Dimecres, 06 Març 2019 21:36

"Pensar l’immediat futur des del Sobiranisme", per Antoni Infante

Al Segle XXI, Sobirania no vol dir més fronteres si no més cooperació entre iguals i més Dret a Decidir.

Ara que ens acostem de nou a tot un cicle de conteses electorals que, sense cap dubte marcaran l’agenda mediàtica i política, crec que des del País Valencià  hauríem de reservar espais de reflexió i de debat per a poder analitzar, amb una certa distància, que caldria fer o per on hauríem d’avançar amb canvis que més enllà de la seua importància o modèstia, pogueren anar acumulant xicotetes conquestes que totes juntes representaren els mínims necessaris com per a transcendir la mera i esquifida autonomia de la qual gaudim i/o patim.

Subjecte Polític i  Dret a Decidir

Fets tan allunyats aparentment com les commemoracions i debats celebrats al voltant  del centenari de la Declaració valencianista del 1918 o la crisi comercial de la taronja, han fet palés la importància de seguir treballant perquè el nostre poble puga recuperar la seua capacitat de decidir i de relacionar-se amb els altres com un poble sobirà, reconeixent-se i fent-se reconèixer com a Subjecte Polític de Decisió. Aquest (auto)reconeixement té connotacions a nivell individual i  col·lectives tant a nivell ideològic com sociològic i polític.

Un pas imprescindible que valencians i valencianes haurem de donar en aquest camí és el de la pràctica de l'exercici del Dret a Decidir sobiranament sobre tots els aspectes cabdals que afecten la vida col·lectiva, des de l’exercici de la sobirania alimentaria, energètica o hídrica, el model de les nostres infraestructures o el tipus d’economia, fins al dret d'Autodeterminació. Aquest dret d’autodeterminació que sovint ha estat estigmatitzat pels estats, ha possibilitat, amb més o menys entrebancs depenent de factors diversos, que només en l'àmbit europeu el nombre d'estats independents haja passat de 19 en 1815 a 45 en l'actualitat, augmentant les més diverses formes de cooperació i mirant de superar les tràgiques conseqüències dels enfrontaments recurrents de l’època imperial. Al Segle XXI, Sobirania no vol dir més fronteres si no més cooperació entre iguals i més Dret a Decidir.

Creguem que hem de tenir ben present que la consciència social sobiranista no creixerà del no-res entre la nostra ciutadania després de generacions d'alienació induïda, i que ens haurem de dedicar a la tasca sistemàtica de fer emergir aquesta necessitat en els més diversos camps socials. Aquest és el sentit del treball de recuperació i actualització de fites històriques del nostre passat foral com la del Dret Civil Valencià, o la necessària i sempre postergada adequació de les divisions territorials a la nostra realitat socioeconòmica històrica i actual, amb la superació de la provinciana i imposada figura de les Diputacions, l'impuls al reconeixement jurídic de les comarques i la implementació d’estructures comarcals i supracomarcals i l'ampliació de competències que s’estimen en cada cas. Les Diputacions no són entitats d’elecció democràtica directa, ni tampoc de gestió, que majoritàriament correspon a la Generalitat, i sobreviuen inserides al bell mig de les institucions com una anomalia heretada que afavoreixen les pràctiques més fosques.

Economia al servei del país i de la ciutadania

El desenvolupament del sistema capitalista en l'àmbit europeu i mundial s'ha produït en el període en què el poble valencià hem estat privat de capacitat jurídica i política pròpia per a poder intervenir en la seua modulació. Així, el nostre país no ha pogut gaudir de cap dels avantatges d'aquest sistema i pel contrari n'ha patit i pateix tots els aspectes negatius, que a més estan incrementant-se com més va més en aquesta fase de senilitat del sistema.

Pel contrari l'estat espanyol, tot i el seu endarreriment respecte a les principals potències econòmiques, sí ha disposat, tant si les ha sabudes aprofitar com si no, de les eines jurídiques i polítiques per adequar la seua economia al sistema imperant. Aquesta asimetria ha provocat que les estructures productives del nostre país no estiguen autocentrades al servei de la pròpia economia del País sinó que responen a una lògica externa que agreugen unes pràctiques fiscals extractives que ens empobreixen.

Un exemple d’aquesta distorsió el tenim en la manca de veu pròpia a l’hora d’incorporar-nos a la Unió Europea o, ara que hi som membres com a part d’Espanya, el no poder defensar els nostres interessos si entren en contradicció amb els de l’estat. Amb les grans estructures econòmiques i amb la presa de decisions fora del nostre abast ens és gairebé impossible posar l’economia al servei del País valencià i de la seua ciutadania.

La recuperació de la sobirania sobre l'economia del país ens pot oferir les oportunitats escaients per poder modular-la sobre els tres eixos fonamentals que ara com ara són tinguts en compte de manera molt secundària. Una economia autocentrada al servei de les persones i respectuosa amb el medi i amb el futur; una economia més valenciana, més inclusiva i equitativa, i socialment i ambientalment adequada a la nostra realitat i amb l'objectiu de generar un teixit econòmic harmoniós amb la recerca de la plenitud vital de les persones.

