Dimecres, 27 Febrer 2019 09:17

"Saials. Matar un rossinyol", per Manel Rodríguez-Castelló

Escrit per Manel Rodríguez-Castelló

El cinema ha fet dels judicis un gènere que compta amb no poques obres mestres. En episodis secundaris, com a seqüència climàtica o motiu central, en pel·lícules i sèries de televisió, judicis fins en la sopa omplint la imaginació de crims, defensors i fiscals, jutges, perruques i togues, interrogatoris extenuants, jurats imprevisibles, perversos homicides, falsos culpables, argúcies i sobreactuacions, colps de maça, silenci a la sala, públic expectant, rèpliques, contrarèpliques, testimonis i patracols bíblics (nosaltres teníem missals i prou) sobre les quals es jurava solemnement de dir la veritat amb aquella lletania del la, el tota la i el res més que la.

Aquells judicis de cine en la llunyana Amèrica i l'invariable castellà dels doblatges alimentaven l'esparança d'una reparació final de les injustícies que la vida perpetrava dia a dia. Havíem de ser bons xiquets que acceptaven amb resignació les penúries presents i futures. Al final dels temps hi hauria un macrojudici presidit per un jutge sense perruca, toga ni maça que castigaria els dolents i premiaria els bons. Mentrestant a la gran sala cinematogràfica els espectadors havien d'anar tirant, convidats de pedra en judicis sumaríssims de la vida quotidiana.
· · ·
Matar un rossinyol és una d'aquelles fites inoblidables del cine i la literatura, molt més que una simple pel·lícula de gènere o una novel·la qualsevol. Mig oblidat el filmentre la boira dels records antics, ja començat el vaig identificar tan bon punt vaig veure aparèixer a la pantalla Gregory Peck. Els últims anys a l'institut solia llegir la novel·la de Harper Lee a classe. El dimecres, després d'haver seguit les declaracions dels independentistes en el judici del Suprem, em vaig trobar el regal dela pel·lícula de Robert Mulligan en VOS a la tele.
· · ·
Amb el títol original To kill a mockingbird, l'ocell que en el castellà de l'Amèrica Central i el Carib en diuen sinsonte (de centzontle, d'origen amerindi, «que té quatre-centes veus»), el mimus polyglottos capaç d'imitar el cant de molts ocells i altres sons, fou traduït pel més reconeixible «rossinyol», que és en les nostres latituds l'ocell amb fama de més bon cantor. Per això l'advocat Atticus (Gregory Peck) alliçona els seus fills que matar un mockingbird «és un pecat», perquè és un ocell que no fa més que regalar-nos el seu cant. Una crueltat, un pecat, una injustícia.
· · ·
Responent a un dels impresentables fiscals que estan traient totes les vergonyes del sistema judicial espanyol, Joaquim Forn va afirmar que el relat que feia de la violència era molt «peliculero». Si la cultura general d'aquests lletrats està a l'alçada de la seua incompetència professional, la definició de Forn és un pèl exagerada. Una invenció tan rudimentària de fets inexistents, que té com a guionista principal el jutge Llarena, no es pot haver inspirat ni en les pel·lícules més lamentables.
· · ·
Malgrat la brillant argumentació que Atticus fa per demostrar la innocència del negre Tom Robinson, acusat d'haver agredit una dona, el jurat –integrat només per homes blancs– declara culpable el seu client. Els prejudicis racials han estat més forts que la força de la raó ( i per tant que la veritat) en aquest judici. A tot arreu hi ha gent disposada a matar rossinyols. I els negres s'ho miren, muts de ràbia i impotència, al pis superior de la sala.
· · ·
Felip VI ha irromput –màxima autoritat judicial de l'Estat espanyol, jutge i part– enmig el Tribunal Suprem amb el paperet signat de la sentència per declarar que no hi ha democràcia sense llei. Efectivament. El que no ha dit és que pot haver-hi llei sense democràcia. De fet ell i la institució que representa són conseqüència directa d'una llei promulgada en ple franquisme i mai avalada pel vot democràtic de la ciutadania. Per molt que la llei ho permetés, matar elefants no deixaria de ser una crueltat, un pecat, una injustícia i una estupidesa.
Joomla templates by a4joomla