Hui recordem que fa 312 anys vam perdre 30.000 vides, el 7% de la població valenciana d’aleshores, i amb elles les nostre llibertats, els nostres furs, la nostra independència. 312 anys en què “Por Justo derecho de conquista”, van tallar la nostra evolució autònoma i els lligams naturals amb Catalunya i les Illes, amb el conjunt de la comunitat nacional i cultural que ens és pròpia. L’oligarquia nobiliària però, es va acomodar amb el nou règim absolutista, que li garantia els seus privilegis econòmics i socials. Al PV, la guerra de successió i entre potències europees, va tindre característiques de guerra civil. I la vam perdre, nosaltres, el poble valencià.

Una vegada més, ens trobem a les portes d’una contesa electoral que definirà tant el govern del País Valencià com l’espanyol. En els darrers quaranta anys, cap dels parlaments -valencià i espanyol- que han eixit de les diferents eleccions ha situat la reivindicació clara -sense embuts, més enllà de declaracions institucionals- d’una reforma del sistema de finançament autonòmic per al País Valencià que es traduïra en un control total de la fiscalitat i dels ingressos/despeses per part del govern de la Generalitat. Com a màxim, cal reconèixer-ho, s’ha posat damunt la taula la crítica al sistema actual; un sistema que empobreix els valencians i valencianes i que està basat en un espoli fiscal per part de l’estat espanyol al País Valencià.

Quan s’acaba la collita de la taronja, les ajudes que poden percebre els collidors són molt inferiors a les que tenen els que participen en la collita de l’oliva.

El dret d'autodeterminació dels pobles, el dret a la independència, forma part del que es considera democràcia i això és el que s'està jutjant a Madrid com si fora un delicte.

El 25 d'Abril les valencianes i valencians no celebrem una derrota, com alguns s'entesten a retraure'ns, sinó una memòria que es projecta en el present avançant victòries futures. Enguany la nostra diada arriba, a més, en ple període electoral, enmig d'un paisatge d'incerteses però també d'expectatives i oportunitats per a l'avanç efectiu del País Valencià en qualitat democràtica, millores socials i cotes de llibertat, autogovern i sobirania en tots els àmbits de la nostra vida.

Fa uns dies vaig sentir una sensació de ràbia, una sensació d’indignació molt profunda, després d’escoltar les declaracions del líder del Partit Popular espanyol, Pablo Casado. En els darrers anys, hem escoltat moltes, moltes coses i moltes barbaritats, sempre seguint una estratègia electoralista per aconseguir a costa del que siga, eixe grapat de vots. D’una manera o altra, sempre he aconseguit trobar les diferències entre els seus discursos, quan han anat destinats a desestabilitzar al govern de torn des de l’oposició o per mobilitzar a la ciutadania abans d’unes eleccions, per exemple. Però és que les darrers declaracions d’aquest home creuen eixa cada vegada més estreta barrera de la decència política. Segons Pablo Casado, jo estime la meua llengua no perquè siga la meua llengua, la dels meus pares i uelos o la del meu poble, sinó perquè vull crear una barrera ideològica i independentista envers la resta de la societat.

La Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià ha convocat aquest dissabte 23 de febrer a Xàtiva la seua II Assemblea Nacional. Pensada per als socis i sòcies de l'entitat, però oberta a totes les persones simpatitzants que hi vulguen assistir, la reunió tindrà lloc a partir de les 10.30 a la seu de la Mancomunitat de la Costera, l'Antic Hospital Reial de la ciutat, bellíssima construcció civil dels segles XV i XVI que es troba a la plaça Calixt III, davant per davant de la Col·legiata Basílica de Santa Maria, la popular Seu de Xàtiva. La d'aquest dissabte és en realitat la primera part de la II Assemblea Nacional, que es comeplementarà amb una nova convocatòria a la tardor de 2019. Es tracta en aquesta ocasió de definir les principals línies polítiques de l'entitat per als propers anys a partir de l'anàlisi que les diverses ponències i exposicions previstes realitzaran sobre la realitat valenciana dels nostres dies.

Des de fa molt de temps vaig comprovant que el grau de coneixement entre la ciutadania catalana i la de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera envers el País Valencià és molt sovint superficial. Igualment em sembla que el coneixement que tenim majoritàriament a terres valencianes sobre les Illes Balears i Pitiüses i sobre Catalunya no sobrepassa en molt allò que hom pot conéixer com a simple turista de qualsevol altre indret. De fet, quan va esclatar la revolució democràtica independentista catalana, la seua repercussió mediàtica i la posterior repressió espanyola, la reacció del poble valencià no va ser, dissortadament, gaire diferent de la que haja pogut haver-hi a Madrid o a Andalusia, almenys quantitativament.

Bona vesprada. Nosaltres, des de la Plataforma pel Dret a Decidir al País Valencià, entenem que la ciutadania, el conjunt de persones què vivim al País Valencià, tenim el dret democràtic a poder debatre, a qüestionar i de decidir-ho tot. Som un poble adult que ha de ser respectat. 

El primer cap de setmana de novembre es va desenvolupar a Biar el primer Encontre de Dones Rurals del País Valencià organitzat per FEDEMUR-PV. Entre altres vaig assistir al diàleg que oferiren el professor de Geografia de la UA Antonio Martínez Puche i el catedràtic de la UPV José María Álvarez Coque, qui intervingueren sota el títol “Diàleg de despoblament: De les necessitats a la búsqueda de solucions”, on entre altres vincularen les causes del despoblament a l’infrafinançament, el deute odiós que hem hagut de contraure per a compensar-lo i que ens obliga a invertir el 25% dels pressupostos de la Generalitat a amortitzar-lo amb interessos i l’espoli fiscal que patim de més de 6.000 milions d’euros anual, que pateix el nostre país per part de l’Estat.