Imprimir aquesta pàgina
Dimarts, 31 Març 2020 20:49

“Guillem”, de Núria Cadenes

Escrit per Sal·lus Herrero i Gomar
Sal·lus Herrero i Gomar
 
Al febrer de 2020, Núria Cadenes va publicar Guillem, a l’editorial Amsterdam. A la portada, hi ha un grafitti amb la cara de Guillem Agulló i Salvador sobre la paret irregular de calç, de la façana d’una casa, just al costat d’una finestra amb una reixa de barrots, pintats de roig, el color de la sang. A la contraportada es diu, primer en arial negreta i després en una altra lletra diferent explica, breument, el significat d’aquest assassinat, la impunitat, la “malicsia” (com escrivia fa poc Gustau Muñoz, a propòsit de la gestió del coronavirus des del diario.es), la desídia programada, la injustícia institucional:
Guillem Agulló i Salvador va ser assassinat a Montanejos (Alts Millars) la matinada de l’11 d’abril de 1993. Era nedador. Antifeixista. Antiracista. Independentista. Tenia divuit anys.
El cas va sotragar i marcar una generació sencera de joves.
Guillem Agulló ha esdevingut un símbol de llibertat.
 
L’assassinat de Guillem Agulló és un esgarrifós exemple de la impunitat amb què actua el feixisme, sota la protecció de les forces policíaques i del sistema judicial, i amb la vergonyosa complicitat d’una premsa capaç de manipular la realitat fins a l’extrem de presentar la víctima coma botxí. Aquesta novel·la documental ens submergeix en una València amb urpes, “on les hòsties volen com si fossin part del decorat”, i denuncia l’intent de soterrar viva una família. Assetjant-los. Calumniant-los. Posant-los a la diana del seu odi amb pintades als carrers i pancartes de “Guillem, jódete” als estadis de futbol. No ho van aconseguir.
 
Núria Cadenes, amb un estil depurat i contingut, s’ha immergit en el sumari, en els diaris de l’època, en els records de la família i amics del Guillem i fins i tot en el seu propi passat per mesurar la distància que hi ha entre la paraula justícia i la paraula dignitat. Ni oblit ni perdó.
 
Dedica aquest llibre, una novel·la de recerca, a la família Guillem-Salvador: Per a Carme, Guillem, Betlem i Carmina i a l’altra pàgina posa una cita de Vicent Andrés Estellés “Pujarà el sol a les murades i mirarem tota la terra”, que recorda l’Aleph de Borges quan vol veure i veu tot el que passa al món, observant-ho tot, com en una bola de vidre, escrutant carrers, places, cares, mots, cementeris… Comença el llibre sobre l’assassinat de Guillem, així:
 
¡ARRIBASPAÑA!
El crit ha rebotat sobre les pedres del carreró, aspre com una fuetada. Se sent una altra veu que li respon, en un acte reflex, que viva Franco. El Picha tiba el braç enlaire. I continuen corrent.
En tombar la cantonada, frenen. El Ventosa torna la navalla al de la cueta. Cantussegen el Cara al sol.
 
De forma molt sintètica amb aquest primer paràgraf s’exposa el moment de la tragèdia, del crim, de l’assassinat, després de clavar-li una navalla enmig del cor, mentre es desagna, exhaust, els matadors cridant, expliciten, ben a les clares, la seua ideologia criminal, feta de tots els excrements plegats del franquisme, els crits vomitius de l’arribaespaña, el vivafranco, el caralsol, la salutació feixista, les navalles, la sang al terra, habituats com estan a la seua nefasta festa nacional… que celebren com una eucaristia brutal, una orgia de sang i crueltat, ganivets, violència i la mort dels més indefens, com un espectacle degradant; com una crucifixió impune i inexorable. Sense pietat.
 
Aquella mateixa nit, Carme, la mare de Guillem es desperta, s’ofegava, no podia dormir… Després, més endavant, dirà que ella, quan va parir a Guillem, va engendrar vida, un fill ple de vida, de compassió i tendresa, d’entusiasme, de solidaritat amb els més desvalguts, en canvi les mares dels assassins del seu fill, portaren a les seues entranyes la foscor i pariren la mort; son dignes de compassió; la que no han tingut amb ella, els seus familiars ni el seu fill, amb telefonades amenaçadores, insults, pintades sòrdides de la pornografia de la mort i de l’odi, l’encarnació de la geografia de la malvestat. Per fer el dolor infinit i interminable. Per esgarrar-los més les ferides i deixar-les obertes, per llençar-los sal a les nafres en un relat de la infàmia constant. Per acarnissar-se en el laberint, un pou sense fi, de la crueltat, tant pròpia dels costums habituals de l’Espanya de feixisme, de bous, “charanga y pandereta”.
 
