Dissabte, 28 Setembre 2019 00:21

El pacte impossible

Escrit per Xavier Tarazona

Les persones que portem anys observant i participant, des de posicions d'esquerra, en la política de l'Estat Espanyol teníem prou clar que no seria possible el pacte de govern entre el PSOE, Unides Podem i altres partits progressistes. I no serà per la falta de ganes de la majoria dels votants d'esquerra, inclosos els del PSOE, sinó per la posició dels i les dirigents del partit majoritari en aquest pacte, el PSOE. Intentarem explicar de forma sintètica, els principals motius pels quals aquest partit, que s'anomena d'esquerres, mai acceptarà un acord que implique la participació en un govern de coalició d'altres partits d'esquerra, sense que açò supose no reconèixer que s'han comès alguns errors estratègics i de plantejament, principalment, d'Unides Podem.

Per a explicar el primer motiu, cal retraure's a la Transició, on el PSOE, partit amb molt poca o nul·la presència en l'oposició al franquisme, amb dirigents nous que substitueixen als vells dirigents de l'exili, arribà a un pacte amb els franquistes per a realitzar una transició de la dictadura a la democràcia sense tocar les bases socials i econòmiques d'aquests, que suposà el seu blanquejament i la seua continuïtat en el poder. Aquest pacte es sustenta en diversos pilars, sent els principals, el manteniment de la política econòmica, el sistema judicial, l'exercit, la unitat d'Espanya i les prebendes a l'església catòlica i la seua influència en l'ensenyament. Açò implicà un desmantellament de la major part del cos ideològic del PSOE que aquests dirigents van anar amollant poc a poc en diverses fases. Al temps, sobretot quan toquen poder, admeten a un allau de profitosos en les seues files sense cap base ideològica, que treparan als àmbits de poder, marginant als i les dirigents amb base ideològica d'esquerra. Per a constatar aquesta postura podem posar un exemple clar: cap ministre d'economia dels governs del PSOE ha sigut ni tant sols socialdemòcrata, des del tàndem Boyer-Solchaga fins a l'actual Calviño, passant per Solbes i Salgado, tots han estat sempre defensors del capitalisme neoliberal, allunyats de les necessitats econòmiques de la majoria de la població.

 

El segon motiu ve derivat del primer, la pujada a les direccions d'uns dirigents formats des de joves en els aparelles de poder del partit i que viuen exclusivament de la seua possibilitat d'anar escalant en l'escalafó institucional o del partit, formats en les escoles del partit, en les assessories dels càrrecs polítics i en les rodalies del poder. Reben la formació en forma de consignes, sense qüestionar, més enllà de l'enunciat, la profunditat ideològica de les mateixes. S'entrenen en la lluita pel càrrec i la col·locació en llistes i açò és el que entenen per fer política, sobretot marcat des de la Transició amb la frase de Guerra «el que es mou no ix en la foto». La falta d'ideologia és la seua característica més acusada. El mateix Pedro Sánchez és un exemple d'aquest tipus de persones i la contractació d'un assessor de Presidència del govern com Ivan Redondo, que pot assessorar al PP, a una multinacional o a un futbolista, no fa més que confirmar-ho. Cap base ideològica, sols màrqueting. El tercer motiu és una compilació dels dos anteriors, la dependència econòmica, tant del partit com dels seus dirigents, dels ingressos que procuren tant la funció pública, com la superestructura econòmica de poder. Les despeses de campanyes electorals, el manteniment d'una estructura de partit basada en seli us per tots els territoris, ciutats i pobles, persones que treballen en aquestes per al partit i els mateixos dirigents que una vegada els trauen del càrrec volen mantenir el seu ritme econòmic, suposen adquirir una sèries d'hipoteques que condicionen les decisions de govern. L'exemple més clar de la importància d'aquest motiu són les portes giratòries activades per a molts alts càrrecs quan deixen l'exercici de govern.

Aquests motius ja són suficients per a no voler un pacte real de govern d'esquerra, sobretot si condiciona mesures econòmiques i socials que no agraden als poders econòmics, judicials o religiosos. Aquests no li ho van a permetre al PSOE. Ja ho hem vist en les declaracions d'alguns dirigents empresarials, però també en càrrecs ministerials del govern actual, com la ministra d'Economia que no creu necessari tocar la reforma laboral que empobreix a la població assalariada. Les hipoteques, en aquest joc de trons casolà i real, es paguen des del Consell de Ministres, tant siga amb injeccions de diners del pressupost de l'Estat, com legislant a favor de part. I ací no es vol tindre ulls que ho puguen veure, constatar-ho i contar-ho, encara que la sospita és més que real. Tindrem eleccions fins que isca el que volen els poders, com ho han estat demanant, per a dissimular, en forma de «pacte d'estat», un govern del PSOE amb la dreta, siga Ciutadans o el PP, que no toque les bases del sistema social actual, ni el model econòmic, ni el model territorial. La pobresa galopant, la desigualtat econòmica, la sostenibilitat i demés temes com educació pública, salut pública, dependència, pensions que afecten a la majoria de la població no els importen, sobretot si es poden privatitzar i fer caixa.

 

Font de l'imatge: El Levante

Joomla templates by a4joomla