Dissabte, 09 Novembre 2019 14:33

Democràcia pleníssima

Escrit per Manel Rodríguez-Castelló

La vicepresidenta espanyola Carmen Calvo sembla entossudida a superar la seua antecessora en el càrrec, Soraya Sáenz de Santamaría, en aquesta cursa embogida que va de la inanitat al despropòsit. Veurem al final qui la dirà i farà més grossa, atès que l’estupidesa i la mesquinesa, a parts iguals, ja afecten tota la política espanyola en forma de pandèmia. Si fa uns dies es va referir a José Antonio Primo de Rivera, el fundador de la Falange Española dels punys i les pistoles, en termes de víctima, ara no s’ha estat d’amenaçar Bèlgica amb no se sap quines represàlies si no extradeix, com ha sol·licitat Llarena, el president Puigdemont. 

«Interpretarem –diu– que no és respectable que a una democràcia pleníssima com l’espanyola se li’n negue, després de la sentència del Tribunal Suprem, l’entrega». Pleníssima, en castellà, és a dir, que gaudeix de plenitud, en aquest cas democràtica, i no molt plena de, per exemple, presos polítics. Però quan el llenguatge necessita unflar-se de superlatius és que alguna cosa no funciona. L’exagerar és sovint parent del dissimular i l’amagar. Com en el desafortunat invent de l’«España Global» que dirigeix Irene Lozano sota els auspicis de Josep Borrell i amb els diners de tots. Per què tant insistir en les grans virtuts de la democràcia espanyola –o caldria dir més aviat democràcia a l’espanyola?– si ningú no els ha demanat encara comptes de veritat? Sí, per contrarestarels efectes de la denúncia internacional dels dèficits democràtics de drets i llibertats fets sobretot des de Catalunya. L’ombra de la llegenda negra, que no fou llegenda sinó història ben real i pintada amb tots els colors i els ets i uts, és molt allargada en la tradició hispànica. Excusatio non petita accusatio manifesta, això ho sabem tots. El que passa és que en paraules grosses com ara democràcia l’important no són tant les definicions com els matisos. Es preguntava ahir Joan Tardà en un acte a València si Espanya era una democràcia. I amb la mateixa pedagògica simplicitat –molt efectiva davant grans auditoris– es contestava que sí, encara que low cost. A l’altre extrem de la simplificació del broc gros hi ha l’etiqueta que per unes hores va ser la més repetida del món (cibernètic, clar) o trending topic: #SpainIsAFascistState. Doncs bé, ni molt menys una democràcia plena ni amb rigor un estat feixista. Al contrari que Groucho, Espanya forma part d’un club on admeten estats com ella. I ben pagada que n’està, per això inverteix els diners que no té en aquesta guerra de contrapropaganda que tan bé defineix l’actual crisi –democràtica. Els matisos ho són tot i més amb paraules que acostumem a estirar com un xiclet. Una nevera, posem per cas, no deixa de ser-ho perquè no funcione. El problema és que és precisament el gran club el que defineix què és i què no una democràcia. I per molt que la revolució democràtica de Catalunya va guanyant més i més solidaritat internacional, no solament fa nosa a la «democràcia pleníssima» dels superlatius sospitosos a l’espanyola sinó també al club de desentesos que formen la Unió Europea. Malgrat tot caldrà continuar explicant en què consisteix la «democràcia pleníssima» de Carmen Calvo i confiar que en el club dels demòcrates europeus acaben sabent destriar el gra de la palla i atendre els matisos. Pel bé de tots, inclosa Espanya. I per si algun dia deixen d’admetre-la-hi per estrictes raons democràtiques.

Joomla templates by a4joomla