Dilluns, 03 Febrer 2020 12:10

En qüestions de llengua, cal comptar amb les emocions

Escrit per Antoni Infante

Era a principi de gener. Havíem acabat la nostra sessió matinal d'exercicis de txikung –una activitat física altament relaxant i col·laborativa– i el grup de persones participants xerràvem amigablement sobre les recents festes nadalenques i de l'any nou, els excessos gastronòmics i consumistes i qüestions de paregut tarannà. Vaig traure de la motxilla uns exemplars de l'últim número del butlletí mensual de Decidim i els vaig repartir. Una de les persones, en recollir-ho, em va assenyalar immediatament la fotografia que apareixia al centre de l'editorial –un conegut cartell que diu ‘Sí al valencià’– tot dient-me: “¿Pero al castellano también, no?”. Més enllà dels arguments que vaig utilitzar i que anaven explícits a la mateixa editorial, vaig pensar que, si un amic prou sensat reaccionava així davant d'un simple ‘Sí al valencià’, és que tenim un problema de difícil o improbable solució amb els actuals paràmetres sobre la realitat lingüística.

Uns dies més tard, després de la manifestació d'Oriola convocada amb el lema "Por el derecho a elegir lengua vehicular", que va estar aprofitada pels antidemòcrates per a atacar la legitimitat del Govern de la Generalitat i a qualsevol mena de dret social, civil o polític, vaig poder llegir un fil de piulades de Marta Guillen (@_marguillen) que començava amb aquest:

“Sobre la Ley de Plurilingüismo y la relación de la Vega Baja con el valenciano, algunas impresiones (que no van a gustar a quienes tienen posiciones partidistas)”, seguida d'una quinzena de piulades on donava tota una sèrie d'arguments en què, compartits o no, en cap cas vaig detectar cap animadversió pel valencià. Ans al contrari, crec sincerament que era un crit desesperat que li naixia de la sensació d'impotència davant de la nul·la eficàcia de la política lingüística dels darrers 40 anys. En paraules d'ella: "El problema es la política lingüística que ha desarrollado el Consell durante 40 años: ninguna". Tot i que crec que aquesta afirmació és, si més no matisable, respon almenys a una sensació prou compartida per moltes persones.

En el tema de la normalitat del valencià, ben legítima i necessària d'altra banda, ja que patim un estat centralista i demofòbic que practica des de fa segles una política lingüísticament supremacista, crec que ens estem equivocant a bastament amb l'estratègia. Sí, una vegada i una altra vegada apel·lem a la raó, a les raons. Com a eix estratègic, anem argumentant les bondats del plurilingüisme, del valencià, el nostre català, la seua capacitat expressiva, la seua riquesa, la seua història i mil arguments més. Jo mateix he escrit en alguna ocasió que la llengua és l'eina natural amb la qual el nostre poble parla de si mateix.

Recentment, amb la nova embranzida de l'extrema dreta utilitzant l'idioma per atacar els principis bàsics de llibertat, igualtat i democràcia, ho hem tornat a fer. Hem tret tot el cúmul d'arguments i raons en favor de l'ensenyament plurilingüe que hem anat emmagatzemant durant dècades. Un plurilingüisme per cert que si es basa en l'actual llei, resta molt allunyat dels mínims que reconama el comité d'experts del Consell d'Europa. Però, hem avançat? Certament hem tornat a unificar als sectors que ja estàvem convençuts, hem enriquit el nostre argumentari de respostes i ens hem autoemplaçat psicològicament i amb germandat fins a la pròxima batalla que, molt probablement, tornarem a deixar que siga l'extrema dreta qui determine on i quan i sobre quin aspecte serà. I si res no canvia, nosaltres tornarem a posar-nos a la defensiva.

Pense que en el millor dels casos hem tornat a quedar com estàvem. Podríem dir, i no és poca cosa, que no hem deixat que els paladins de la ignorància guanyen aquesta batalla. Cert, però també crec que no hem avançat, o no hem avançat suficientment com per a poder dir que ha millorat la salut de la llengua minoritzada o que es visibilitze a l'horitzó algun canvi positiu. Tot el nostre cúmul de raons topa de forma totalment ineficient amb la cuirassa de les emocions amb la que van vestits o segrestats una part dels habitants del País Valencià. Una cuirassa construïda i fortificada a partir d'una doble emoció, irracional i falsa si voleu, però ben viva i sentida per milers de persones: els que defensem el valencià estem atacant el castellà i volem imposar el valencià.

A les persones de tota mena que senten això, moltes d'elles amb posicions demòcrates en molts altres aspectes socials i polítics, no les convencerem només a base de raons i arguments. Simplement els rellisquen, estan vacunades, ni els escolten ni molt menys els llegeixen. L'extrema dreta d'ara i d'abans (recordeu que mai no va marxar) i l'estat supremacista ho sap i l'utilitza amb uns elevats nivells d'eficàcia, convertint a molta de la nostra gent (sí, nostra) en la força de xoc no només contra la llengua, que és l'excusa, sinó globalment contra el nostre País, contra el nostre poble i els nostres drets de tota mena. I del nostre poble també formen part aquestes persones que ara són utilitzades. És l'antiga i reeixida estratègia basada en divideix i guanyaràs.

Davant d'això no tinc receptes pròpies. Assumisc des d'un principi aquelles que defenseu les persones i entitats que fa anys i panys que treballeu pel valencià. Crec, però, que cal canviar la forma del discurs per a poder fer canviar el sentiment de molta gent i guanyar-la per al País, cal fer-los arribar un missatge clar i amb rotunditat: Estimar el valencià no significa en cap cas atacar el castellà –ni cap de les altres llengües que les recents onades migratòries ens han portat–. El poble valencià som tots i cadascun dels cinc milions d'habitants. Som els cinc milions de valencians i valencianes les que estem interessades en el nostre patrimoni lingüístic. En tot, no només en una part.

És des d'aquesta posició que podrem emplaçar el conjunt de la ciutadania, entitats i institucions a trobar les formules més escaients per a garantir el present i el futur de les nostres llengües i clar determinar honestament quines són les prioritats, les fortaleses i febleses de cadascuna. Haurem d'escoltar les veus expertes i els coneixements acadèmics, però haurem també d'esforçar-nos en a aplicar-hi l'empatia.

Paral·lelament hem de continuar fent uns esforços per desproblematitzar el tema de la llengua, de les llengües, convertint-les en un motiu d'orgull. Un orgull generador d’emocions, que hem de treballar per a millorar l'autoestima de tota la nostra ciutadania i que necessàriament haurà d'estar basat en la millora de les condicions materials de vida i treball de la majoria. Hem de continuar potenciant un imaginari col·lectiu basat en el bon viure i la felicitat de la nostra gent, garantida en unes condicions de vida dignes per a totes i tots i en l’estima de tot allò que ens han llegat les generacions que ens han precedit.

Nosaltres la Veu

Joomla templates by a4joomla