Mostrant articles per etiqueta: Política

Entrevista realitzada per NOSALTRES LA VEU a la nostra coordinadora:

Entrevistem la politòloga i sociòloga, Zahia Guidoum, recentment escollida nova coordinadora de la plataforma Decidim en substitució de Toni Infante.

Jo mateix soc dels que intenta contribuir a trobar solucions per a la convivència de les distintes particularitats al vell continent. També que Catalunya camine per una senda que no genere més frustracions, que és el que ara a mi em fa més por.

Estimada Sra. Ministra, hace unos días recibió la visita de una delegaciónvalenciana que le expresó la necesidad de cambiar el modelo de financiación de la Generalitat Valenciana ya que es un modelo de financiación insuficiente e injusto para nuestra sociedad. En esa reunión usted manifestó que el gobierno de España y su ministerio de hacienda, veía imposible cumplir el acuerdo que   el clima político desaconsejaba abrir esta negociación. Una vara de medir que no se utiliza para otros temas.

Anava llegint l’article de «Barbijaputa» a Público sobre la necessitat de definir el subjecte polític de la lluita feminista, i es queixava de la desvirtuació de la lluita feminista i l‘assetjament que estan sofrint les feministes per la nova ideologia transgènere enarborada per les esquerres. No és nou, i els que anem embolicats en lluites des de posicions minoritàries en som ben conscients. Va passar per exemple, als anys 60, on els progres americans van voler alliberar els negres, sense els negres, i quan els negres van lluitar per convertir-se en subjecte polític, els van massacrar, van arruixar de droga les comunitats, van matar els seus líders i finalment els van enviar a les clavegueres del sistema. Una lluita semblant va mantenir Hanna Arendt, tot defensant la necessitat d’un exèrcit jueu que combatria el nazisme junt amb les forces aliades, però no ho van permetre, i els i les jueves van lluitar com a brigadistes no com a exèrcit. Una gran demostració d’aquest despotisme el tenim als països comunistes on sols cal recordar l’adagi leninista «una mestressa de casa pot ser presidenta del País, però no seurà mai al Politburó».

Jordi Cuixart va aprofitar la vesprada del dimecres un parèntesi penitenciari per llançar un dels seus discursos entusiastes al final de l'acte organitzat per Òmnium en presència de bona part de la plana major de l'independentisme, inclosos alguns protagonistes de la mala comèdia de la formació de govern.

Els nostres avis i besavis solien completar aquest renec amb «i Melilla!». És herència d'aquelles guerres colonials que sempre tenen el mateix perdedor, el poble pla de la potència estrangera, mobilitzat a la força, aliè per complet als designis de la pàtria dissenyada en despatxos i palaus forasters, i el poble envaït i massacrat, si cal, amb armes químiques, com aquell gas mostassa sobre el Rif.

Al cap de poc temps de començar la pandèmia de la COVID19 cridava l’atenció com, des de molts mitjans de comunicació dels que sempre reprodueixen i construeixen els discursos del poder, es feia un excessiu ressò de les proclames negacionistes. De seguida es va poder comprovar que això responia a l’estratègia de polaritzar el debat del tal manera que qualsevol crítica al poder sobre la gestió de la crisi fos anatematitzada com a negacionista i per tant anul·lada o, si més no, marginada del debat polític. Aquesta estratègia és semblant a la que utilitzen des dels poders reals amb l’extrema dreta, polaritzant el debat i anul·lant o condicionant molt la resta de les posicions, especialment aquelles que tenen una voluntat més transformadora, per acabar aplicant polítiques des dels governs cada dia més i més de dretes i centralistes. A l’estat francés ja fa unes quantes legislatures que ho estan assajant amb un evident èxit electoral i a l’estat espanyol els ha eixit un deixeble molt avantatjat en aquesta estratègia en la figura de Pedro Sánchez.

El dia 27 de febrer de 1976 es va constituir la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), qui ho diria! Quaranta-cinc anys després, la RASD, continua sent un estat no reconegut per moltíssims estats democràtics, totalitaris i monàrquics i donen recer, suport i alguns rendeixen homenatge a l'estat del Marroc que va ser l'invasor, repressor i opressor del Sàhara Occidental. Que ironia!, veritat?

Aquests dies, a propòsit dels quaranta anys del 23F, ha corregut una facècia que té molta molla i que desenvoluparé així: «Si hagués triomfat el colp de Tejero avui tindríem presos polítics i exiliats. La llibertat d'expressió seria sovint vulnerada i els jutges marcarien l'agenda política aplicant arbitràriament les lleis. Els mitjans de comunicació estarien majoritàriament al servei del poder com a elements de propaganda. Policia i Guàrdia Civil apallissarien sense miraments la dissidència i els militars recorrerien a l'amenaça del sabre quan els vingués de gust. Es multiplicarien els casos de violència masclista. Es mantindrien en vigor moltes lleis franquistes, el feixisme s'exhibiria impúdicament en públic i faria molta feina bruta al règim mentre les urnes li donarien més i més poder. La catalanofòbia seria el pa de cada dia i les autonomies es veurien reduïdes al límit de la inanició. Es posarien pals a les rodes de les llengües minoritzades de l'Estat. Tindríem l'estanquera fins en la sopa i els pitjors tics de l'espanyolisme (masclisme, xenofòbia, supremacisme…) serien vistos com a coses normals. No s'haurien reparat les víctimes de la dictadura i el conreu de la memòria històrica seria ignorat. Els crims del franquisme haurien restat impunes i no se n'haurien depurat els responsables al si de les institucions de l'Estat. L'Església continuaria practicant abusos i gaudint dels seus privilegis i la monarquia no estaria sotmesa a la llei. Els grans bancs i oligopolis continuarien controlant els fils del poder i tallant el bacallà. El treball, la vivenda, l'educació i la sanitat no serien garantits. Immigrants i refugiats serien refusats com a empestats i prohibida la solidaritat i el salvament de pasteres. Si hagués triomfat aquell colp avui insistirien fins a la nàusea que Espanya és una democràcia plena perquè tots ens ho acabéssem creient».

No estem gaire acostumats a celebrar victòries, per menudes o simbòliques que siguen, i aquesta setmana n’hem pogut gaudir de dues que, ben administrades, poden servir per a acumular forces per als següents envits que l'agenda política, mediàtica i lingüística ens tindrà reservats.