I s’inicia un nou apartat, l’ABANS: “MATINADA AL BARRI DEL CARME DE VALÈNCIA, carrer dels cavallers. Encara hi ha locals oberts. Gent que passeja, que torna a casa o que cerca un bar per a la darrera, va, la darrera i mo n’anem.
Només que, de cop, una trentena d’individus omplen l’escena, i la capgiren. Porten cascs, elàstics amb la bandera espanyola, sivelles amb esvàstiques. Texans estrets, caçadores bomber, botes negres. Branden cadenes, bats de beisbol, porres. En arribar davant el cafè Mala fama, llencen pedres, trenquen els vidres, colpegen tothom qui troben.
 
La gent fuig.
 
N’hi ha que els planten cara.
 
Son reaccions instintives, segons el caràcter o el moment o ves a saber què et mou en aquell minut escàs de daltabaix: mirar d’amagar-te, escapar de la barbàrie, pensar que això no pot ser i dir-los, eh, què passa, fora d’aquí, cabrons…
 
Núria Cadenes ens porta, com en un film dels primers Almenàbar (Tesis o Abre los ojos), agafant-nos del coll i capbussant-nos, vulgues o no, en l’aigua bruta “A casa del Chuli, o del Ventosa, o alguns dels seus coneguts, per terra, al costat d’uns mitjons bruts que algú altre recollirà, hi ha un pamflet d’Acción Radical, obert per una pàgina on diu en castellà: “La nostra volència no és gratuïta ni tan sols en els casos en què ho parega. La nostra violència és la resposta al fàstic brutal que ens produeix aquesta societat hipòcrita i democràtica. La nostra violència és la resposta a la injustícia social que imparteix aquest sistema, és l’única resposta a la invasió racial que vivim en tot Europa. És la lluita contra tot el que aquesta societat aprecia i nosaltres detestem”. El típic pamflet nazi que s’escampen pels Països Catalans, especialment a València, amb impunitat, escrits plens de ràbia, d’odi i de la brutalitat d’una ideologia assassina que se’n fot dels drets humans dels altres, del respecte, del dret a la vida, a la integritat, a la llibertat, a pensar, viure, llegir, escriure o parlar de manera diferent a la seua forjada de la barbàrie de les dictadures, del racisme, del nacionalisme d’estat, del militarisme, de l’anticatalanisme… Detesten la vida mateixa, mitjançant, les navalles, els “puños y las pistolas“, el trencament de les urnes, les bastonades, les imposicions i la brutalitat… Són covards, perquè, u a u i sense armes, no són res, per això quan han d’assassinar, violar, apallissar els altres (rojos, dones, catalanistes, republicans, homosexuals…) van en manada, com un ramat de llops; sempre han sigut esbirros, lacais, l’escòria, d’un sistema capitalista que, quan els ordenen que cal, fa servir la seua violència nazi-feixista per imposar les seues injustícies. I quan els ho llances a la cara, com que són professionals de la desinformació, la manipulació i el cinisme, ho neguen, posen cara de no haver trencat mai cap plat, de defensar les dones més que ningú, com si foren Quixots embogits, de defensar la sanitat pública i inclús, ‘afirmen’ que estan a favor de “la nacionalització de la banca”, si els retreus que menteixen i fan trampes, que neguen les evidències i tergiversen la realitat, t’insulten, t’agredeixen o et maten.
 
I, Núria Cadenes, ens trau a l’escena a la germana contant el que li deien des del cub de natació de València, on Guillem era un dels millors nadadors: “És que el teu germà tenia unes mínimes que no hi ha qui les supere! Durant molts anys no hi ha haver ningú que les millorara” i com els seus pares viatjaren molt amb ell als campionats. Sobretot a Catalunya, on Guillem feu molts amics. D’entrada de la natació i després de tot… Per això a molts llocs de Catalunya hi ha encara pintades denunciant l’assassinat de Guillem, contra el racisme, contra el feixisme, noms de carrers, gent que se l’estima com un fill propi assassinat…  I es narra que a “València, dellà del riu. Barri de la Trinitat. Carrer Flora. Hi ha un edifici tancat i barrat. Un portal gran. Finestrals. Dues plantes. Més de mil metres quadrats de parets silencioses, expectants. Perquè avui, que és 30 d’abril, dia mundial del sabotatgel’antiga fàbrica abandonada tornarà a sentir la remor de gent dins de les venes. Es va alçar al segle XIX… Un edifici modernista, la fàbrica de Joan Pampló, cinefòrum, menjador popular i un concert de Soziedad Alkoholika, gent saltant des de l’escenari, grimpant i saltant, empentant-se, va ser seu del Partit Comunista Valencià durant la guerra civil i llavors era el Kasal Popular… Amb “aquella xica tan guapa dels cabells curts, pèl-roja, ulls encesos, tota indignació i flama”, a la qui la policia li va trencar el braç en una manifestació antifeixista; pocs anys després la vaig veure pel carrer Cavallers, derrotada, desfeta, delmada, com si visqués en un guerra interna interminable; contra ella mateixa; també ix l’home prim, fibrat, com un fil de ferro, amb cabells llargs i ulleres a la manera de John Lenon; i altres homes que fan el seu paper.
 
