Des del govern espanyol i part de l’oposició dretana estan promovent el que han anomenat un nous Pactes de la Moncloa per afrontar la crisi del COVID-19 amb responsabilitat d’Estat. Podem valorar els fruits dels pactes de fa més de 40 anys amb perspectiva. Uns pactes que han perpetuat un règim monàrquic hereu del franquisme i van servir per donar continuïtat a les estructures franquistes que han perdurat fins als nostres dies.

Dimarts, 07 abril 2020 19:28

No ho oblidem

La sentència de Pedro Sánchez que el virus no hi entén, de territoris (ni persones), no era només una obvietat llançada com qui vol fer creure que ha descobert Amèrica. El president espanyol és molt aficionat a trepitjar el terreny de banalitats que no comprometen a res, potser perquè no dona més de si. Aquella resposta tramposa a les exigències de confinament de la població i tancament dels principals focus infecciosos no fou més que el preàmbul dels errors en cadena que se'n seguirien les setmanes posteriors i una manera ridícula de dissimular la liquidació de fet de l'estat de les autonomies.

La informació provincial de la Conselleria de Sanitat que comunica cada dia ací en aquesta web oficial http://www.san.gva.es/comunicados-coronavirus ens deixa sense saber què està passant en cada municipi i comarca del País Valencià, és a dir, no se’ns permet tindre la informació municipal i no ens permet saber amb transparència què està ocorrent en el nostre entorn més proper i immediat, on probablement convivim amb els nostres pares, familiars, amistats, coneguts i resta de veïnat.

La pandèmia del coronavirus ha provocat una emergència sanitària sense precedents i també una emergència social que colpeja amb més duresa les classes populars i els sectors i grups més vulnerables, amb gran perill d'exclusió social per a molta gent. No podem permetre que ningú es quede enrere, que a ningú li falte el més elemental. Per això unim les nostres forces per estendre un moviment de solidaritat efectiva des de baix, per estimular donatius directes a aquelles entitats que fan arribar la seua ajuda a les persones més necessitades. En aquest projecte solidari, que pretén activar al màxim la xarxa civil del País Valencià, hi cabem tots i totes. Benvingudes, doncs, totes aquelles persones i entitats que hi vulguen tirar una mà i s'hi vulguen sumar.

Cal mantindre el nivell de renda de les persones afectades per la crisi del coronavirus,  ampliant les prestacions per desocupació.

El producte interior brut (PIB) és la magnitud que mesura en unitats monetàries el valor dels béns i serveis finals que s’han produït en un país durant un període de temps, generalment un any. Un dels problemes pel qual ha estat criticat el PIB com a indicador de la riquesa és perquè no mesura la distribució de la riquesa dintre d’un país ni la diferència entre països i, a més, el seu creixement no garanteix el repartiment de la riquesa, ni tampoc mesura aspectes tan importants com el valor social i ambiental. Hi ha altres indicadors com l'índex de Desenvolupament Humà de Nacions Unides, més vàlids. Però, a hores d’ara, ací encara continuem mesurant per aquest índex. El PIB dividit pel nombre d’habitants del país és el PIB per capita, que és el que estem analitzant i comparant.

Amb el Brexit aprovat i en procés de consumació, la pandèmia del COVID19 ha tornat a sacsejar amb gran virulència la Unió Europea (UE), consumida per la burocràcia i amb dues grans contradiccions internes de més profunditat que les picabaralles dialèctiques entre els seus actuals mandataris. La primera contradicció és la que s’estableix entre la propaganda del que diu de si mateixa l’UE i allò que està fent realment des del seu naixement. La segona entre el fet de ser un dels espais més importants del món per a la valorització del capital[1], a causa del seu gran desenvolupament econòmic, i, alhora, un dels territoris on, malgrat els retrocessos, encara hi resten importants conquestes en drets laborals i polítics que dificulten precisament aquesta valorització.

Dimarts, 31 Març 2020 20:49

“Guillem”, de Núria Cadenes

Sal·lus Herrero i Gomar
 
Al febrer de 2020, Núria Cadenes va publicar Guillem, a l’editorial Amsterdam. A la portada, hi ha un grafitti amb la cara de Guillem Agulló i Salvador sobre la paret irregular de calç, de la façana d’una casa, just al costat d’una finestra amb una reixa de barrots, pintats de roig, el color de la sang. A la contraportada es diu, primer en arial negreta i després en una altra lletra diferent explica, breument, el significat d’aquest assassinat, la impunitat, la “malicsia” (com escrivia fa poc Gustau Muñoz, a propòsit de la gestió del coronavirus des del diario.es), la desídia programada, la injustícia institucional:

Aquest govern no deixa de sorprendre, sembla que la política de comunicació la dissenyen per a atemorir la població. Hi posaré dos exemples. Vint de març, una representant de govern espanyol vestida de metgessa, deia, sense pudor, que la gent gran no havia de preocupar-se, concretament els majors de 80 anys, que no hi haurien per a ells llits d’UCI, però que tindrien totes les cures pal·liatives a l’abast. No m’imagine a ma mare o el meu sogre escoltant aquesta notícia, tots dos majors de 80 anys, tots dos assabentats que la major mortalitat és al seu rang d’edat, i tots dos assabentats que les cures pal·liatives es donen als malats terminals. Tots, a hores d’ara, sabem l’esforç que ens està costant mantenir l’esperança dels nostres majors sovint sols, però sempre aïllats, perquè des del govern es llancen eixos missatges. Què pretenen? I no es tracta de censura informativa, perquè això no és informació, és alarma, es tracta de crear alarma, eixa situació no ha passat encara, passarà? Segur que sí, és inevitable donada la gestió que el govern ha fet. Però és necessari alarmar els vells? Es guanya alguna cosa positiva amb eixa mena d’informació? Jo no ho crec.

Dimarts, 31 Març 2020 20:44

El parèntesi

Vam obrir un parèntesi al principi del confinament que no sabem com ni quan tancarem. D'ací a pocs o molts dies, potser fins i tot haurem perdut la sensació d'estar vivint enmig d'un parèntesi. Ens semblarà que la vida era així i era açò, que l'aïllament és el preu de viure en un món convertit en una gran pandèmia on el monstre passeja tothora, letal i invisible, per l'espai exterior. Els pitjors malsons de la ciència-ficció han deixat de ser ficció i han ocupat gairebé sencer el perímetre de la realitat. Pensem que tal vegada som nosaltres mateixos els qui anem transformant-nos en personatges de novel·la, que tard o d'hora la realitat acaba imitant l'art i en plagia fins als mínims detalls. En la seua prospecció sensible del món és capaç de veure coses que la gent no veiem fins que ens cauen damunt o les tenim davant del nas, i no sempre. Art i ciència són camins que sovint s'entrecreuen i ens permeten arribar al mateix lloc. Ara s'acompleixen els pronòstics que la ciència va transmetent des de fa anys més o menys relacionats amb la sobreexplotació a què la cobdícia ha sotmès el planeta i la deshumanització que imposa el progrés suïcida.

Pàgina 1 de 110
Joomla templates by a4joomla