Divendres, 26 abril 2019 21:13

Portugal i la revolució dels clavells

Escrit per Jordi Belver

Hui es compleixen 45 anys de la Revolució dels Clavells, un canvi en la realitat social i política de Portugal que ha sigut sistemàticament ocultat pels mass media espanyols.

El 25 d'abril de 1974 es va produir a Portugal l'anomenada revolució dels clavells. Alçament militar i popular que donà el tret d'eixida a la tercera onada democratitzadora d'occident segons alguns historiadors i politòlegs. Va ser, salvant les distàncies, quelcom paregut al que va significar la revolta de Tunísia com a punt de partida de les primaveres àrabs a la riba sud del mediterrani en la primera dècada del segle XXI.

No és d'estranyar, doncs, que la seua influència haja sigut ignorada per la indústria de creació de cultura i d'opinió a l'estat espanyol, pel que va representar, sobretot, de trencament amb la dictadura. Industria i estat, lligats indissolublement als interessos, lampedussians, del règim del 78: canviar quelcom per a no canviar res.

Hem de tindre en compte la bel·ligerància històrica entre ambdós estats, suavitzada per la grolleria i prepotència endèmica de l'oligarquia espanyola. Sabem, però, que Portugal, critica i es forma, en la seua modernitat, contra l'expansionisme cultural del castellà i contra la idea de l'Hispània castellana. La seua independència de l'imperi espanyol l'1 de desembre de 1640 n'és un bon exemple: el poble de Portugal, com també els pobles de la nació catalana, pateixen l'expansionisme castellà, el seu agressiu centralisme, iniciat ja, amb els Habsburg, i exacerbat des de l'arribada dels borbons en el 1700.

El menysteniment de les estructures jurídiques i polítiques pròpies i l'empobriment del poble i de la burgesia mitjançant l'abús dels impostos es confirma en regla; i finalment, després de més de 20 anys de guerra, el 1668 es signa el tractat de Lisboa pel qual Espanya reconeix la independència de Portugal.

Aquest moviment estratègic, per part de l'imperi espanyol, té com a objectiu d'estat, la focalització de tots els esforços militars i polítics envers la liquidació de la revolta dels segadors, i la supressió de l'autonomia dels regnes i governs de la nació catalana. Necessitant el sotmetiment i colonització de la nació catalana, com a política de control i de seguretat de l'imperi, davant l'amenaça al seu poder fet per les potències europees en la guerra dels 30 anys; guerra que intenta frenar amb el tractat dels Pirineus, signat el 7 de novembre de 1659 en l'illa dels faisans, on representants de la corona espanyola i francesa acorden la cessió d'Espanya d'una part de la Catalunya sublevada. Exactament, el Rosselló, el Conflent, el Vallespir i una part de la Cerdanya.

Tots aquests fets són el preludi del què, a sang i foc, faria la casa de Borbó a la seua arribada. Per què, com deia Tocqueville en la seua obra magnifica sobre el canvi de règim en la revolució francesa, L'antic règim i la revolució, l'antic regim, en aquest cas la política imperialista castellana de la casa Habsburg, impregna i condiciona en els seus orígens la política dels borbons.

Per tant, la independència de Portugal és també conseqüència del desenvolupament històric de l'estat espanyol, de la seua necessitat centralista i imperialista, i del fenomen geoestratègic del confrontament de forces europees dels segles XVI i XVII, al mateix temps, que la destrucció de les estructures d'estat dels pobles de la nació catalana també ho són.

La competitivitat històrica davant la desfeta d'Amèrica i el sentiment de venjança, que posteriorment es converteix en indiferència, generat pel fet que Portugal, poble i oligarquia, haja rebutjat formar part de la història castellana, és suficient motiu perquè la indústria de la cultura i propaganda, com hem dit, indissoluble del règim hereu de l'imperi, ens oculte la seua història, les seues formes d'expressió i la seua composició social: la cultura com a instrument del poder, o com diria Marx, la cultura dominant com a resultat dels interessos de les classes dominants.

