La fugida de l'encara rei emèrit, enmig l'escàndol provocat per les notícies i investigacions sobre comissions il·legals, negocis tèrbols, evasió de capitals i frau fiscal entre d'altres amb què Joan Carles I hauria amassat la seua immensa fortuna, són la manifestació més clara i vergonyant d'una crisi que afecta tota la família reial, la mateixa institució de la Corona i les estructures del règim nascut precisament amb un regnat que ha durat quasi quaranta anys, una Corona designada pel dictador feixista. Ens trobem, però, davant una operació d'estat que allunyant l'ara rei empestat, amb la complicitat necessària del govern de Pedro Sánchez, intenta perpetuar la monarquia i recuperar la legitimitat d'un règim caigut en el descrèdit popular i internacional en la persona del seu hereu Felip VI.

A partir del minut 39 i 45 segons podeu veure la intervenció de l'Antoni Infante, coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià en l'acte del Pi de les Tres Branques de 2017. Un dels últims actes amb intervenció del Jordi Sànchez i Jordi Cuixart abans de ser empresonats.

Decidim, entitat de la societat civil que treballa pel dret a decidir del País Valencià, i la Plataforma per la Llengua han signat un conveni marc de col·laboració. El document l'han presentat Antoni Infante, coordinador de Decidim, i Manuel Carceller, delegat de la Plataforma per la Llengua. L'objectiu d'aquest conveni és promoure la realització conjunta d'activitats de divulgació, formació i investigació sobre drets lingüístics, com ara estudis, trobades i conferències.

El sistema polític espanyol te diverses peculiaritats,  però una d’elles és la asimetria que neix del vot per circumscripcions, el que fa que per treure un diputat a Madrid es necessiten vora a 100.000 vots i a Soria 20,000, més o menys. Això fa que partits amb forta implantació territorial però de base no espanyola, obtinguin un gruix de diputats que segons com, poden, i de fet ho fan, actuar com a partits bisagra. Mentre a Espanya va funcionar el bipartidisme la cosa va anar bé, però en ensorrar-se el PSOE arran la crisi del 2011, el sistema entrava en barrena.  Calia, doncs apuntalar-ho, llavors van sorgir dos experiències polítiques: Podemos i Ciudadanos, l’un a la extrema esquerra, diuen; l’altre a la extrema dreta. Podemos, un partit seriós com cal, va fer la seva feina, que no era altra que frenar les opcions de les esquerres nacionalistes, ha sigut un tap per a la CUP, HB-Bildu, Compromís o BNG, i ha aturat qualsevol revolta social que pogués sorgir de la desfeta econòmica del 2011, tot integrant les forces més “revolucionaries” com Anticapitalistes o el PCE. I continua així, ho veiem clar a Galicia, on encara avui l’espai creat al voltant de Podemos, ha donat lloc a dos formacions que l’únic que fan es afavorir el PSOE i el PP, em refereixo clar a En Marea i Podemos Galicia. Igualment a Euskadi, eviten el natural creixement de la esquerra independentista i en dividir l’espai aboquen Euskadi a un pacte PNB-PSOE. L’estructura vertical creada per Iglesias i els seus acòlits, han deixat pel camí la il·lusió i l’esforç pel canvi de milers de persones que donen suport a un projecte malmès, engolit pel sistema i que ja no és una ferramenta de transformació social.