió en els darrers 15 anys) i començar a recuperar espais d’ús. La llengua, a més de ser estimada i cuidada per les persones que la tenen (tenim) com a llengua d’ús, hem d’aconseguir que siga útil i necessària en el món econòmic, comercial i laboral.

Malgrat tots els entrebancs, per exemple els de la llei de l’audiovisual gestionada al Parlament espanyol, la Reciprocitat dels canals de televisió en llengua catalana s’aconseguirà en un temps raonable?

Tenim el repte d'aconseguir-ho. Des d'un punt de vista tècnic la podríem tindre demà mateix. Tot depén d'una decisió política.

Per a la ciutadania en general em sembla que deu ser difícilment acceptable que puguen rebre a casa canals televisius de molts diferents països, o que puguem veure per aquests mateixos canals com la tecnologia humana és capaç d'enviar naus espacials a la Lluna o a Mart, però que no puguem donar una resposta tècnica per a superar els entrebancs que impossibiliten la reciprocitat. Senzillament no és creïble. Si l'Estat espanyol ha acceptat un repartiment de l'espai radioelèctric a l'àmbit europeu que no possibilita el fet de respectar els drets de la ciutadania que parlem català/valencià, cal denunciar-ho fins a superar-ho. Les decisions tècniques són polítiques. Les solucions també.

I una futura reciprocitat en relació a territoris com Andorra, la Franja o fins i tot el Carxe, com es planteja? Via internet?
 
Les formes de consumir televisió o ràdio van canviant amb el temps, però no minven. La reciprocitat dels mitjans en qualsevol llengua ha de ser garantida per a totes les persones d'un àmbit lingüístic, i ha de ser-ho amb plena normalitat. D'entrada no podem acceptar guetos per molt tecnològics que aquests es presenten. Un tema és potenciar els mitjans dels quals ja disposem per a fomentar la reciprocitat i un altre, al qual ni podem ni volem renunciar, és la d’assolir la reciprocitat plena i la garantia del respecte al drets lingüístics de tota la nostra comunitat catalanoparlant. Internet sí, però reciprocitat plena també!
La reciprocitat dels mitjans en qualsevol llengua ha de ser garantida per a totes les persones d'un àmbit lingüístic
 
La Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià ha donat suport a aquesta campanya, tot i que els seus objectius apuntin més a la reivindicació nacional i a la denúncia de l’espoli econòmic. Entre l'una i l’altra, està consolidant-se una alternativa sobiranista valenciana?
 
Al País Valencià allò que està generalitzant-se en aquests moments és un cert grau de cabreig en diversos temes. Va coneixent-se el maltractament que patim des dels diferents governs de l'estat en diferents temes. Molta gent ja és conscient que som un país infrafinançat, que tenim un deute impossible de pagar, però que ens detrau molts recursos públics només per anar amortitzant els interessos. Alguns sectors ja són conscients que hem rebut moltes menys inversions públiques que la mitjana de l'estat. També que patim una xarxa de rodalia absolutament insuficient, amb múltiples trens que s'anul·len, amb freqüències poc competitives, etc… També comença a haver-hi coneixement que els salaris de valencians i valencianes és molt inferior a la mitjana, així com les pensions i altres prestacions; que hi ha menys persones treballant al sector públic que a la majoria d'autonomies; que tenim un sistema de salut que fa aigües en molts aspectes, que es malbarata el nostre sòl agrari i forestal, que continuen els plans per ampliar el port de València, etc., etc., però d'això a pensar que s'està consolidant una alternativa sobiranista hi ha un salt de consciència col·lectiva que el nostre poble encara no ha fet. Entre altres raons perquè per a generar aquest salt de consciència, es necessita primer un cert grau de participació en les diverses lluites socials de rebuig a totes aquestes agressions, i això encara no s'està donant massivament.

Moltes persones tenen dipositades les seues esperances en el fet que el Govern del Botànic acabarà sent la solució. Soc conscient que aquest pensament és molt irracional, però existeix i s'ha estés el pensament màgic que votant cada cert temps les solucions vindran dels governs. Només una part de la societat, qualitativament molt important, però quantitativament encara minoritària, veu que en alguns temes el Botànic, dissortadament, no forma part de la solució i que en d'altres, a més a més, és part del problema.

