Dissabte, 01 Juny 2019 19:36

Les eleccions com a forma de mobilització

Escrit per Antoni Infante

En les democràcies liberals el sistema electoral té la virtut de donar la paraula al poble cada cert temps. És el moment en què de manera parcial el poder torna a residir en la comunitat de la qual naix. Té també el defecte de generar un miratge pel qual sembla que el poble és qui delega el poderen els i les seues representants per a l'administració dels afers públics. Un defecte o mancança, pel fet que els mecanismes dels quals es dota el sistema limiten el poble a la possibilitat d'escollir només entre diverses opcions predeterminades, i en un marc de joc o confrontació on bona part del veritable poder se situa fora de la contesa electoral.

Així hem pogut veure com els poders que no han de sotmetre's a eleccions creen o potencien partits, com van fer Josep Oliu, del Banc Sabadell, i altres de l'Ibex 35 amb Ciutadans, o atorgant o condonant deutes a partits com els del Banc Santander al PP, PSOE i Ciudadanos, o impulsant aquells partits que els interessen com fan gran cadenes privades com Atresmedia, Mediaset, Prisa, Godo o Vocento, adoctrinant com el grup mediàtic La COPE, de la Conferència Episcopal, interferint jurídicament com fa la JEC (limitació d'espais electorals, no acceptació de candidats...) o utilitzant el feixisme en diverses formes i nivells, sempre amb el mateix objectiu. Per al veritable poder, tot és qüestionable sempre que no es qüestione el poder del capital i de l'estat.

Aquesta asseveració no té per objectiu invalidar per se els processos electorals, sinó mirar d'acotar-los en les seues veritables dimensions històriques. Tant és així que les eleccions poden servir tant per a perpetuar un poder caciquil i corrupte com el de la Restauració borbònica espanyola o també per a canviar de règim com les del 14 d'abril de 1931. Segurament guanyaríem molt si entenguérem els processos electorals com un continu de les diferents formes de mobilització i participació política.

Les eleccions del passat 28A i les pròximes del 26M són una bona mostra del que suposen per a la majoria de les persones i del que representen per a eixos poders que mai són votats. A Catalunya hi havia en joc de manera ben visible el grau de suport a l'objectiu de la independència, la solidaritat amb les preses i presos polítics i exiliats i exiliades, o a l'anunciada aplicació sine die del 155. De manera no tan visible el que realment s'hi dirimia era construir un estat català independent al servei dels interessos socials i polítics de la majoria o mantenir la unitat de l'estat com a espai d'acumulació i reproducció del capital al servei dels interessos d'una minoria. Aquesta divergència no es presenta de forma unívoca i pura, ja que la complexitat de la societat també es reflecteix en les diverses formes de confrontació.

De fet, en el poble català n'hi apareixien diverses, com la que suposa la confrontació directa amb l'Estat (Front Republicà), la confrontació també directa amb l'Estat però només pel que afecta a la forma jurídica però no al manteniment del sistema i la reproducció i acumulació del capital (sectors de JxCat) i aquella que defuig la confrontació directa tant pel que fa a aspectes jurídics com al model econòmic i que opta per una negociació basada en el reconeixement polític del contrari (ERC i ECP). Per part espanyola i espanyolista les opcions també tenen importants matisos, des de la voluntat d'anorrear per a sempre el poble català com a tal (Vox, PP, C,s), fins a les formes més toves però amb semblants objectius finals (PSC-PSOE).

Pel que fa al País Valencià, el nivell de confrontació actual es troba d'una part en el grau d'exigència perquè es limite i reduesca (PSPV-PSOE/Compromís/Podem-EU) o s'elimine (Crida pel Finançament) el sistema d'espoliació econòmica que patim (infrafinançament, deute il·legítim i espoli fiscal) o, en el cas dels partits de dreta, la reducció o supressió de l'autonomia administrativa. O a un altre nivell si caminem cap a un procés d'apoderament nacional i social, dotant-nos d'eines per a poder exercir el dret a decidir sobre els diversos aspectes de la vida social i el reconeixement del País Valencià com a subjecte polític de dret o, pel contrari, si som definitivament assimilats al projecte espanyol que, recordem-ho, no és altre que mantenir l'Estat com un espai d'acumulació i reproducció del capital al servei d'uns centenars de famílies. Com en el cas català, al País Valencià també tenim diversos graus de confrontació, però amb l'important matís que encara no disposem d'unes forces polítiques o socials que puguen posar en l'agenda la proposta de la confrontació directa i per tant hem d'acontentar-nos (de moment) amb les diverses formes més toves o més dures d'exigència de la negociació, que sempre depén de l'altra part.

Sembla obvi que els objectius populars, tant en el cas de Catalunya com en el del País Valencià, han sigut referendats electoralment de manera majoritària en aquestes eleccions i segurament ho seran també el 26M. El que no està clar és si hem elegit també les formes i les eines per assolir-los. En aquest cas, recomane l'article de Carles Castellanos, que podria aplicar-se també a la situació del País Valencià. 

Joomla templates by a4joomla