Dimecres, 06 Febrer 2019 12:14

"De la gènesi del neoliberalisme al consens de Washington (I)", per Antoni Infante

Escrit per Antoni Infante

El primer experiment a gran escala del neoliberalisme va tenir lloc a Xile en 1973. L’economista Milton Friedman, aprofitant el colp d’estat de Pinochet i Henri Kissinger –amb un saldo de més de 3.000 persones desaparegudes i 35.000 detinguts i torturats–, va inspirar les receptes del capitalisme més salvatge, fent desaparéixer la part social de l’estat i introduint-hi la lògica del mercat capitalista en tots els aspectes de la vida social i la natura. L’eficàcia d’aquella dictadura que ara reclama Alfonso Guerra no va ser altra que l’ingent transvasament de rendes del treball al capital i l’expropiació de bona part de l’excedent social per banda de les multinacionals nord-americanes amb el consegüent empobriment del conjunt del poble xilé.

Tres anys més tard Milton Friedman va ser premiat amb el Nobel d’economia. El capitalisme mundial, mitjançant el Banc de Suècia –que havia creat el premi en 1968 i el va incorporar al ritual del Nobel per a donar-li prestigi–, premiava així el teòric que més volien destacar, ja que les seues propostes representaven la resposta que interessava a un capitalisme que havia entrat en crisi de rendibilitat en 1967/1968. Aquells anys van ser els primers des de la Guerra Mundial en què el capitalisme mundial va deixar d’incrementar la seua taxa de guanys i va estancar-se el creixement del PIB. La crisi cíclica del capitalisme, que havien donat per desapareguda durant el període que els economistes francesos anomenen “els 30 gloriosos”, va tornar a aparéixer-hi amb tota la seua intensitat. Els efectes d’aquella crisi no van ser visibles per a la majoria fins a l’any 1973, amb la crisi del petroli, que va adjudicar-ne la responsabilitat a l’increment dels preus imposada per l’OPEP, quan en rigor tal increment de preus va ser una de les respostes a la crisi prèvia del capital.

Paral·lelament a aquesta crisi hi van aparéixer dues expressions d’un final d’una època que palesava cada dia el seu esgotament. El capital i els seus estats ja feia temps que havien perdut la por davant la (im)possible “contaminació” revolucionària provinent de l’URSS. També tenien clar que, almenys a Europa, les forces progressistes, revolucionaries o simplement democràtiques, no estaven ja en condicions de qüestionar el seu statu quo. Les primaveres de París i Praga n’eren dues proves ben eloqüents. El maig francés s’esgotava –en les sempre importants reivindicacions de les llibertats individuals–, mentre les organitzacions clàssiques de l’esquerra servien de matalàs al sistema i canalitzaven les protestes revolucionàries com una mera reivindicació sindical. El poder polític del capital quedava sa i estalvi. La de Praga va ser el penúltim intent de carregar d’humanisme la degeneració antisocialista en què s’havien convertit els estats on prèviament s’havia expropiat el capital. I en d’altres “primaveres” com la de Mèxic i la resta del continent americà s’hi patia la contrastada fórmula de la repressió a sang i foc.

Uns pocs anys més tard, en 1978, als EUA es frenaven dues importants iniciatives socials quan el demòcrata Jimmy Carter encara n’era el president. La primera, impedint que es creara una oficina estatal de defensa i representació dels consumidors/es. La segona quan els encara potents sindicats nord-americans van presentar un projecte de llei de defensa dels drets laborals que tot i ser aprovat al Congrés, fou congelat primer i retirat després al Senat, que es va fer ressò d’una impressionant campanya del capital en contra del projecte. En aquella època tant a Europa com a Amèrica les revolucions o els grans moviments populars van ser derrotats, esmorteïts, traïts o massacrats. Les forces del canvi que havien acumulat diverses generacions de persones compromeses amb la llibertat, la democràcia i l’equitat en àmplies regions del món van deixar el camp expedit al capital –amb la prova reeixida de Xile per als seus interessos–, i amb la constatació de la debilitat de les forces populars i democràtiques en almenys aquells anys i en aquesta part de món, el capitalisme ho tingué tot al seu favor per a imposar ja sense cap mirament la seua agenda.

Si la reconstrucció i el model de postguerra havia garantit al capital un constant increment de la taxa de guanys malgrat la despesa que els suposava “pagar” la pau social coneguda com a “estat de benestar”, ara es donaven les dues condicions necessàries per a imposar un canvi radical: ni el model donava ja més de si per a continuar incrementant els guanys ni les forces contràries estaven en condicions de forçar a mantenir els “estats de benestar” com ho estaven quan van poder imposar-los. Amb aquests paràmetres els dos estats que han liderat el capitalisme en els darrers 250 anys, Anglaterra i els EUA, es van posar a la faena. La primera gran mesura va venir del govern de Ronald Reagan, que va autoritzar l’acomiadament de 48.000 treballadors de la Chrysler, el 50% de la plantilla, l’any 1980 i prèvia coaptació de les direccions sindicals, i qui també va acomiadar més d’11.000 controladors/es aeris que es van posar en vaga reclamant millores salarials i laborals. El govern va utilitzar els militars per a substituir-los alhora que il·legalitzava el sindicat de controladors.

Li va seguir Margaret Thatcher al capdavant dels conservadors britànics, la qual va dirigir l’ofensiva contra la mineria en 1984/1985, el nucli del sindicalisme més combatiu al Regne Unit, i li va infligir una severa derrota malgrat l’encomiable lluita dels miners i la solidaritat del sector metal·lúrgic i mariner, mentre el sindicalisme europeu i bona part del britànic mirava cap a un altre costat. Hi ha qui diu que els mitjans de comunicació britànics van aplicar contra aquesta vaga la primera gran onada de la denominada postveritat per tal d’evitar que arribara als miners la solidaritat de la resta del poble treballador i de les forces democràtiques.

La guerra de classes es decantava cap a la victòria temporal del gran capital de la mà del neoliberalisme polític i antisindical (Reagan i Thatcher) econòmic (Milton Friedman, l’Escola de Chicago i el Nobel d’economia) i militar (Pinochet, seguit de Videla en Argentina, Bordaberry a l’Uruguai, Stroessner al Paraguai… sempre sota la direcció dels EUA i per citar només els casos del continent americà), i mediàtic amb la cada vegada major concentració de la propietat dels mitjans de comunicació.

El cercle perfecte per al capital només necessitava un nou paraigua per a substituir els Acords de Bretton Woods on s’havia “oficialitzat” el lideratge mundial dels EUA a les acaballes de la II Guerra Mundial. Al final de la dècada dels 80 i els 90 van crear, de la mà de l’FMI, el “Consens de Washington” amb la nova bíblia en 10 apartats on s’imposava l’ortodòxia neoliberal que van abraçar els reaccionaris i conservadors, però també la socialdemocràcia, les cúpules sindicals, els mitjans de comunicació i fins i tot persones i entitats de tota mena que tot i qüestionar cadascuna de les mesures que el neoliberalisme va anar implementant, a poc a poc han anat acceptant la part grossa del seu relat. I cadascú/na aplicant-ho al seu àmbit.

Publicat en València Extra

Joomla templates by a4joomla