Intentar guaitar la història contemporània de Portugal és, sobretot, un esforç per estripar el teló d'indiferència i intoxicació que ens impedeix estudiar en deteniment els fets. La revolució dels clavells, però, al seu moment, va ser eixe esquinçament; i davant de la seua immensitat, eixa indiferència, desinformativament interessada, es va trencar deixant passar la llum per a, moments després, tornar a tancar-se.

El fet que Portugal forme en la seua modernitat la seua estructura estatal, condicionada per la pressió colonitzadora d'Espanya, és a dir, que culturalment i psicològicament es configure com un estat alliberat, determina les seues estructures polítiques; i encara que això no els eximeix d'evolucionar cap a formes feixistes ni de continuar amb el colonialisme, com està clarament confirmat per la història, si orienta les seues formes modernes, cap a un enteniment no genocida o destructor en política interior; com, per altra banda, si passa amb les estructures i formes espanyoles. Arribar a pactes, per exemple, va ser una virtut, i una necessitat, inclòs en les formes feixistes portugueses, mentre que en les formes democràtiques espanyoles adscrites al regim del 78 es veu, ara com ara, com un error fatal i una línia roja que no es pot travessar.

La trajectòria política del Portugal de principi del segle XX, és la trajectòria d'un país condicionat per la geopolítica dels segles anteriors, la rivalitat amb el seu veí espanyol i l'aliança estratègica amb els anglesos. Cal sumar, però, la disfunció d'un país dividit en dues parts antagòniques: la que queda al sud del riu, d'esquerres, camperola sense terres i influenciada per l'anarcosindicalisme; i la que queda al nord, conservadora, tradicionalista i catòlica.

Sumades aquestes disfuncions, es genera un cos invertebrat que ens insinua la inestabilitat resultant després de la caiguda de la monarquia i la xicoteta guerra civil que instaura la primera república el 1910. Que obri el camí al fet que des d'aleshores i fins al 1926 existisquen més de 46 governs.

Finalment, el 28 de maig de 1926, va tenir lloc un alçament militar, impulsat per l'escena favorable envers les solucions de força tan de moda a l'Europa d'entre guerres; i on les formes feixistes es varen oferir com a solució a les crisis del capitalisme liberal, imposant mesures d'ordre i control, davant les agitacions obreres i camperoles i, solucionant també, la discrepància de les forces burgeses. Els vells règims monàrquics estaven en crisi i les noves formes republicanes mostren una incapacitat absoluta de gestionar la situació amb la normalitat necessària per a la «pax» dels negocis.

Arribem, doncs, a la instauració, mitjançant un colp d'estat, d'una solució feixista. l'anomenat Estado Novo. Organització reaccionària basada en una política autàrquica i on l'església i el catolicisme jugarien un paper fonamental com a suport ètic i estètic de la dictadura però, a diferència de com va passar a l'estat espanyol, sense complir la seua funció d'inquisició política, de croada santa de purificació i, per tant, sense assolir dirigisme polític ni protagonisme repressiu.

També ens trobarem amb una diferència significativa per a les conseqüències posteriors de la revolució i és la situació de l'estament militar en la dictadura. Els militars, encara que són i es mantenen com un pilar de la dictadura no tindran, a diferència del règim de Franco, un paper preponderant en els òrgans dirigents de la dictadura i aquesta situació, sobretot degut a la importància absoluta del colonialisme per a l'estructura econòmica del país, generà un divorci entre les capes intermèdies de l'oficialitat militar i el poder. Divorci que es demostraria fatal per garantir la victòria en les guerres colonials, i per tant, per a garantir la supervivència del règim.

Cal, però, abans d'entrar en el colp d'estat i la posterior revolució, definir breument el caràcter del feixisme portuguès analitzat, per una banda, la seua forma política a través de Salazar i la seua forma econòmica vital, el colonialisme.

Antonio de Oliveira Salazar, nascut el 28 d'abril de 1889 a Santa Comba Dao, centre de Portugal, prové d'una família humil, conservadora i catòlica -és del Centre catòlic- i estudiant de Coimbra. És un dictador diferent dels altres dictadors europeus de l'època; discret i tècnic, aconsegueix la cartera de finances fent créixer el seu poder fins que crea una estructura estatal que es confon amb la seua persona. Un tècnic hàbil, que fa de la negociació i els pactes la seua senya d'identitat.