I en termes electorals, això com creus que es pot expressar en un futur?
 
Si les votacions foren en unes setmanes, diria que hi hauria una repetició del que ara mateix tenim. Un bloc del Botànic amb un PSPV-PSOE enfortit electoralment i els seus socis de Compromís i Unides-Podem més minoritzats. I la dreta en recomposició interna. A mitjà termini poden passar més coses, que tot i no canviar en allò fonamental, és possible que poguera marcar una certa tendència de canvi. La possibilitat d'una opció més sobiranista requeriria com a mínim de dues qüestions. La primera un treball sistematitzat des de la societat civil, el sindicalisme, la lluita pel territori i la vida, la cultura, etc., enfortint les lluites contra les agressions a què abans feia referència. Aquestes lluites podrien ampliar el grau de consciència sobre la necessitat d'una alternativa en clau més sobiranista. La segona, seria la necessitat de treballar eixe projecte, amb una visió molt àmplia, amb molta paciència i dedicació i en clau de País Valencià.
 
Un valencianisme d’esquerres, republicà i postBotànic, fidel als Països Catalans fusterians? Creus que és possible, deslligat de qualsevol sucursalisme a Madrid o a Barcelona?

Sí, possible és. De fet ja existeix. Però tant ara com en un previsible futur, condemnat a ser més que minoritari, marginal. Perquè "Un valencianisme d'esquerres, republicà i postBotànic, fidel als Països Catalans fusterians... deslligat de qualsevol sucursalisme a Madrid o a Barcelona?”, expressat així, sembla un oxímoron.

Jo crec que no acabem de ser conscients que en tota batalla hi ha qui guanya i qui perd. I si volem preparar-nos perquè un projecte d'eixa magnitud tinga possibilitats de guanyar, hem de fer un recompte de les baixes materials i simbòliques que hem patit i de com reconstruir les nostres bases conceptuals, teòriques i polítiques. Hi ha conceptes que, ens agrade o no, han estat resignificats i manipulats, i quan eixim dels cercles, cada dia més minoritaris, de les persones convençudes, que continuen atribuint el valor primigeni que tenia a un concepte, la majoria de gent, en escoltar-ho o llegir-ho, el que senten és refús. En aquest tema ens passa com a les persones que pateixen alguna drogodependència, que per a poder superar-la primer han de reconéixer la seua dependència.

Si tenim la voluntat i capacitat de fer aquest reconeixement, sí que serà possible un valencianisme d'esquerres, republicà i postBotànic, deslligat de qualsevol sucursalisme de Madrid o Barcelona, en clau de País Valencià. I en eixe projecte han de tenir cabuda democràtica aquelles persones o entitats que aspiren i treballen obertament perquè es puga concretar en una federació o confederació dels Països Catalans, però que han de tindre clar que per a fer possible "els països" primer cal tindre el "país". En aquest tema l'ordre dels factors sí que condiciona el resultat. Si anteposem països a país, no tindrem ni els uns ni l'altre.

El País Valencià, en aquest tema, no serà especialment diferent del Principat de Catalunya, on, l'independentisme modern, des del seu naixement, allà pels anys 67/68 del segle passat, va anar lligat al concepte de Països Catalans, però quan les circumstàncies i les contradiccions amb l'estat i sobretot la militància d'aquests sectors van aconseguir estendre socialment la idea de guanyar i construir la independència, el concepte va quedar relegat a expressions puntuals i minoritàries. De fet els partits i entitats independentistes del Principat només parlen de Països Catalans quan es refereixen a temes relacionats amb el País Valencià o les Illes. És normal, forma part de la materialitat de la política i això no significa en cap cas, cap renúncia. Per què hauria de ser diferent al País Valencià?

Un article a El Temps (“La persistència rupturista de l'esquerra independentista al País Valencià”), exposa que un sector de l’Esquerra Independentista descriu una nova “identitat valenciana” que pretén “aparentar confrontació amb l'Estat i negociar sense transformació.” Però aquesta nova identitat creixent és la que aglutina la denúncia de l'espoli i l'infrafinançament, la defensa de la llengua, la reciprocitat, etc. Què en penses, d’aquesta percepció?

