En l'àlbum que en el futur recordarà aquests temps d'ignomínia hi haurà unes fotos en lloc preeminent: les dels quatre presidents espanyols vius, González, Aznar, Zapatero i Rajoy (l'actual, Pedro Sánchez, potser encara estarà llavors escapolint-se entre bambolines), els anomenats pares de la constitució Herrero de Miñón i Roca i Junyent, ja en edat de besavis, els sindicalistes [sic] Nicolás Redondo i Cándido Méndez (UGT) més Antonio Guitérrez i Feliciano Fidalgo (CCOO) i l'actual responsable d'exteriors europeu, el Borrell de totes les quinieles. Acompanyaran les imatges en format fotomaton, l'usual en aquella època, la carta que els susdits personatges han enviat a la jutgessa argentina María Servini en suport de Martín Villa, sobre qui pesa des de 2014 una ordre internacional de captura per la massacre del 3 de març de 1976, quan era Ministre de Relacions Sindicals, i que serà interrogat avui per la magistrada.

Després d'uns mesos d'incertesa, d'anul·lar infinitats d'actes i restar les nostres vides tancades entre quatre parets, el retrobament el darrer 28 d'agost a la Muntanyeta de Sant Antoni, a Betxí (Plana Baixa), va ser un oasi al mig d'un interminable desert. Veure'ns les cares, saludar-nos a pesar de no poder abraçar-nos, comprovar que tots i totes estiguem bé i passar una jornada reivindicativa, cultural i política amb tots vosaltres, estimades companyes de lluita.

A continuació trobareu el vídeo realtzat amb motiu de l'Aplec de la Terra 2020 celebrat a Betxí (Plana Baixa). 

Quant pense en els Països Catalans, el primer que em ve al cap és un espai físic relacionat i vertebrat pel Corredor Mediterrani, amb la dimensió pròpia d’Estats com ara Dinamarca, Bèlgica, Àustria, …. Un espai format per tres països: Catalunya, País Valencià i Illes Balears, amb models econòmics no iguals, però semblants i compatibles, amb molt de comerç i exportació, turisme, pesca i agricultura; sota un mateix marc cultural i lingüístic; amb una visió de la política no igual, però que comparteix aspectes essencials, com ara un sentiment molt europeista, una visió perifèrica respecte de la política espanyola, valors democràtics i de respecte amb l’altre, federalisme i/o confederalisme, respecte a la sobirania de cadascú; com una mena d’unitat entre tres països que han compartit un esdevenir històric comú, però que tot i aquesta unitat, es respecten en les seves individualitats. Seria un espai referencial cultural, lingüístic, econòmic i polític ample i de llarg termini, no és per casualitat que hi sigue la base d’una de les euroregions actuals. Però també haig de dir que aquesta idea la veig com un horitzó, com alguna cosa nuvolosa, boirosa, difusa, difuminada, llunyana, nostàlgica, romàntica: com una mena de somni.