Dilluns, 30 Setembre 2019 10:55

APORTACIÓ ENTORN DE LA CULTURA. TAULA RODONA DECIDIM. (Bellreguard 14 set. 2019). Vicent Torrent

Escrit per Decidim!

En la franja central del segle XX -dècades 40, 50 i 60- a casa nostra s’arriba a tocar fons en la baixa valoració de les nostres coses; més que baixa valoració hauríem de parlar de vergonya per les nostres coses, les nostres realitats, els nostres recursos, és a dir, de vergonya de ser com som. 

Al desprestigi dels nostres recursos promogut per la Nova Planta, se sumava una altra línia de substitució del sistema cultural en tot Occident: la globalització econòmica i, com a conseqüència, la globalització cultural.                                   

I efectivament en aquella època de la franja central del segle XX, el paradigma del progrés cultural en la nostra terra era la substitució dels nostres recursos, de la nostra realitat, per uns altres recursos i realitats que venien d’Espanya o d’Europa o d’Amèrica.

Vol dir que quan més rebutjàvem les nostres coses, els nostres recursos, la nostra llengua, la nostra manera tradicional de fer música, les nostres festes, les nostres cases, els nostres menjars, quan més rebutjàvem tot això, enteníem que estàvem progressant culturalment i accedint a una modernitat que era el nou món i el progrés. Aqueix era el paradigma del progrés cultural en aquella època.

Però vingué MAIG DEL 68, la revolució que alçà el País; es qüestionà el sistema i es qüestionaren els valors que fins aquell moment regien el món occidental. A l’Estat espanyol, tota aquesta revolta s’enfocà contra la dictadura, contra totes les prohibicions.                                                                                

Ací al País Valencià tot es posà en marxa: la Universitat, el món del treball, els partits polítics prohibits, la resistència contra la colonització de la Nova Planta, la reivindicació de la llengua.                                                                                          

I així és com començava una dinàmica inversa a la d’aquella franja central del segle XX. En aqueix context, la gent comença a acudir, a fer costat, a restablir, a restaurar totes aquelles festes, rituals i costums que havien anat abandonant-se o que ja havien desaparegut.                                                                             

Cau el franquisme. Es crea la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Comença a valorar-se i a treballar la nostra gastronomia, la pilota valenciana, les cases tradicionals dels pobles, la cançó en valencià, la nova música tradicional, les Colles de Dimonis, els Correfocs, les Muixerangues. I tot això, amb una enorme afluència de gent que treballa en tots aquests camps, fins als nostres dies.    

En molts altres aspectes va apareixent i creixent l’atenció i el prestigi pels recursos propis.

Tot això va guanyant unes dimensions espectaculars en el terreny de la llengua i de les manifestacions culturals pròpies del país, de tot allò que abans es rebutjava com a antiquat i vergonyós.                                                                   

Bé. Abans us deia que en aquella franja central del segle XX, el paradigma del progrés cultural era la substitució dels nostres recursos. Però al llarg d’aquests 50 anys s’ha pegat la volta a aquesta valoració; i avui podem dir que el paradigma del progrés cultural és la recuperació dels nostres recursos, és la nova producció cultural des dels nostres recursos.                                          

Aquest canvi de paradigma, aquesta nova forma de considerar què significa progressar culturalment és molt important; i segurament s’ha dit poc en tal sentit. Tots hem vist les coses que han anat passant, però no s’ha formulat suficientment aquest gir una nova tendència compartida per un sector molt ampli, cada vegada més ampli, de la població.                                                              

De fet, les Administracions Públiques, encara no han fet aquesta reflexió i no són del tot conscients que aquest canvi social dràstic i totes les novetats que la gent ha produït en aquests cinquanta anys són fruit d’aquesta nova manera de valorar la cultura tradicional; més encara: d’aquesta nova concepció de la cultura. I dic això, perquè en el moment que s’entenga aquesta nova manera de valorar la cultura tradicional i aquesta nova concepció de la cultura, s’hauran de plantejar molts canvis en la política cultural, moltes mesures que avui no es plantegen ni en somnis, uns pressupostos molt diferents dels que avui es fan.

Aquesta nova concepció de la cultura té el següent principi bàsic:                    

La cultura tradicional ha d’ocupar una part molt significativa de la producció cultural popular i s’ha de convertir, a més, en una de les matrius més prolífiques de la innovació cultural en tots els àmbits. Aquest principi hauria de constituir un dels eixos fonamentals de la nova política cultural: la cultura popular i tradicional com a matriu del desenrotllament cultural general.                     

Els responsables polítics, doncs, haurien d’establir d’entrada una discriminació positiva per a la cultura tradicional. Una discriminació positiva que no a soles es refereix als pressupostos sinó també a una bateria de programes i projectes adreçats a l’estudi del patrimoni tradicional en tots els sectors, a la seua recuperació i a mesures de difusió i promoció d’aquests objectius. Per tant, el tema no s’hauria d’arbitrar creant una conselleria per atendre la recuperació de la cultura tradicional. Aquests programes i projectes s’haurien d’atendre transversalment des de les diferents conselleries. Evidentment la nova política cultural hauria d’afectar també i de forma preferent al sistema educatiu. Aquesta discriminació positiva contrastaria enèrgicament amb la discriminació negativa que ha suportat la cultura tradicional fins ara.                                        

La concepció folklorista i merament museística de les administracions públiques hauria de ser àmpliament depassada per una nova política que apostara per una concepció de futur, creativitat i modernitat des del patrimoni tradicional del país.

