Dissabte, 18 Gener 2020 12:11

Clau de volta

Escrit per Manel Rodríguez-Castelló

Davall les emfàtiques apel·lacions a déu, la pàtria i el rei, ja ho sabem, s’hi mou la matèria més prosaica dels interessos, sovint espuris i inconfessables. I qui diu déu diu Constitució, llei, justícia o altres paraules de pes equivalent. Perquè les paraules són peces intercanviables en el joc del monopoli, el resultat del llançament d’un dau fals executat quasi sempre per la mateixa mà de poder. No hi ha engany que no comence i acabe amb les paraules, que són la font primigènia on ens abeurem els humans.

N’hi ha prou de fer una ullada o una escolta (‘acte d'escoltar atentament per adonar-se dels sorolls procedents de l'enemic’) a l’esforçada malaptesa en l’ús del llenguatge, a la lleugeresa intencionada amb què es pinten i despinten les paraules per apamar la qualitat democràtica d’una societat. Això es va poder veure (i escoltar) amb meridiana claredat a l’hemicicle del Congrés, convertit a estones en trist semicercle de plaça de bous, a compte del debat per a la investidura de Pedro Sánchez. Des de l’època efímera de la II República que no s’hi havien sentit tantes referències republicanes –excepte les d’independentistes catalans i bascos i en intervencions puntuals de representants de forces minoritàries generalment perifèriques–, començant per la cita de Manuel Azaña amb què inicià el seu discurs final el ja president espanyol. Ni s’hi havien escoltat tants visques al rei i a Espanya a pit descobert, fervor patriòtic i cascavelleig de sabres amb efusions casernàries des de les bancades d’una dreta més ultramuntana i furibunda que mai, en un vertiginós remake dels anys 30.

Però la clau de volta per a la interpretació de les mascarades escandaloses de l’ultranacionalisme espanyol la donà Joan Baldoví, el diputat valencià més eficient i didàctic. Si en la primera intervenció proposà l’ús de til·la per calmar els nervis, fou en la segona quan etzibà al cap de Vox la pregunta fatal: «Quan vostè cobrava com a càrrec del PP 83.000 euros per no fer res, ho feia per déu, la pàtria o el rei?». Rere les ampul·loses escenificacions d’aquesta dreta tan ben nodrida per l’estat a costa de misèries i injustícies socials, rere l’anticatalanisme visceral, l’histrionisme descarat, el patriotisme malaltís i vociferant, la indignació i mala llet permanents, la sembra de la mentida, el caos i la confusió no hi ha més que això: la defensa d’uns privilegis, una pataqueta multimilionària, un control absolut de l’estat que de tant en tant hom posa en qüestió.

El rigor mortis que se’ls va quedar a Abascal, Espinosa, Casado, Álvarez de Toledo, Arrimadas i la resta de la troupe va arribar a nivell d’obra mestra escultòrica amb un inspirat Pablo Iglesias, un elegantíssim Aitor Esteban, la contundent Laura Borràs, l’anar per feina d’Oskar Matute i Mireia Vehí i la inoblidable Montserrat Bassa, que va destapar la caixa de tots els trons en un discurs històric que també gelava la sang, generalment de coagulació tan difícil gràcies a la fluïdesa amb què es desplaça per les venes i artèries del poder d’esquerra a dreta i amunt i avall, de la bancada socialista i encontorns.

Malgrat l’infatuat i provocatiu pànic de la dreta espanyola, que no cessarà en l’aldarull per terra, mar i aire, no sabem què donarà de si el que ja és definit com el govern més a l’esquerra des dels temps del Front Popular. El repte més difícil continuarà sent, malgrat la mà estesa d’ERC, la manera com gestionarà la realitat plurinacional de l’estat i el conflicte polític amb Catalunya, la recuperació de drets polítics i socials i l’aprofundiment democràtic en un sentit republicà. De moment, els senyals (que solen ser de fum per boca de Sánchez) sobre la lectura restrictiva de la Constitució i vista la cosa en una perspectiva històrica no auguren res de bo. Per sort, i a diferència dels anys 30, Europa ara hi és i a l’Estat no li convé fer de Turquia transpirinenca. La primera clau de volta serà comprovar si serveix per a la llibertat de Junqueras i els altres presos polítics i si el pactat diàleg posarà fi a la repressió, mentre a l’estepa continuarà l’udol dels llops.

Article publicat en Nosaltres La Veu

Joomla templates by a4joomla