Diumenge, 14 Setembre 2014 02:00

Diada de l'11 de setembre del 2014. Per Sal·lus Herrero

Escrit per

L’11 de setembre d’enguany, eixiren alguns autobusos del País Valencià per afegir-se a la Diada de Catalunya i a la grandiosa manifestació en forma de ve baixa a la Diagonal i les Corts Catalanes, on prop de dos milions de persones s’unírem per a reivindicar el dret a decidir; V de ‘volem’, de ‘votar’, de ‘voluntat’, de ‘via’ catalana’, de ‘victòria’ del poble, “O pobo é qui mais ordena”(el poble és el que més ordena), com deia la cançó Grandola Vila Morena de Xosé Afonso, símbol de la revolució portuguesa del 25 d’abril de 1974, festa de fraternitat nacional i internacional. Allà, a Barcelona, els de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, trobàrem al passeig del Born, prop del fossar de les moreres, al costat de l’església de Santa Maria del Mar, Guillem Agulló, Carme Salvador i Raimon Bono… Després de dinar ens n’anàrem cap al tram 27 de la Diagonal amb Roger de Flor que era el lloc que ens havien assignat a la majoria de la valenciana gent. Mentre anàvem pel carrer Roger de Llúria i el llargíssim i important carrer València, prop de Roger de Flor, ens trobàrem  gent del Principat que havia viscut a Torrent i s’alegraren de veure que havia anat gent del País Valencià; quan ho escoltaren un grup de dones ens preguntaren si era veritat que veníem del País Valencià, i quan els diguérem que fins i tot des del sud del País s’aborronaren, “no puc evitar esborronar-me”, “se m’ha posat la pell de gallina”, de sentir-vos, va dir una dona, què valents que sou… I ens donaren les gràcies per solidaritzar-nos i venir des del País Valencià.

Només arribar, els de la Plataforma pel Dret a Decidir del PV, a la cantonada Diagonal-Roger de Flor, desplegàrem la pancarta a una banda de la quilomètrica concentració: “El País Valencià pel dret a decidir” la gent que ens veia i llegia el que posava a la pancarta valenciana, s’emocionava, venia a saludar-nos, ens agraïa la solidaritat, ens feia fotos o es posava per fer-se’n per immortalitzar el moment, posava el dit polze cap a dalt en senyal de salutació, alçava el puny, a molta gent major se li humitejaven els ulls, catalans del Principat, valenciano-catalans del Principat que els seus pares eren valencians, com un tal Calatayud de Penàguila i de Carrícola (la Vall d’Albaida), va venir a presentar-se, com altres valencians d’Alacant, de Crevillent, de Monòver, de Benigànim, de Xàbia, de Xàtiva, de Castelló, de València ciutat, de Sueca, d’Alzira, de Bètera, de Sagunt, d’Almàssera, de Cullera, de Faura, del Camp de Morvedre, etc. gent de Perpinyà… que cridaven País Valencià, Països Catalans, també “No volem ser una regió d’Espanya, no volem ser un país ocupat, volem, volem, volem, volem la independència, volem, volem, volem Països Catalans”… Abans de l’hora assenyalada, una banda de muixaranguers valencians, prèviament anunciats per megafonia, tocaren la Muixeranga; crits festius d’”In-inde-indepèn-cia” a tot arreu. Barcelona, tot un clam.
 
 