COM FER AQUEST CAMÍ?, perquè d’un camí es tracta: un camí que ha d’anar marcant etapes, que ha d’anar marcant fites parcials de manera intel·ligent i imaginativa per arribar a consolidar aquesta nova dinàmica.                               

Cal anar madurant la nova mentalitat entre la gent que ja treballem per la recuperació de la cultura tradicional.                                                                      

De fet, avui dia hi ha un excés de propostes folkloritzants que continuen mantenint la imatge d’una cultura tradicional antiquada, no apta per al consum en la vida actual.                                                                                                  

Mostres en les que es recrea l’escaldada de la pansa, o la sega de l’arròs o la batuda del blat, concerts interpretant les antigues cançons dels nostres besavis o espectacles de ball tradicional amb vestits ja en desús: són propostes extemporànies per a la nostra època, encara que aporten coses positives.  

Realment el que més pesa en contra d’aquestes accions folkloritzants, més que la seua incoherència, és l’escassesa d’accions més directes per a la modernització del patrimoni tradicional.

El més important per avançar en l’actualització de la cultura tradicional són les noves propostes que s’integren plenament en la forma de vida del segle XXI. Com ara, recuperar l’ús de la llengua i netejar-la de barbarismes, fer cançons noves i actuals utilitzant l’estil i la manera tradicional de fer música de la nostra àrea, o la nova cuina tradicional que s’adapta als avanços de la gastronomia en el nostre temps, etc.                                                                                      

També és una tasca important ampliar les funcions de les manifestacions de cultura tradicional en la nostra vida actual. Com ara, alçar Muixerangues en qualsevol celebració cívica; no a soles en unes poques processons. O introduir correctius a tradicions que volem recuperar. Pense en la incorporació de les dones: dones dolçaineres o jugadores de pilota. Recordeu també les dones pescadores d’el Palmar, etc…                                                                                   

En general el renaixement de la cultura tradicional ha de tindre -està tenint de fet- uns protagonistes populars, és a dir ha de funcionar per la iniciativa privada. Però les Administracions Públiques tenen l’obligació de reflexionar i establir unes polítiques culturals que investiguen, que assessoren, que financen projectes i que prioritzen el restabliment dels recursos culturals perduts o aparcats, en els diferents sectors (llengua, expressions artístiques -literatura, teatre, cinema, oralitat, música, ball, arts plàstiques, ceràmica-, artesanies, disseny, esports, gastronomia, xarxes socials, vídeo jocs, etc, etc…) I tot açò no des de la perspectiva de plantejar una alternativa per combatre la globalitat, sinó intentant crear un espai vital on els nostres recursos expressius, tècnics, socials entren a formar part de la cultura global, aportant novetats importants, matisos i coloracions interessants, correctius de valors i comportaments i, per descomptat, rebutjant d’aquest moviment recuperador de la cultura tradicional totes les càrregues reaccionàries que provenen de mentalitats antiquades.

Per tant, jo defense un nou concepte de patrimoni cultural aplicat a la cultura tradicional. La novetat consisteix en què aquest patrimoni, més que en els continguts culturals, existeix i radica fonamentalment en les persones: en la conducta de les persones, és a dir, quan la població coneix, aprecia i fa seus els continguts de la cultura tradicional, quan la població continua creant nous continguts per a la nostra època, quan la població entén i consumeix aqueixos continguts. I això implica que la preservació d’aquest patrimoni no és possible més que recuperant la conducta de la població actual respecte a l’ús i el cultiu de la cultura tradicional.                                                                                                   

Si tinguera més temps, explicaria una altra idea entorn de les prioritats de la cultura. Només ho enunciaré. Es tracta de la cultura popular. No parle ara de la cultura tradicional, sinó de la cultura popular.                                                        

La cultura popular acapara l’atenció i el consum de la major part de la població infinitament per davant de l’anomenada alta cultura. És, per tant, la cultura popular l’aliment cultural primordial i quotidià de la major part de la població. I és a la població a qui cal atendre; no als conceptes ni als continguts.           

La cultura popular hauria de ser objecte, doncs, d’una presència activa per part de la política cultural. En cap cas s’hauria de cedir a la indústria l’enorme influència que les diferents manifestacions de la cultura popular produeixen sobre la població.                                                                                                              

Vist així, la cultura popular hauria de passar de ser considerada com a baixa cultura a ocupar el primer lloc en la gestió i en els pressupostos culturals.

Aquesta nova concepció pot agafar per sorpresa una part considerable del món de la cultura i de la intel·lectualitat del país, que manté una ambigüitat important en la valoració i el paper de la cultura popular i de la cultura tradicional en la societat actual.                                                                                

La idea és que l’aliment -o el tipus d’aliment- de cada dia de la major part de la població ha de passar molt per davant dels costos desorbitats de l’alta cultura -òpera, arts plàstiques, etc.- aquesta alta cultura que serveix per a marcar les senyes d’identitat de les elits econòmiques, socials i intel·lectuals, és a dir, de les minories poderoses.                                                                                             

La innovació i l’avantguarda artística haurien de posar-se al servei de la cultura popular, és a dir, de la bona alimentació cultural de la majoria.

Joomla templates by a4joomla