Dissabte, 18 Gener 2020 12:17

Les parts contractants en un estat federal

Escrit per Joaquim-Xavier Meneu Gaya

La falta de concreció fa inútils moltes belles expressions. Es parla de llibertat, democràcia, igualtat i també de federalisme, però es corre el perill que queden en paraules buides, i el que és pitjor, com un decorat per a amagar comportaments totalment contraris al que volen dir eixos mots que tan bé sonen a les nostres oïdes.

M'ha alegrat que al final es parle ja de nacionalitats i algú concrete i diga quines són les que hi ha a l'estat espanyol. La Constitució parla de nacionalitats i regions sense dir res més ni remetre a una normativa o criteris posteriors per fixar-les. El diccionari de la RAE només dona orientacions esbiaixades quan defineix la paraula “nacionalitat”. A falta de més claredat els tribunals tenen via ampla per establir el que els vinga en gana i tots a callar, o a la presó si les coses arriben massa lluny.

Ja vaig dir la meua, tot i que de passada, l'any 2017. Es pot consultar al llibre Els valencians, poble d´Europa. L´horitzó federal en la comunicació presentada en les Jornades de Reflexió, celebrades a la Facultat de Dret de València. Mentre que per als federalistes del segle XIX les diferents parts de la federació hispànica havien de ser els regnes o regions històriques, per als nacionalistes de la primeria del segle XX eixe paper estava reservat a les nacionalitats. Inclús molts federalistes ni concretaven quines havien de ser les parts contractants del pacte federal. Això els retreia Prat de la Riba el 1906.

Amb alguns matisos estic més per l'opció nacionalista: les unitats que es federen han de tindre personalitat nacional o algun fort factor geogràfic distintiu. No estem en l'edat mitjana i a l'estat de base castellana caldria afegir Aragó i excloure Canàries, que per la seua particularitat geogràfica hauria de constituir-se en estat, segurament federat amb la península. Galícia, el País Valencià i les Illes Balears podrien ser uns altres estats de la federació hispànica, sempre amb el vistiplau de les respectives poblacions.

Euskadi i Navarra haurien d'encetar els respectius processos d'autodeterminació, que podrien portar a solucions diverses.

Catalunya hauria de poder fer el seu plebiscit i, en cas de separació completa, hauria de mantindre oberta la porta de cara a establir una federació o confederació amb territoris limítrofs afins culturalment: Catalunya Nord, Andorra, País Valencià i Illes Balears.

L'estat d'arrel castellana podria quedar organitzat com l'actual estat de les autonomies, amb retocs com la segregació de Lleó. Una organització que també adquiriria Canàries per a cada una de les illes que la conformen, igual que l'estat balear.

Com que la sobirania seria de cada estat federat, Galícia podria també proclamar-se independent o canviar de federació, i si li convé, establir el pacte federal amb Portugal.

En el federalisme hi ha un autèntic equilibri de poder entre cada un dels estats que es federen i l’estat federal. Ningú no pot ser criat ni ventafocs de ningú. No hi ha vassallatges, ni humiliacions ni intromissions. Si per exemple ha d'haver correccions en el sistema impositiu, es fixen a través del diàleg i la negociació en comissions bilaterals.

La consecució d'un estat federal ha de ser indispensable per a aquells que busquen un canvi en profunditat del sistema polític espanyol, per tal de fer que siga més democràtic i just. En cas contrari entre secretaries, delegacions, reglamentacions burocràtiques i tribunals totpoderosos es perdrà tot allò que s'aconseguisca en parlaments i governs d'un estat unitari.

El poder ha de tornar al poble i electes i alts càrrecs han d´estar més controlats. El sistema federal també ho facilita.

Article publicat en Nosaltres La Veu

Joomla templates by a4joomla