Una figura política que interpreta i imposa que "la resolució profunda dels problemes nacionals passa per la reforma interna de l'individu i de la societat" i el "poder sobre les consciències". Buscant una unió organitzativa en defensa dels valors superiors encarnats en l'Església.
Crea un Estat nacionalista, social i corporatiu i es convertirà en un dictador molt diferent dels extremismes excloents d'altres dictadures. Per què mentre manté una vocació pedagògica, conservadora i d'ordre, es converteix en un ideòleg catòlic, antidemocràtic, anticomunista, racista, hàbil i pragmàtic. Un buròcrata astut que crea un estat autoritari, fort i no especialment violent, si el comparem amb altres feixismes de l'època.

El colonialisme es converteix en la salvació de l'oligarquia Portuguesa davant de l'amenaça espanyola, i l'explotació dels recursos d'aquestes, en la base econòmica que sustenta l'estat i el regim.

El racisme es barreja amb un paternalisme tendenciós i l'explotació de la mà d'obra nativa en un element imprescindible per a l'economia. La violència exercida contra els pobles colonitzats, es torna en una resposta violenta i sistemàtica contra les forces d'ocupació. Els processos de descolonització empresos després de la segona guerra mundial, obliguen el 1951, amb la Revisió Constitucional, a canviar la nomenclatura de l'explotació. De Colònies es passa a Províncies Ultramarines, però el canvi de nom no modifica l'espoli.

La revolta contra la realitat colonial de Portugal va veure el seu inici a Angola, el 4 de febrer de 1961 a la zona que passaria a denominar-se Zona Revoltada do Nord (Zona Rebel del Nord) i es traslladaria a Guinea Bissau i Moçambic. Una guerra terrible que s'allargaria fins al 1975 i que seria el detonant del colp d'estat que impulsa la revolució.

La càrrega d'una guerra en tres fronts que es dilata en el temps i que va arribar a representar la meitat del PIB de l'estat, la tàctica guerrillera de castigar als oficials intermedis, i l'altíssima emigració d'un poble que no volia morir en una guerra injusta, accelera el que un sector dels militars s'agruparem en el Movimento das Forças armadas (MFA).

El colp d'estat organitzat pel (MFA) començava a les 22.55 amb l'emissió de la cançó «Edepois do Adeus» de Paulo de Carvalho a la ràdio Emisores Associados de Lisboa, com a primer avis per a la preparació de les forces insurrectes i a les 00.25 del 25 d'Abril, la ràdio Renascenca va transmetre la cançó «Grandola, vila Morena» de Jose Alfonso, prohibida pel règim, començant així el desplegament militar rebel. Un comunicat públic, però, garantia el tarannà democràtic del colp i demanava que el poble no intervinguera: els moviments socials no varen fer cas i d'un colp d'estat es va passar a l'anomenada revolució dels clavells als crits de "Morte ao fascismo!".

El dia 25 d'abril milers de persones surten al carrer i  en contra de la petició del MFA, cerquen el Carmo, obren les portes de les presons de Caxias i Peniche, i desmantellen la policia política (PIDE). Compartint els carrers amb el MFA però per iniciativa i estratègia pròpia, espentant, als límits polítics, la força militar sublevada.

Els primers fets revolucionaris a destacar, són l'ocupació de cases i fàbriques, fet que es repetirà durant tota la revolució de forma progressiva. També s'ocuparan les seus dels Sindicats Nacionals i el dia 30 es fa el mateix al Ministeri de Corporacions i Seguretat Social, que passarà a dir-se Ministeri del Treball.

A les acaballes de l'any 74, el poble portuguès mobilitzat, no tan sols elimina el feixisme, sinó que arriba a qüestionar amb profunditat la propietat privada dels mitjans de producció. La crisis econòmica s’intensifica, l'extrema dreta atempta contra els militants d'esquerres i les maniobres de l'oligarquia comencen amb l'estratègia del terror.

