Dimarts, 05 Novembre 2019 21:02

El despertar dels pobles d'Europa

Escrit per Joaquim Meneu

Cada any la natura ens dona una imatge viva del que és el renaixement d´un poble. Cada any l´hivern estronca la circulació de la vida, deixa nues de verdor les branques, cobreix la terra de neus i gebrades.

Però la mort és aparent...

Així mateix, per als pobles l´hivern no és la mort, sinó la gestació de la nova vida.”

Amb estes paraules Enric Prat de la Riba el 1906 feia un símil molt expressiu del que és l'afebliment i la recuperació espiritual d'una nació.

Com tants altres pobles d'Europa els valencians vam aconseguir la nostra consolidació a l'edat mitjana. En son una bona prova la solidesa de les institucions, de l´ordenament jurídic i les grans manifestacions de l'art i la literatura, amb el paper vertebrador de l'idioma propi.

Però el corrent que domina Europa a partir del segle XVI no afavoreix la continuïtat, ni la nostra ni la de tants altres pobles europeus. El destí de les poblacions queda en unes poques unitats de poder: França, Anglaterra, Castella i Àustria i més avant també Prússia, Suècia i Rússia, sense comptar l´Imperi Otomà, es repartiran el tauler d’Europa.

Des d’aleshores tant el poder polític com les manifestacions de l´art troben la seua inspiració en el classicisme greco-romà, el de l'època en què els emperadors anaven guanyant poder. En serà la culminació el segle XVIII: neoclassicisme i monarquia absoluta.

Les nostres institucions s'aguantaran, la nostra llengua seguirà sent la de la societat, però els reis ja no son els companys de viatge com en l'època medieval i les pitjors modes forasteres aniran penetrant. El colp de gràcia el rebrem el 1707 amb la desaparició de les nostres institucions, del dret civil i l´oficialitat de la nostra llengua.

Però els corrents universals canvien i al mateix segle XVIII es va gestant una altra manera de vore les coses. Per una part la imitació del món clàssic acabarà per cansar i es giraran els ulls cap a les manifestacions artístiques i les llengües medievals, encara vives en boca del poble al final de l´edat moderna. Per una altra banda el segle de les llums va aportar claror al dret dels pobles. Ja no serà la legitimitat dinàstica l´ama i senyora dels súbdits, sinó les voluntats de la població.

Trobem al nostre país uns precedents curiosos en esta època: Carles Ros, fra Lluís Galiana i el canonge Teodor Tomàs. El seu interés per l´edició de textos medievals, portada a més a la pràctica, s´inscriu en la nova època que no tardaria en arribar a tot Europa.

Però la consolidació literària de la nostra llengua serà tardana i no arribarà fins a la segona mitat del segle XIX, amb les figures emblemàtiques de Teodor Llorente i Vicent W. Querol. A les terres alemanyes en canvi la producció literària ja és abundant un segle abans. Ja es dibuixa la reacció front a la totpoderosa cultura francesa.

El final del segle XVIII i principis del XIX marca l´inici de la nova era. La reacció al cesarisme napoleònic serà decisiva a tota l´Europa sotmesa i encara que les dinasties monàrquiques son restaurades, l´estat dels esperits és un altre. Ja s´estan prefigurant les unificacions alemanya i italiana, les reivindicacions poloneses i de tantes nacionalitats.

El Congrés de Viena de 1815 reconeix, i açò és una novetat, que Polònia ha de gaudir d'autonomia dins de Rússia. També que un territori com el Jura, adscrit al cantó suís de Berna, ha de vore reconeguda la seua personalitat. Però la codícia dels administradors pot més i tant un territori com l´altre hauran d'esperar, i molt, per recuperar l´autogovern. S´estableix una confederació germànica, però es restableixen sense més les dinasties que governaven Itàlia abans de la invasió napoleònica, excepte curiosament l´autogovern venecià.

També la nostra terra va tindre uns precedent polítics nacionals en eixa època. Per a oposar-se a les quintes que demana Godoy per fer la guerra a favor de França contra Anglaterra, els revoltats invoquen els furs abolits feia un segle i el diputat valencià Borrull a les corts de Cadis fa la seua interpretació foralista del que ha de ser la nova constitució.

I tornant a la literatura, els pobles d'Europa recuperen les seues parles. Bretons, occitans, irlandesos, noruecs, finesos, flamencs, hongaresos, romanesos, txecs, búlgars, serbis i croats i també catalans, valencians i balears, bascos i gallecs desempolsen les obres antigues i en fan de noves en els seus idiomes postergats i mig oblidats. També es recuperen rondalles, danses i instruments musicals. Romanticisme per a uns, Renaixença per a altres: Europa ha entrat en l´era contemporània.

