Dijous, 09 Gener 2020 20:45

Segona transició

Escrit per Bonaventura Casanova

Els temps ho són tot en política. Assistim avui a un procés d’investidura d’un president espanyol que marcarà un abans i un després en la història d’aquesta part del món; i que per als que tenim ja uns anys, és el segon esglaó cap a la independència i una societat més justa. Avui estem entrant en la segona transició, el camí cap a la llibertat de la nostra nació és llarg, però no s’atura. Després de la llarga nit del feixisme, la primera transició va obrir un nou estat autonòmic, que ara toca a la seua fi, cert que han sigut 41 anys i ens agradaria anar més de pressa. El Principat ja té molt avançat el seu projecte d’independència, projecte que necessita sí o sí d’una majoria qualificada de la població i que entra ara en la recta final, i entra en un procés que ha de dur necessàriament a guanyar per a la independència els segments de la població treballadora que viu al voltant de Barcelona. La resta del País també haurà d’alinear-se amb l’objectiu de la independència, i començar a construir les eines polítiques per a assolir-la.

Aquest temps polític i les decisions preses tindran a curt termini un impacte, potser negatiu, sobre els que patint la repressió han facilitat la investidura. Però, i això és l’important, aquesta “coalició” que s’ha vertebrat per investir Sánchez, recordem des de Bildu a Terol existeix, passant pel PNB, BNG i Compromís, trenca de fet la unitat dels partits institucionals espanyols, és a dir, el PP i el PSOE, i trencant la seva unitat d’acció en temes com el debat territorial o els drets civils duu al trencament de facto del règim del 78, i en conseqüència a la necessitat de dotar-se d’un nou conjunt de lleis que responguen a un paradigma diferent.

Si finalment aquesta ruta marcada pels partits perifèrics i Unides-Podem no es produeix, i tinc el convenciment que no es produirà perquè tant Esquerra Republicana com el PSOE saben que el pacte signat no es complirà, l’única cosa que faran, tots, es disposar els peons per a la veritable partida d’escacs, que es jugarà després de les properes eleccions catalanes.

Amb el pacte incomplert, un tripartit ERC-PSC-Comuns seria impossible; llavors sí que estarem davant d’un escenari d’ensorrament complet de l’estat espanyol, car l’única opció per a mantenir l’statu quo actual serà un govern espanyol amb participació de la dreta, cosa que ens durà de nou a un cul de sac social i nacional, i a un augment insuportable de la pressió sobre les minories, que estarien legitimades per a  recórrer la via unilateral en haver fet palesa la impossibilitat d’una via pactada. Els bascos ho han entès molt bé, i ràpidament s’han afegit al pacte, amb uns mesures plantejades pel PNB que situa Euskadi com un país gairebé independent, i Bildu no ha pogut baixar d’eixe acord, per això la seva abstenció.

Tothom, crec, te la sensació que estem davant la darrera oportunitat d’Espanya d’esdevenir realment un estat democràtic plurinacional; i a la vegada tots, crec, tenim la certesa que això no passarà, i Espanya seguirà sent el que sempre ha sigut, una nació que no sap el que és la democràcia i es fonamenta en l‘opressió d’altres nacions. Tot i així alguns considerem que cal transitar aquesta via, abans de provocar un xoc que duria sense dubte a un esclat de violència institucional (ja ho vam patir l’1-O); altres creuen que no, que ja n'hi ha prou, i que a Espanya cal fer-la ingovernable. Al remat son dos tàctiques. De la primera veurem els resultats més prompte que tard; la segona es posarà en marxa si fracassa la primera, i llavors en veurem resultat.

Però tot açò requereix temps. Ja ho deia Guillem de Baskerville a El nom de la rosa: que em fa por de la utopia? La pressa. Anem pas a pas, sense perdre mai de vista que l’objectiu és una societat més justa, solidària i democràtica de la que partim.

Joomla templates by a4joomla