El 1975 representa un salt qualitatiu en les lluites populars, amb una caiguda superior al 4% del PIB, 200.000 acomiadats, «look out» patronal, ocupacions de fàbriques i qüestionament del model econòmic, polític i social. El 3 de gener comença la nacionalització de la banca i les asseguradores amb el suport dels seus treballadors. Les vagues sobrepassen les mesures clàssiques de paralització de la producció i el debat sobre la revolució obté contorns socials inesperats. La revolta es dirigeix contra l'autoritat com a concepte i es qüestionen les estructures patriarcals i inclòs la jerarquia en les mateixes organitzacions revolucionàries.

L'Estiu Calent de 1975 acaba amb les juntes de treballadors (organismes de poder popular) agafant el control de la producció i un enfrontament salvatge entre el Partit socialista construït «ad hoc» (a l'espanyola) pels interessos de la guerra freda; i els comunistes del PCP, que són en realitat, l'única força existent durant tota la dictadura en la clandestinitat.

Les pressions estrangeres, la gradual moderació del MFA i la guerra bruta contra els comunistes aconsegueix expulsar a aquests del govern; començant les polítiques contrarevolucionàries i decantant-se l'equilibri revolucionari cap a l'acceptació de la pau i el pacte entre les dues «realitats» portugueses.

Els militars, sobrepassats pel poble en les seues pretensions, reculen començant a pressionar exigint una república democràtica representativa de contingut occidental i demanant l'entrada en la CEE. La revolució decau, el desencís i la por guanya terreny i el Statu quo es reagrupa. Les eleccions del 76 liquiden la revolució i el poble insurreccionat perd i les seues victòries són ocultades i silenciades.

Els moviments d'alliberament contra el colonialisme portuguès obtenen la independència de la metròpoli mentre passen a formar part de la lluita estratègica entre l'URRS i els EE.UU.

Una última cosa sobre la revolució dels clavells. La propaganda del règim franquista i del successor del 78, ens va voler presentar la transició portuguesa com un període convuls i violent front a la «modèlica» transició espanyola. Creguem interessant destapar el frau. Davant dels processos i les massacres de les guerres d'alliberament de Portugal ens troben la desfeta del Sàhara espanyol; i davant de la violència de la revolució, encara que sent un moviment de masses espectacular, ens trobem els milers de caiguts i desapareguts per la transformació franquista en democràcia borbònica. La qual, encara conté, a les presons espanyoles i al desert de Tindouf, mostres vives d'aquesta transmutació màgica.

Aquell, per acabar, importantíssim esclat popular i revolucionari, ens porta a reflexionar, com a poble oprimit, sobre la importància d'estar a l'aguait dels components històrics que condicionen el nostre lloc com a comunitat d'interessos diferenciada però solidària amb la resta de pobles. Portugal, ben bé podria ser ara els Països Catalans o al contrari. Les seues formes de relació amb la pressió castellana i espanyola, junt amb les conseqüències de les relacions polítiques del seu entorn condicionaren la seua capacitat de resistència i de transformació social en un cicle històric que avui dia queda sense tancar.

La història de la nació catalana i les seues estructures socials, polítiques, econòmiques i de govern també ens condicionen i ens esperona a trobar els espais d'intervenció en la recerca del moviment social que, posicionant-nos contra l'opressió que patim per pertànyer a una comunitat diferenciada de la castellana, ens convertisca en un subjecte històric que es nega a desaparèixer i s'arma, amb una subjectivitat revolucionaria, disposat a continuar en l'enfortiment de la lluita de classes i la solidaritat entre pobles.

Qualsevol 25 d'Abril pot ser el dia, baix les nostres formes i condicionaments històrics, de l'esclat polític i social del nostre poble. Però eixes condicions per a la revolta no cauran del cel, les hem de preparar des de ja, i hem de crear les condicions de lluita estant sempre atents al punt on la ductilitat del règim del 78 arriba al punt crític i, per tant, es converteix en ruptura.

Trobar els punts febles que mostren les contradiccions del sistema que ens oprimeix, i que oprimeix també a les forces populars que ara mateix el sustenten, es converteix en una tasca fonamental. Trobar-les, estudiar-les, enfrontar-les i eixamplar-les, és doncs vital per a la llibertat dels pobles oprimits, històricament i actualment, pel sempre present imperialisme espanyol.

Publicat en Passos PV

Joomla templates by a4joomla