A un liberal-demòcrata italià, Giuseppe Mazzini, devem la formulació de la definició clàssica de nacionalitat, que tant es pot aplicar al conjunt de les parts d'una nació disperses per diferents estats com a cada una de les parts, de diferents nacionalitats, mal reunides en un sol estat. Entre les primeres, les nacions alemanya i italiana. Entre les altres, les diferents nacionalitats dels estats occidentals (Regnes d'Espanya, Gran Bretanya, Països Baixos, Dinamarca, Suècia-Noruega, França, després República, Imperi Rus, Imperi Austríac primer, després Imperi Austrohongarès, Imperi Otomà, als quals podem afegir la Confederació suïssa, que mereixeria un estudi i unes consideracions a banda).

La primera nació que desperta és Grècia el 1821. Els interessos de Rússia i les simpaties europees pel bressol de la democràcia fan que els otomans no puguen retindre eixa part del seu territori. El Protocol de Londres de 1830 proclama la independència de Grècia, després d'haver-ho fet els patriotes grecs. Al final els turcs també la reconeixeran.

El dret a decidir s´activa a continuació a Bèlgica, que havia estat adjudicada al Regne dels Països Baixos en el Congrés de Viena. La insurrecció liberal de 1830 a París es contagia a la regió veïna i els belgues -les elits tant flamenques com valones- volen integrar-se en França. Les potències europees imposen el naixement de Bèlgica per no engrandir encara més el país més poblat de l´Europa d'aleshores. Això és el 1832 i el 1839 els Països Baixos reconeixeran la independència del nou estat.

Com hem vist des dels anys 60 del segle XX, Bèlgica s'ha tornat a autodeterminar i ha passat de ser un estat unitari a un altre federal, pràcticament confederal.

Al Congrés de Viena es va establir un règim d'autonomia per a Polònia dins

l´Imperi Rus, el qual serà respectat per poc temps. En l´ambient de les revolucions liberals europees, el 1831 hi ha una insurrecció que es repetirà el 1863. No hi ha ajuda de tercers i les reclamacions de llibertat són fàcilment ofegades. Els polonesos hauran d’esperar al final de la Gran Guerra per a ser independents. Segur que els nacionalistes valencians de principis del segle XX i de 1918 tenien ben present esta lluita.

Itàlia en canvi sí que compta amb ajuda exterior, i bona, per aconseguir la unificació. Primer França i després Prússia faciliten les coses als piemontesos, que no obstant hauran d'esperar fins a 1870 per a entrar en Roma. Finalment els protagonistes de les respectives unitats nacionals, tant a Itàlia com a Alemanya no seran tots els territoris ni el resultat d’un moviment transversal. El Regne de Piemont- Sardenya pilotarà el procés en el cas d'Itàlia. La burgesia serà la gran afavorida i al mateix Mazzini no li agradarà el resultat. Les elits seran les grans beneficiades i el poble baix el gran perdedor.

Els alemanys voran per la seua banda com el protagonisme popular de 1848 haurà de donar pas als governants de Prússia per fer possible la unificació. En el cas dels ducats d'Slesvig-Holstein faran la guerra a Dinamarca, invocant el principi de les nacionalitats i no cap motiu dinàstic.

Dins els efectes col·laterals del conflicte italià, França guanya els territoris de Niça i Savoia, mitjançant plebiscits i acords entre el Piemont i França. Es tracta de dos regions que no eren de cultura italiana, però tampoc estrictament francesa, si bé havien adoptat des de feia segles el francès com a llengua de cultura.

Dinamarca va perdre Noruega en el Congrés de Viena, però va conservar el seu imperi atlàntic: Groenlàndia, Illes Fèroe i Islàndia, la qual sense major problema va anar guanyant autonomia per a la gestió dels seus assumptes des de 1874. Finalment el 1918 va quedar en una situació pràcticament d'independència perquè només quedava compartida la figura del monarca per 25 anys. Per un plebiscit el 1944 passaria a ser república sobirana.

Noruega i Suècia van quedar unides pel Congrés de Viena. Tots els intents dels suecs per fer més estreta la unió entre els dos països van xocar amb l´oposició dels noruecs, que es governaven per un parlament propi. Finalment el 1905 els dos pobles van deixar de compartir les poques institucions que els unien.

Finlàndia es convertirà en un dels últims estats sobirans abans del final de la Gran Guerra, des del 5 de desembre de 1917. Un segle abans havia començat a ser controlada per Rússia com a resultat del Congrés de Viena. No sempre serà respectada l'autonomia dels finlandesos. El Decret de les Nacionalitats del 15 de novembre, un dels primers després del triomf dels soviets, en va permetre l'autodeterminació.

Els Països Bàltics inicien una secessió de fet protegits pels imperis centrals des de febrer de 1918. Tres anys més tard la seua independència serà reconeguda per la comunitat internacional. Estem en l'època de la Declaració Valencianista de 1918, primer document solemne i clar del nacionalisme polític, nascut a la primeria del segle.

Com en cas de Polònia, el d'Irlanda és citat en moltes ocasions pels nacionalistes valencians de la primera fornada. Insurreccions patriòtiques i intents dels anglesos per resoldre el problema deixen la situació paralitzada i el 1916 es produeix

l´alçament de Dilluns de Pasqua. Tots els dirigents excepte un són ajusticiats i serà la repressió la que portarà a una nova insurrecció que serà la definitiva. Un parlament irlandès es constituirà el 1921, encara dins l´imperi britànic. Una guerra civil i el problema de l'Ulster per resoldre en quedaran d'herència.

