Dimarts, 31 Març 2020 20:46

I don’t wanna be a soldier, mama (No vull ser soldat, mare)

Escrit per Bonaventura Casanova
I don’t wanna be a soldier, mama (No vull ser soldat, mare) Foto de Christian Langballe | Unsplash

Aquest govern no deixa de sorprendre, sembla que la política de comunicació la dissenyen per a atemorir la població. Hi posaré dos exemples. Vint de març, una representant de govern espanyol vestida de metgessa, deia, sense pudor, que la gent gran no havia de preocupar-se, concretament els majors de 80 anys, que no hi haurien per a ells llits d’UCI, però que tindrien totes les cures pal·liatives a l’abast. No m’imagine a ma mare o el meu sogre escoltant aquesta notícia, tots dos majors de 80 anys, tots dos assabentats que la major mortalitat és al seu rang d’edat, i tots dos assabentats que les cures pal·liatives es donen als malats terminals. Tots, a hores d’ara, sabem l’esforç que ens està costant mantenir l’esperança dels nostres majors sovint sols, però sempre aïllats, perquè des del govern es llancen eixos missatges. Què pretenen? I no es tracta de censura informativa, perquè això no és informació, és alarma, es tracta de crear alarma, eixa situació no ha passat encara, passarà? Segur que sí, és inevitable donada la gestió que el govern ha fet. Però és necessari alarmar els vells? Es guanya alguna cosa positiva amb eixa mena d’informació? Jo no ho crec.

El segon exemple de la política comunicativa del govern que vull donar és el missatge d’un jerarca espanyol al capdavant de la crisi, “militar por supuesto”, que inicia la seva arenga dient que estem en una guerra i que tots som soldats. Gairebé els ulls se’m surten de les seves conques. No som soldats, i no ho som perquè tenim drets, o teníem, els soldats espanyols no tenen drets, sols obligacions; els soldats per definició no tenen iniciativa, són obeïdors d’ordres, és el sentit de l’exèrcit, de tos els exercits. Probablement siga necessari, però una societat de persones lliures i amb iniciativa és més rica, més forta, mes flexible, per afrontar les situacions. Ens em cansat de sentir els representats de Podemos o Compromís parlar de la importància de l’apoderament, i quan arriben al poder el primer que fan és llevar-li al ciutadà la seva condició de ciutadà. Gràcies Iglesias, gràcies Colau, gràcies Asens, gràcies Badolvi. Té algun sentit considerar-nos soldats? Sí, i tant, des de la seva lògica, clar. El soldat ha d’estar disposat al sacrifici, llavors cobra sentit el missatge anterior. El sacrifici dels nostres majors anunciat a la TV, consentit i aplaudit per la soldadesca pletòrica de patriotisme de pa sucat amb oli; el sacrifici dels professionals de la salut, que amb una manca de mitjans s’exposen tots els dies ells i les seves famílies al contagi. Però hem d’empassar-nos-el, perquè som soldats, i perquè com a soldats no hem de protestar, ni organitzar-nos al marge de la carena de comandament, perquè estem en guerra, i ja se sap qui no obeeixis en una guerra on acaba.

La política comunicativa del govern espanyol, no és innòcua, no està improvisada, i te dos objectius complementaris: generar pànic, i generar un ambient de guerra. El primer és necessari per a justificar el segon, i el segon és necessari per evitar tota crítica, tot pensament heterodox, tota protesta contra el que és el major desastre organitzatiu d’una crisi sanitari.

Jo, com Lennon i tants altres, no volem ser soldats, volem ser persones, ciutadans i ciutadanes amb drets, on els nostres representats polítics puguen pensar de forma diferent i no per això ser sospitosos de res. No vull ser soldat, perquè em nego a seguir ordres absurdes. No vull ser soldat, perquè no vull deixar de ser i sentir-me responsable. No vull ser soldat, perquè sempre he considerat que de la diversitat sorgeix la riquesa. No vull ser soldat, perquè soc lliure, i vull seguir sent-ho. I no vull ser soldat, perquè ser lliure, responsable, i amb un pensament distint no significa no seguir les indicacions que es donen, significa el dret a discrepar, a opinar a aportar solucions distintes, a no tenir por, en definitiva ser el que mai hem sigut sota els governs espanyols, ciutadans i ciutadanes lliures. Per al govern, per als diferents governs, els ciutadans sempre hem sigut sospitosos, és des d’aquesta convicció de les elits espanyoles des d’on s’ha construït tot l’entramat ideològic de la gestió de la crisi i en bona lògica també al seva política comunicativa. Ara més que mai una crida a la població, cuidem els nostres majors, que no isquen de casa, parlem amb ells tant com pugem, que no es sentin sols; i ajudeu-nos uns als altres, açò passarà i haurem d’estar preparats per a la reconstrucció, i a l‘aguait per a que aquesta reconstrucció no siga en el sentit del neoliberalisme salvatge, per a això ens em de mantenir alerta, critics i lliures.

Publicat en Nosaltres la Veu

Joomla templates by a4joomla