Fou una munió de catalana gent, immensa, alegre, riallera i combativa, vinguda de tots els Països Catalans per demanar la llibertat, formant les quatre barres gegantines. Hi havia una organització impecable, fins al mil·límetre, la combinació del groc i el roig per servar una simetria que, els valencians, una mica ‘africans’, trencàvem una mica per a desesperació d’alguns principatins més alemanitzats. Alçàrem la pancarta del “País Valencià pel dret a decidir” perquè els helicòpters de la premsa copsaren la solidaritat valenciana amb el procés de Catalunya pel dret a decidir. Hi havia gent d’Acció Cultural, del Moviment de Defensa de la Terra del País Valencià, d’ERPV, de l’Associació Coral El Micalet, de República Valenciana, del PSAN, etc. tots junts reivindicant el dret a decidir i cridant País Valencià-Països Catalans. Tots a una veu, germans valencians i catalans, del Principat, de les Illes, de la Catalunya nord i del País Valencià, tots junts exigint llibertat, democràcia i dret a participar i a decidir. No vaig observar cap mala cara, ni mitja, cap insult, cap crispació, era una festa grandiosa, enorme, cançons del Lluís Llach, d’Els Pets, una festa joiosa, d’una envergadura grandíssima; només mancava el malaguanyat Peret per cantar-nos: “Catalunya és poderosa, Catalunya té molt de poder”… També la cançó, Ara és l’hora, lletra de Martí i Pol i música i arranjaments del valencià Rafa Xambó. L’equip de voluntaris, l’organització, la megafonia, la gentada, tot funcionava a la perfecció, al mil·límetre. La majoria de la gent anava amb els colors groc i roig per a fer la senyera gegantina, com una riuada humana immensa, però hi havia gent que duia altres colors a la samarreta, que estava pel voltant de l'enorme senyera fent una V, per les vores o es posava dins el tsunami quadribarrat. No és cert, com comentava alguna premsa espanyolista, malintencionada, que es rebutjara ningú per no dur el color groc o roig… Al contrari es deia als de les vores del tram que si volien que s’incorporaren a dins de la gran marea vermella i groga i de molts més colors; a una dona major que hi havia al balcó, mirant, li deien que baixara a unir-se i ella s’excusava perquè tenia la mobilitat reduïda però estava de tot cor amb la gentada i se li veia la brillantor dels ulls, la il·lusió i la joia. Era una sensació de complicitat, de felicitat i de fraternitat. Ni és tampoc veritat que la riuada humana a Barna s’assemblara al fervor histèric de la plaça de la Mare de Déu de València; no hi havia cap beateria, ni cap fanatisme, ni cap gest d’histerisme, com si estiguérem a la Meca, sinó una sensació de tranquil·litat, de serenitat ciutadana i de civisme exigent i respectuós que reclama tenir dret a decidir sobre els nostres afers. Sense complexes, sense por, sense complaences, ni cap fanatisme; un moviment intergeneracional, interclassista, el poble català, defensant els seus drets i demanant poder votar: “Senyor president de la Generalitat poseu les urnes al carrer per votar!”Després de les 17.14 – l’hora acordada en memòria per la derrota del setge de Barcelona del 1714, quan derogaren els Furs i imposaren al Principat les lleis i la llengua castellana, “por justo derecho de conquista”, com el juny de 1707 havien fet després de la batalla d’Almansa al País Valencià- agafàrem la pancarta de solidaritat amb el dret a decidir del Principat i de reivindicació dels dret a decidir per al PV i ens posàrem a fer una volta pel tram 27, la gent ens aplaudia, cridava “País Valencià-Països Catalans”, es mostrava còmplice del tot i agraïa que haguérem anat des del País Valencià a fer pinya, a unir-nos; a iniciativa d’Enric Amer, cridàrem: “Volem que voteu i volem votar”, la gent, els infants, majors i vells, ens aplaudien i victorejaven; tot era molt divertit; un company, de la València jocunda, com deia Joan Fuster, que portava la pancarta cridava: “Els de Madrit, estan acollonits!” i la gent es reia i posava cara d’escepticisme, volent dir: “Tu creus?”, s’imposava, del tot, una rialla col·lectiva, d’irreverència cívica, que desafia lleis ben injustes i la reproducció de falses unitats patriòtiques estatalistes i dictatorials, imposades, que ens maltracten a tots els països de parla catalana, sense estat i amb un estat hostil que ens maltracta com si fórem territoris colonials. Toni Infante i la gent de colla de la Plataforma pel dret a decidir del País Valencià estàvem molt devanits de rebre els gestos de complicitat i de solidaritat de tanta gent, valenciana i catalana, agermanats, exigint respecte i llibertat cap a un Estat espanyol opressor. Un grup d’infants que ens havien oït cridar “Primer el Principat -obrint pas, fent camí- deixeu la porta oberta, i després, el País Valencià, les Illes i la Catalunya Nord, al darrere”, reien i ens imitaven, cridant, “I