La situació als Balcans i a les planes danubianes segueix una lògica diferent de la resta d'Europa. Ni l'Imperi Austríac ni l'Otomà es comporten com a estats-nació.

N'és bona prova la constitució austrohongaresa de 1867, en el seu article 19 consta “Tots els pobles són iguals, i cada poble té el dret inalienable de conservar i cultivar la seua nacionalitat i la seua llengua”. Els ponents de la constitució de la Restauració espanyola de 1876 van preferir buscar altres models. Pensarien que era massa perillós reconèixer, encara que fora tímidament, les llengües peninsulars diferents del castellà. Els exemples francès i italià els eren més atractius.

Tornant al territori dels Habsburg, a partir de la reorganització de 1867 Hongria recupera la seua plena sobirania, després de llargs anys de patiments. El txec i el croat seran llengües oficials als respectius territoris. Continuaran havent això sí, tensions i en el cas de la part hongaresa de l´imperi es farà més que evident la part dominant.

A la part austríaca en canvi s'assajaran solucions interessants per a la bona convivència dels grups nacionals, que troben la inspiració en les reflexions dels austromarxistes. És així com s'arribarà a compromisos lingüístics i polítics a Moràvia, Bukovina i Galitzia.

Entre 1917 i 1918, amb presses i corregudes, tots esdevenen protectors dels drets dels pobles. Però no ens enganyem, ho serà per motius estratègics, per debilitar

l´enemic quan encara estava la guerra en marxa o com a antídot de la revolució dels soviets. No es tindran en compte les bones pràctiques, i les bones teories precedents, i el resultat serà un bunyol que tindrà fatals conseqüències al llarg de tot el segle XX -tractats de Saint Germain, Trianon i Sèvres-.

França per exemple reconeix el juny de 1917 el Consell nacional txec instal·lat a París. 1918 comença amb el manifest dels 14 punts del president nord-americà Wilson, al qual se li ha de reconèixer que va de bona fe. Entre altres coses el reconeixement de Polònia, la restitució a França d'Alsàcia-Lorena, l´alliberament dels pobles colonitzats i la possibilitat del manteniment d'Àustria-Hongria a base de reformes.

L´arribada de la soldadesca americana a Europa i l'esgotament del poder militar dels imperis centrals precipiten els fets. El 28 d'octubre és proclamada la República Txecoslovaca. Del novembre és la proclamació del Regne dels serbis, croats i eslovens. La República de Polònia s'instaurarà el mateix dia de l'armistici.

El dret a decidir es va aplicar d'aquelles maneres. Com era d'esperar els perdedors de la I Guerra Mundial no es van poder autodeterminar i a Europa van quedar problemes per resoldre i el que és pitjor, se'n van crear de nous. Això està igual de clar per a un activista de l'època com Andreu Nin, com per als actuals especialistes europeus. Els nous estats es van convertir per a algunes minories nacionals en presons molt més dures que les dels grans estats que havien substituït.

Com a experiències positives d'eixe període hem de citar els referèndums per a la fixació de fronteres entre Alemanya i Dinamarca, entre Àustria i Hongria i entre Àustria i territoris de l´actual Eslovènia.

La Segona Guerra Mundial va deixar les coses més o menys igual, o pitjor, pel que fa als pobles sense estat i haurem d'esperar a la caiguda del mur de Berlín per vore la reunificació alemanya i el reconeixement de les nacions eslovaca, croata i eslovena encara que amb la desgràcia dels fets sagnants que hem conegut. També aconseguiran l'emencipació els països bàltics i Ucraïna entre altres de l´antiga URSS.

A l´Europa occidental es produeixen alguns processos d'autodeterminació a partir de 1946, a les Illes Feroe, al territori del Sarre, al Jura suís, a Groenlàndia i a Escòcia. Els respectius plebiscits han donat resultats diversos, però en tots els casos s´ha respectat la decisió de la població, que sempre s´ha manifestat pacíficament. Només en el cas del Jura, les autoritats de Berna van posar entrebancs seriosos a la voluntat de la població, però al final es va poder constituir el cantó del Jura, per segregació del cantó de Berna.

Encara queden problemes pendents damunt del tauler europeu. L'Ulster, Escòcia, Gal·les, Bretanya, Còrsega, Euskadi, Galícia, Catalunya, els països valencià i balear, el Tirol del Sud, Venècia, el Friul, la Vall d'Aosta i eslovens d'Itàlia, minories hongareses als Balcans, Kosovo i segur que algun més. Cal buscar solucions federals, confederals, la integració en una altra unitat política o la independència pura i simple si no queda altre remei. En el cas hispànic l´estat de les autonomies ha quedat desbordat per la realitat dels fets (pla Ibarretxe, “procés” català). Una nova transició està tocant a la porta.

Joaquim-Xavier Meneu Garcia

Joomla templates by a4joomla