Jo compartisc una bona part de la crítica que es fa a les polítiques no rupturistes ni transformadores dels governs del Botànic. També la descripció que es fa dels problemes econòmics, socials, ecològics, lingüístics, etc. Crec que en eixos temes hi ha un cert avanç sobre els postulats anteriors. Però entre altres temes, crec que no acaben de resoldre el problema de la definició del subjecte polític. De fet en una part de l'article es parla de "contribuir a recuperar la centralitat política del País Valencià en la construcció nacional dels Països Catalans" per acabar dient que "La nostra lluita d'alliberament nacional és una expressió del desenvolupament històric de la lluita de classes en totes les comarques i territoris catalans". Tornem a la pregunta anterior, a més ara maximalitzada per la desaparició conceptual del País Valencià.

Jo crec que qualsevol projecte de ruptura, transformador o amb voluntat revolucionària, ha d'intervenir des de dins i formant part de la realitat social realment existent, però també sobre la realitat percebuda per les persones i els sectors o les classes que estan cridades a jugar el paper protagonista en els canvis. Si pel contrari descrius la realitat que tu perceps (més enllà de la coincidència o no amb la realitat material), elabores una proclama per a superar-la i fas una crida a acceptar-la com a veritat absoluta, ens podem trobar davant d'una actualització de El flautista d'Hamelín. És com si jo, de València estant, em documente sobre la realitat de Girona, i sobre eixes dades faig una proclama i cride a una manifestació, sense comptar amb la gent de la mateixa ciutat. Em pot vindre bé per als meus propòsits, però crec que serà qüestionable per als propòsits que he proclamat com a objectiu que cal aconseguir.

Com a darrera pregunta, tu que vas exercir de sindicalista de molt jove al TUC (Treballadors per la Unitat de Classe), com veus les reivindicacions més de país i per la llengua en l’àmbit laboral i sindical valencià?

Vaig practicar el sindicalisme principalment a CCOO, quan en aquest sindicat encara hi havia possibilitat de fer un sindicalisme de classe, rupturista, assembleari... De fet vaig ser-hi elegit en diversos càrrecs, vaig participar en les negociacions de molts convenis laborals de molts diferents àmbits, vaig participar activament en les lluites que emanaven des de les empreses i sectors i també vaig participar molt activament en les confrontacions internes sobre el model sindical que calia consolidar. Aquesta última qüestió va acabar en una derrota del sindicalisme que aleshores definíem com de "resistència". Personalment vaig acabar expulsat d'un sindicat on, amb mètodes molt foscos, havia guanyat l'opció d'un sindicalisme cada vegada més vertical, de negociació permanent amb la patronal i molt dependent del finançament governamental, i de gestió laboral tecnificada, neutra i allunyada de la lluita de classes. Algunes de les persones que van destacar en aquella funció extirpadora del sindicalisme de resistència, amb el temps m'han reconegut la seua errada i d'altres n'han acabat també foragitats.

Posteriorment és quan vam iniciar una nova experiència sindical formant el TUC, que va acabar anys més tard, per una barreja dels efectes de la repressió policial i laboral, i una visió excessivament avantguardista de la nostra realitat nacional i social. En tot cas una experiència formidable i que vam haver d'aguantar, quan ja era evident la seua manca de perspectives, fins que no vam deixar cap persona o col·lectiu del sindicat a la intempèrie sindical. De fet una resta d'aquell sindicat  ha continuat i avui forma part d'Intersindical Valenciana.

Ara mateix és aquest sindicat, Intersindical Valenciana, qui recull més i millor les reivindicacions de més país i de defensa de la llengua, i a la vegada el que manté unes formes sindicals més adients amb el que jo concep com el model de sindicalisme més compromés amb la necessitat del conjunt de la classe treballadora valenciana. Hi ha altres experiències sindicals que també poden participar o del model sindical en clau de país o del model en clau de classe treballadora, però que no integren totes dues variants.