Catalunya, i el PV també, i les Illes també…! mentre movien les mans i ballaven; eren molt divertits.Enric Amer, després de la concentració em comentà la biografia de Vicent Marco Miranda, alcalde de València en temps de la II República, que va trencar amb el radicalisme lerrouxista de Blasco Ibañez i es va juntar amb Esquerra Repúblicana de Catalunya al parlament de Madrid, i que va estar amagat després de la guerra fins que va morir el 1948; havia sigut el diputat més votat a València ciutat, el condemnaren a 30 anys de presó en un judici sense la seua presència, als seus col·laboradors els tancaren o mataren, com Peset Aleixandre, i la mort de Vicent Marco Miranda esdevingué la primera manifestació antifranquista, el 1948. Recordàrem la senyera en blau i franja blanca, a la cubana, “Germans, al front”, del 1936, que ara, el 2014, dirigida als germans catalans, en el procés pel dret a decidir, del 9 de novembre, podria dir: “Germans, catalans, al front a votar”, diga el que diga Madrid. La desobediència civil, com diu el teòric de la justícia, John Rawls, “Teoria de la Justícia”, es necessària quan es tracta d’oposar-se a lleis injustes, lleis que no deixen que la gent s’expresse i que vote per a participar en la construcció del seu futur, del nostre futur. Perquè si el Principat de Catalunya aconsegueix votar i independitzar-se, canviaran moltes coses, per a bé, també al País Valencià; un estat català, faria al corredor mediterrani unes infraestructures europees; un estat català ajudaria que el tren des de Perpinyà, arribara, sense problemes, fins a Alacant, Guardamar i Oriola. Un estat català, defensaria els drets lingüístics, culturals, socials, econòmics, etc. del País Valencià aixafats des d’una metròpoli de Madrid que ens ofega del tot. I tanmateix, no podem esperar que, des de dalt, ens treguen les castanyes del foc, hem de ser nosaltres -els valencians i catalans del País Valencià- els que ens moguem, des de baix, i prenguem la iniciativa per a fer-se respectar i aconseguir decidir sense que ens discriminen i ens marginen.Diguen el que diguen alguns ‘valencians’ espanyolistes, xenòfobs, racistes i anticatalanistes, Catalunya no ha marginat mai el País Valencià, ni ha tingut mai cap actitud imperialista, Jaume I ens va fer Regne, diferenciat, però, coordinat i unit amb la resta de la Corona D’Aragó; Catalunya no ens ha discriminat mai ni en llengua, ni en cultura ni en economia; l’imperialisme i els intents d’extermini i de genocidi de la nostra llengua, cultura i país, ens ha vingut sempre del ponent, del centre estatal de Castella i de les pròpies sucursals provincianes i divisòries del mateix País Valencià. Els interessos de Catalunya, de les Illes i del País Valencià van sempre articulats, plegats, units, junts, coordinats, federats o confederats; o, millor dit, haurien d’anar-hi; perquè tot i les diferències de ritme, de consciència, en la defensa de la nostra valencianitat o catalanitat -la diversitat ens enriqueix si no es torna fraccionament o bandositat- són molt més les coses que uneixen tots els països de parla i cultura catalana que les que ens separen; al Sénia no hi ha cap frontera, sinó una continuïtat en llengua, cultura, ecosistemes i nació; només ens separa, la voluntat i els interessos de Madrid i de les seues sucursals provincianes en fracturar-nos, fragmentar-nos, dividir-nos i enfrontar-nos. Per seguir explotant-nos.Els interessos i la causa de Catalunya són també la causa i els interessos del País Valencià i de les Illes, és la nostra mateixa causa, interessos, voluntat de supervivència i de reproducció lingüística, cultural, social, ecosistèmica i econòmica; sense els Països Catalans, el País Valencià no té cap futur, només el trist destí de ser una trista, miserable i desgraciada “regió d’Espanya”, sempre subordinada, per a oferir noves glòries a Espanya, humiliar-se genuflexament, vexar-se, sacrificar-se al servei del madrilenyisme i empobrir-se més encara. “Vostés diran, senyors valencians!”, podríem retreure’ls a aquells “valencianos”, que -sense cap vergonya ni dignitat- es consideren tan ‘valencians’ que es tornen –o els fan tornar des dels mitjans de comunicació espanyols- anticatalans i, per tant, del tot antivalencians. Quan diuen, amenaçant, “No mos fareu catalans”, els hem de dir, “No ens fareu ni espanyols, ni analfabets, ni imbècils!” perquè, com anem a fer-nos catalans si ja ho som? Si tingueren un gram de dignitat i de vergonya reconeixerien la catalanitat del País Valencià i el nostre dret a decidir, com a País Valencià, junt a Catalunya i les Illes, per tornar a ser un país lliure, democràtic i defensor de la seua llengua, cultura, llibertat i futur. Per a tenir dret a tenir tots els drets humans sencers i de ciutadania nacional complets.
Joomla templates by a4joomla