El nou ajuntament del Campello (L'Alacantí) ha pres la decisió d'excloure el valencià en la redacció del seus anuncis oficials. També l'ajuntament de Benicàssim (La Plana Alta) ha pres una decisió semblant.

L'Alacantí, 1 d'agost de 2019

La premsa ha informat de la denúncia d'una persona usuària de la sanitat per la falta d'atenció i per un tracte guiat pel rebuig a la llengua pròpia quan demanava una ambulància del servei d'urgències mèdiques 112 en valencià al municipi de Sant Vicent del Raspeig (L'Alacantí).

Els detractors del llenguatge inclusiu basen els seus arguments en l'economia, la concreció, la precisió, els costums del llenguatge.... però, qui decideix que s’han d’esborrar les dones per a fer valdre l'economia del llenguatge?

Fa uns dies vaig sentir una sensació de ràbia, una sensació d’indignació molt profunda, després d’escoltar les declaracions del líder del Partit Popular espanyol, Pablo Casado. En els darrers anys, hem escoltat moltes, moltes coses i moltes barbaritats, sempre seguint una estratègia electoralista per aconseguir a costa del que siga, eixe grapat de vots. D’una manera o altra, sempre he aconseguit trobar les diferències entre els seus discursos, quan han anat destinats a desestabilitzar al govern de torn des de l’oposició o per mobilitzar a la ciutadania abans d’unes eleccions, per exemple. Però és que les darrers declaracions d’aquest home creuen eixa cada vegada més estreta barrera de la decència política. Segons Pablo Casado, jo estime la meua llengua no perquè siga la meua llengua, la dels meus pares i uelos o la del meu poble, sinó perquè vull crear una barrera ideològica i independentista envers la resta de la societat.

Ah!, si cada home estimes amb tot cor la seua terra, les seues tradicions, la seua llengua, cadascú al seu lloc, com en una orquestra. Quin acord s’obtindria…”

Pau Casals

El 23 de novembre de 1983, les Corts Valencianes van promulgar la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), l’única que les Corts han aprovat fora de la seu de València i, precisament, a la ciutat d’Alacant.

La setmana passada vam tenir coneixement d'un nou cas de flagrant discriminació lingüística, aquesta vegada en una consulta mèdica del SVS, gràcies a la denúncia a través d'un article publicat per l'escriptora i periodista Núria Cadenes, que la va patir en primera persona. La metgessa que l'havia d'atendre es va negar a fer-ho perquè la pacient s'expressava en valencià, com així consta en el part oficial: «Anamnesis: La paciente habla en valenciano» [sic] Tal com denuncia Núria Cadenes, ens trobem davant un nou cas, l'enèsim, en què se sumen la incompetència i el supremacisme lingüístic, agreujats pel fet de tractar-se d'una professional que exerceix en la sanitat pública. Per desgràcia casos com el descrit per la periodista es donen cada dia al País Valencià, però de la majoria d'ells no en queda constància. Callar, abaixar el cap i parlar en castellà és l'actitud tristament majoritària d'una ciutadania que ha interioritzat, després de segles de polítiques discriminatòries envers el valencià, la seua condició d'inferioritat nacional i cultural.

L’actualitat mana i aquesta setmana no puc cloure els ulls davant l’aberració perpetrada per la Mesa de les Corts. Per a treballar a les Corts no cal saber valencià. Vaja, que els importa un rave el coneixement del valencià als partits representats en eixa Mesa. Anem a veure: però no és el valencià la —proclamada!— llengua pròpia dels valencians? Aleshores què s’empatollen? La història dels despropòsits lingüístics contra el valencià (heu llegit bé, «contra») ve de llarg, de quan s’empescaren l’Estatut descafeïnat encara vigent i s’elaborà una llei —llei de mínims, mínims, mínims— per a rescatar el valencià de la postergació que patia de 1707 ençà, la qual cosa espaordia i encara espaordeix els espanyolistes de tot pelatge que habiten entre nosaltres, inclosos eixos autoproclamats «rescatadors de persones», eixa esquerra de pa sucat amb oli, innòcua, que tria la pàtria de Francisco Franco Bahamonde, no la d’Ausiàs March.

Aquest dilluns 10 de juliol s'ha plantejat a les Corts Valencianes el tema del requisit lingüístic, és a dir, la necessitat del ple coneixement del valencià per accedir a qualsevol lloc de treball de l'administració pública al País Valencià. Malgrat que la informació que n'ha donat la premsa en la majoria dels casos ha estat com a mínim confusa, l'exigència del requisit lingüístic per accedir a la funció pública és una reivindicació del nostre poble carregada de sentit i raó, reivindicació de la qual Escola Valenciana ha estat punta de llança i que va propiciar l'acord històric subscrit per un gran nombre d'entitats, inclosa la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, i pels sindicats valencians majoritaris Intersindical Valenciana, CCOO i UGT.

Des de finals de Febrer la majoria de les forces del 155 (amb l’excepció del PSC) i tot el seu grup mediàtic ha tornat a atacar una de les peces claus del sistema educatiu català, la immersió lingüística. Així, en pocs dies El Mundo, El País, El Español et al, començaven els seus atacs habituals a la llengua catalana amb noticies com “13 mentiras sobre la inmersión lingüística que cuenta el nacionalismo catalán” o “La mitad de los catalanes no quiere la inmersión lingüística”. Un argument freqüentment utilitzat és la manca de coneixement en llengua castellana de les persones al seu sistema educatiu.