La crisi del capital del 2007/8 va posar fi a una època de certa estabilitat política als països dominants, una estabilitat basada en l'acceptació tàcita o explícita, per part de la socialdemocràcia i l'esquerra en general (llevat de poques excepcions), del marc general del neoliberalisme imposat per les dretes a escala mundial. El capital, però, abocat a una disbauxa especulativa per a incrementar els seus guanys, havia emprat aquesta estabilitat que l'afavoria per a generar una bomba financera que més d'hora que tard havia d'esclatar. I ho va fer, incrementant el grau de transmissió de rendes del treball al capital. Els mecanismes són sobradament coneguts: rescat bancari amb diners públics, retallades salarials, precarietat permanent, increment de la productivitat intensiva i extensiva, privatitzacions, encariment de les condicions de vida, rebaixa de l'esperança de vida per a àmplies capes socials. És a dir, agreujant les condicions de vida i treball de la majoria i afavorint l'increment dels guanys de la minoria privilegiada.

Fa més de dos mesos que van tenir lloc les darreres eleccions autonòmiques. Des d’un primer moment el resultat va estar clar pel que fa als blocs que van guanyar i els que van perdre. La mateixa nit electoral tothom donava per fet que, llevat d’imprevistos de molt de gran importància, el govern del Botànic tindria continuïtat. Com que les eleccions estatals van estar convocades per a un mes més tard, també es donava per fet que fins que no estiguera clar el resultat espanyol, no s’avançaria gaire en la conformació del nou govern del País Valencià. Un signe de dependència o només de necessària tàctica política?

Vos deixem a continuació el vídeo:

La situació social i política del món a hores d'ara s'assembla massa a la de principis del segle XX amb les conseqüències del crac del 29: desigualtat social i econòmica, pujada del feixisme, guerres d'odi i destrucció, desfeta de la majoria de la població. La fallida de 2007 amb les hipoteques subprime i l'esclat de les bombolles immobiliàries i financeres per tot arreu del món, mostren el vertader rostre del sistema econòmic del capitalisme global en el seu estadi especulatiu i devorador de persones, recursos i riquesa. Les conseqüències d'aquesta fallida ens han portat a una situació galopant de pobresa i desigualtats semblants a les de les èpoques prèvies a les 1ª i 2ª Guerres Mundials, adobades ara amb un control mundial de la informació a través dels mitjans de comunicació, la internet i les xarxes socials, en mans de les elits econòmiques.

Escric aquestes ratlles quan encara s'estan negociant els serrells de l’acord del nou govern progressista al País Valencià, integrat per PSPV-PSOE, Compromís i Unides Podem. Pel que n'ha transcendit fins ara, sembla que les negociacions han tingut certes dificultats per trobar l'acord a l'hora de dissenyar l'arquitectura del nou govern, atenint-se a l'experiència de l'anterior Botànic (PSPV-Compromís), i a la incorporació dels nou socis, que tot i haver-se presentat amb una sola llista, són dos partits amb necessitats particulars de visualització (Podem i EUPV).

Va nàixer coixa, reconeguem-ho. Més exactament coixa sota el pes de la corona d'una monarquia imposada pel dictador Franco i una caixa forta blindada on van quedar dipositades les barbaritats que el règim havia perpetrat durant quaranta anys. La impunitat de crims cotra la humanitat que no prescriuen va donar pas a la impunitat de crims contra la humanitat que no prescriuen. I s'hi va entronitzar el principi lampedusià que afirma que cal que tot canvie perquè res no canvie. La sospita que aquella operació mantenia els mateixos gossos amb distints collars fou ràpidament corregida per l'evidència: eren els mateixos gossos i els mateixos collars. Més alguns altres que tapant-se el nas, mirant cap a un altre costat, jurant sobre les santes escriptures de la realitat o amb desinhibida alegria es van afegir a la festa.

Sense sentir entusiasme per ell, Azaña és per a mi un polític que m´inspira respecte, almenys en allò referent a l´encaix territorial de Catalunya. Com a principal líder de la primera etapa de la Segona República va fer front al problema que representava, en un ambient com l´espanyol, haver de concedir un cert poder polític a una part del territori.

No són els vots de la ciutadania, i tampoc no és el resultat del vot d'una regidora no adscrita que és el factor que els mitjans situen com el factor responsable directe. Cal anar enrere.

Fins fa uns anys, les principals forces de l’arc parlamentari valencià han aconseguit el seu propòsit d’intentar amagar el nacionalisme, cada vegada més creixent a casa nostra, darrere de la barrera del 5%.

Com? A la dreta ara que al País Valencià governa el Pacte del Botànic? Ara que diuen una vegada i una altra que s’han situat els interessos de les persones com a eix de la intervenció política? Doncs sí, crec que hi ha elements suficients  per a valorar que hi ha un seriós intent de desplaçament de la centralitat política cap a la dreta. Es podrà corregir? Doncs sí, però depén de tots i totes.