La cooperació, l'autogestió i el bé comú han de ser els substituts naturals de la imposició, el verticalisme egoista i destructor i els guanys d'una minoria depredadora i insolidària.

En aquest aspecte ens cal omplir la sobirania jurídica i política amb els més diverses continguts que s'hi relacionen, com ara la sobirania energètica, l'hídrica o l'alimentària. Ben entès que no aspirem a cap model autàrquic però sí a la necessitat que els processos productius i de gestió estiguen autocentrats en el país i la seua gent, pensant des del present per a garantir un millor futur.

Situar el País Valencià en la seua àrea cultural, històrica i geogràfica

El nostre País Valencià està enclavat en una àrea geogràfica on les serralades i la mar no són espais de separació sinó vies naturals de comunicació. La nostra relació amb Catalunya i les Illes Balears i Pitiüses, és un continu geogràfic, cultural, econòmic i per tant polític. Com també ho és la nostra relació amb la resta de la península Ibèrica, Europa i el Nord d'Àfrica. La nostra sobirania ha de ser un esperó per a la veritable sobirania dels països de la Mediterrània.

Només des del reconeixement internacional de cadascuna de les sobiranies jurídiques i polítiques, amb el respecte a la pluralitat i la diferència i amb el més decidit suport a la defensa dels drets civils, socials i polítics interns de cada país, podem fer-hi arrelar unes relacions en pla d’igualtat i la més àmplia cooperació. Cal treballar per a potenciar el dret a decidir i d’autodeterminació de tots els pobles de la Mediterrània, superant les construccions jurídiques constituïdes en contra d'aquests drets. Potenciar la col·laboració amb la construcció d’aquelles eines que es creen en cada moment i potenciar a dins i fora del nostre país la cultura de la més àmplia solidaritat i empatia. 

La dinàmica social, econòmica i política ens conviden insistentment, cap a una política de relacions exteriors pròpia vinculada als principis exposats, tot potenciant la cooperació en totes aquelles àrees en les quals compartim interessos i objectius amb tots els països de la nostra àrea geogràfica i molt especialment amb aquells els quals compartim llengua, cultura i història Catalunya, les Illes Balears i Pitiüses i l’Alguer.

Avançar en aquesta direcció tot treballant perquè la cultura, entesa com la més àmplia expressió del saber, des de la més refinada erudició i l'alta cultura fins als coneixements de transmissió oral, han de constituir els eixos principals dels moviments culturals amb capacitat de transcendència i per a la generació de processos de superació de les càrregues reaccionàries imposades per les més diverses tradicions amb l'horitzó de contribuir a l'alliberament complet de les persones i la complitud en tots els nivells de la condició humana.

La cultura ha de ser una eina fonamental del procés d’alliberament de totes les xacres que encara ens mantenen en múltiples opressions. Una cultura popular lligada a la universalització del saber i orgullosa del seu particularisme.         

Espais de participació i d’Unitat Popular (Ateneus, casals, muixerangues, falles, penyes, colles, etc.)

La participació i la Unitat Popular apareix així com a objectiu, eina i paraigua del qual hauríem de potenciar i participar. La unitat popular és alguna cosa més que l’expressió política de certs espais partidaris. La unitat popular en la seua més àmplia configuració pot ser la garantia del procés d’apoderament popular. També ha de ser l’eina de participació democràtica capaç d’omplir de continguts tots els espais de la vida social. La unitat popular no hauria d’estigmatitzar cap espai popular tot i que hauria de treballar  per potenciar els valors que li són propis i per fer-ne fora tot signe d’alienació.

Sembla obvi que plantejar ara mateix aquestes coordenades d’intervenció pot generar un cert escepticisme de partits i entitats instal·lats en els combats electorals i en la lògica de la gestió. Tanmateix tenim la seguretat que en tots o almenys en la majoria d'ells es troben persones i fins i tot sectors que comparteixen bona part d’aquest objectius. Col·laborar-hi amb la més tossuda determinació i obrir espais de convergència serà unes de les tasques que caldria desenvolupar entre tots i totes. Cal que des dels espais amb consciencia sobiranista, es treballe amb voluntat de connectar amb els interessos de la majoria social, amb la voluntat de ser una palanca més al servei de l'expressió popular més àmplia.

Mitjans de comunicació

Els mitjans de comunicació es troben en un procés de mutació permanent per tal de garantir el domini del relat per part dels grups dominants. Com va dir Manuel Castell, ja no són el quart poder sinó l'espai on es produeix i reprodueix el poder. Des d'aquesta perspectiva resulta obvi que qualsevol qüestionament del poder realment existent així com la creació i potenciació de contrapoders, requeriran espais i/o parcel·les de comunicació on es puga crear o cocrear des del dinamisme social aquest poder paral·lel o alternatiu. La visió que cal potenciar, doncs, dels mitjans de comunicació no és la de la foto fixa o estàtica sinó la d'un l'espai fonamental de confrontació ideològica on cal guanyar la batalla del relat de la nostra sobirania com a espai de totes les sobiranies.

Publicat en Passos PV

Joomla templates by a4joomla