Mostrant articles per etiqueta: Política

El sistema polític espanyol te diverses peculiaritats,  però una d’elles és la asimetria que neix del vot per circumscripcions, el que fa que per treure un diputat a Madrid es necessiten vora a 100.000 vots i a Soria 20,000, més o menys. Això fa que partits amb forta implantació territorial però de base no espanyola, obtinguin un gruix de diputats que segons com, poden, i de fet ho fan, actuar com a partits bisagra. Mentre a Espanya va funcionar el bipartidisme la cosa va anar bé, però en ensorrar-se el PSOE arran la crisi del 2011, el sistema entrava en barrena.  Calia, doncs apuntalar-ho, llavors van sorgir dos experiències polítiques: Podemos i Ciudadanos, l’un a la extrema esquerra, diuen; l’altre a la extrema dreta. Podemos, un partit seriós com cal, va fer la seva feina, que no era altra que frenar les opcions de les esquerres nacionalistes, ha sigut un tap per a la CUP, HB-Bildu, Compromís o BNG, i ha aturat qualsevol revolta social que pogués sorgir de la desfeta econòmica del 2011, tot integrant les forces més “revolucionaries” com Anticapitalistes o el PCE. I continua així, ho veiem clar a Galicia, on encara avui l’espai creat al voltant de Podemos, ha donat lloc a dos formacions que l’únic que fan es afavorir el PSOE i el PP, em refereixo clar a En Marea i Podemos Galicia. Igualment a Euskadi, eviten el natural creixement de la esquerra independentista i en dividir l’espai aboquen Euskadi a un pacte PNB-PSOE. L’estructura vertical creada per Iglesias i els seus acòlits, han deixat pel camí la il·lusió i l’esforç pel canvi de milers de persones que donen suport a un projecte malmès, engolit pel sistema i que ja no és una ferramenta de transformació social.

Cuando ya se ha superado la barreras de los 10 mil casos de personas infectadas por el Coronavirus, el Gobierno español ha aprobado un nuevo paquete de medidas económicas y sociales de emergencia dirigido a paliar el impacto económico que la pandemia está produciendo en España. La cantidad aprobada alcanza los 200 mil millones de euros, lo que equivale al 20% del PIB español. ¿Es esta cantidad suficiente?. Lógicamente, habrá que ver cuál es el alcance final de la crisis sanitaria y su duración, para poder responder a esta pregunta. Lo que sí que está claro, es que se trata de una cantidad económica significativa, que permite realizar acciones importantes. La clave estará en ver cuál es realmente su uso y si con ella se atienden las necesidades reales de las personas y de las pequeñas empresas.

Sembla que va ser Arquímedes qui va dir "doneu-me un punt de suport i mouré el món" referint-se al poder de la palanca. Crec que a més de la utilitat física i matemàtica, on més cobra sentit la dita és en l'aplicació de la política. L'exemple recent més clar d’això pot ser l'acte de rebuda a Puigdemont, Comin i Ponsatí a Perpinyà, que a més de moure centenars de milers de persones ha tingut l'efecte d'una descàrrega elèctrica que ha commogut tot el teixit social i polític català i de rebot ha tornat a situar al centre del debat polític europeu la qüestió catalana, convertida així en la qüestió de la democràcia europea. Sembla que el poder espanyol té moltes dificultats per a pair-ho.

Mentre Trump rebia els aplaudiments de rigor per l’enèsima lliçó d’autobombo i populisme a la cambra de representants nord-americana, Nancy Pelosi, speaker o presidenta demòcrata del parlament, estripava amb delicada ostentació els fulls on hi havia escrit el discurs del president i que ell mateix li havia lliurat alhora que li negava la protocolària encaixada.

Passejant per Filadèlfia és obligat fer una visita a l'Independence Hall, un edifici històric al ben centre de la ciutat que va servir com a seu dels primers congressos continentals americans. D'aquestes deliberacions sorgiria la Declaració (UNILATERAL) d'Independència dels futurs Estats Units d'Amèrica, llegida públicament en aquell mateix lloc per primera vegada el 4 de juliol de 1776.

Després de les darreres eleccions executives americanes, el món va quedar astorat en veure com un desconegut de l'esfera política s'hi alçava amb la presidència dels Estat Units d'Amèrica. Sí, em referisc a Donald Trump. I dic desconegut perquè encara que Donald Trump era un personatge ben conegut als àmbits econòmics del país per la seua activitat immobiliària, no exempta de polémica, no es pot dir que fos una figura amb rels polítiques institucionals. De fet, abans de la presidència, Donald Trump mai havia ocupat cap altre càrrec polític, ni governador d'un estat, ni senador o congressista (càrrecs habituals dels candidats a president), ni tan sols un càrrec local en un comtat County. Tanmateix, Donald Trump sí que gaudia de certa popularitat per la seva sèrie The Apprentice a la cadena de televisió NBC. En eixe concurs, Donald Trump apareixia com el que després s'ha demostrat que és, un capitost d'empresa tirànic i bròfec, que sotmetia els concursant a proves de destresa en els àmbits dels negocis. Els concursants anaven sent eliminats en no passar les proves, no sense una bona dosi d'humiliació, rematada per la frase icònica del programa (You are fired, és a dir, , "Estàs acomiadat!") que Trump proferia amb gust en cada cas.

La falta de concreció fa inútils moltes belles expressions. Es parla de llibertat, democràcia, igualtat i també de federalisme, però es corre el perill que queden en paraules buides, i el que és pitjor, com un decorat per a amagar comportaments totalment contraris al que volen dir eixos mots que tan bé sonen a les nostres oïdes.

Davall les emfàtiques apel·lacions a déu, la pàtria i el rei, ja ho sabem, s’hi mou la matèria més prosaica dels interessos, sovint espuris i inconfessables. I qui diu déu diu Constitució, llei, justícia o altres paraules de pes equivalent. Perquè les paraules són peces intercanviables en el joc del monopoli, el resultat del llançament d’un dau fals executat quasi sempre per la mateixa mà de poder. No hi ha engany que no comence i acabe amb les paraules, que són la font primigènia on ens abeurem els humans.

“España ha de ser una federación de pueblos libres y

autónomos, unidos por un ideal de emancipación común, o por el contrario, perecerá

devorada por el Estado unitario” F. Pi i Margall, 1877

"Simplement havia d’evitar errades importants i portar a terme una gestió més transparent, més democràtica i exempta de corrupció i, clar, també propiciar una millor gestió dels recursos públics".