Fa quinze anys es va acabar la construcció d’una línia de Tren d’Alta Velocitat que “uneix” València amb Xàtiva. El cost d’aquesta obra va ser d’entre els 700 i 800 milions d’euros, segons les diferents fonts. Mai no l’han feta servir. Repetisc, mai. En quinze anys no hi ha passat ni un sol tren. Aquesta línia té, entre d’altres, un modern pont de ciment sobre el riu Xúquer, pel qual podrien circular trens a 350 km/h. Paral·lelament i a escassos metres hi ha un altre pont de ferro de la línia ferroviària convencional, que mai no ha estat reforçat i que ha de suportar un trànsit d’uns cent cinquanta combois diaris que per raons de seguretat no poden anar a més de 30 km/h.

Des de la primavera de 2019 he fet públics un parell d'escrits sobre la qüestió lingüística. El primer en defensa de la immersió, el segon propugnant l'ensenyament de la nostra llengua i cultura a les terres d'Aragó, Castella i Múrcia, sobretot les que limiten amb el territori valencià.

Falten a penes dos mesos i poc perquè es complesca el segon aniversari de la pandèmia. En el punt d'inflexió de la nova variant del virus a les portes de les festes nadalenques, torna la sensació d'estar atrapats col·lectivament en un cercle viciós, caminant a les palpentes per un túnel el final del qual no veiem encara.

El context social s’interconnecta amb la meua situació personal i em trobe escrivint aquestes línies des del meu confinament domiciliari, amb una pcr positiva i símptomes d’un refredat comú. El confinament amb símptomes lleus et dona més temps per llegir, reflexionar i analitzar amb deteniment el funcionament actual del capital com a motor econòmic del capitalisme. Capitalisme que es reinventa i s’adapta a la fase actual de col·lapse planetari. Una anàlisi des de l’economia política, sense endinsar-me en terrenys desconeguts com el sanitari o l’ambiental, que pretén entendre com el capital continua maximitzant beneficis en una situació extrema de falta de matèries primàries, pandèmia mundial i emergència climàtica.