A una altra banda, un joves que s’autoproclamen “nacional-revolucionaris”, en espanyol, organitzen un concert nazi a València mentre s’extasien bavejant, bevent cervesa, cagant-se a sobre en tot i dient “ohh, ramiro ledesma! ohh ramiro ledesma! sense saber qui és. O què. La nit acabarà a cops. Entre ells. Perquè allà no hi ha ningú més“. Se senten immortals, se saben  impunes, poden pegar, ferir o matar, perquè tenen la protecció de les forces d’ocupació dels Països Catalans, dels cossos repressius que els protegeixen, els lliuren o els treuen les armes, les proves, els alts funcionaris de l’estat que els excusaran, els seus mitjans de comunicació que donaran les excuses per justificar l’assassinat i que els jutges ho cataloguen d’homocidi: quan algú causa la mort d’una persona sense que hi hagi cap de les circumstàncies anteriors. O que ho fa sense intenció. O per accident. O per negligència. Etcètera. Avui la premsa publica que la jutgessa d’instrucció ja ha qualificat els fets. No hi ha traïdoria, diuen. Les penes són més baixes per homicidi.
 
Sovint actuen concertats, com puc testimoniar, si no recorde malament, en una de les primeres manifestacions antinuclears a València, si més no per a mi, era el curs 1979-80, pels volts de les Torres de Quart, feia més de quatre anys que havia mort el dictador, al Port de València arribava la càrrega d’urani per a posar en marxa la central atòmica de Cofrents (com a la d’Ascó i Vandellós), la policia nacional espanyola i una banda de falangistes orquestrats, amb cadenes, pistoles a la mà, anaven repartint colps de puny, feien servir les cadenes per fuetejar-nos i espantar-nos… perquè no poguérem expressar una protesta pacífica i ecologista. Al remat, assetjats, amenaçats, perseguits i agredits, poguérem fugir. Per poc. Per molt poc. Parant un taxi, tancant la porta amb les dues mans des de dins, mentre els altres l’estiraven des de l’altra banda, angoixats, després de deixar passar a dues xiques abans, mentre ens llançaven cadenades amb una pistola en l’altra mà… i jo li pregava al taxista: “Per favor, moga el cotxe, isca corrent, són uns malparits, ens volen matar!” València sencera era la seua “Zona Nazional“. Els carrers eren tots seus, de la seua propietat, ells eren els amos, patrons i matons. Sempre, els putos amos. De tant en tant, es divertien, en fer caceres, ràtzies, contra els sobiranistes, la gent d’esquerres… Uns mesos després en una concentració d’objectors de consciència contra la mili, davant de Capitania General, comandada pel capità general Milan del Bosch, va ordenar que els retiraren (“quiten de ahí a esa chusma o los quito a cañonazos!” li ordenaria al Governador Civil de l’època) i la policia espanyola va actuar brutalment, agafant [a la pacífica gent, ingenus objectors, gent utòpica amb cartells antimilitaristes penjants al coll davant les metralladores] pels cabell, per les orelles, colpejant-los, arrossegant-los per terra i tancant-los a les seues furgonetes per detenir-los i portar-los a la comissaria, a la meua companya, de llavors, per fer una foto als policies, la van detenir, li van requisar la màquina de fer fotos, els van detenir a tots, jo vaig aconseguir escapar. Aquell capità general, amic íntim del monarca, fins al colp d’estat del 23-F [i segurament després], no volia veure a ningú davant els seus ulls que s’oposés ni critiqués el servei militar, ni l’exercit i el tràfic d’armes, i exercia el seu poder, sense cap contemplació. Ser pacifista i pacífic, no servia de res; no era cap garantia perquè no t’agrediren o et mataren, els qui “teòricament”, t’havien de protegir… Però estaven infestats de franquisme. Fins ara.
 
També trau als pares de Guillem que confessen que “Ho va viure molt de pressa i va viure molt. Molt. I molt intensament. Quina sort que ho fera així. No parava en torreta, sempre tenia cinquanta mil viatges, cinquanta mil històries. El coneixien en totes bandes”. Després ens n’han dut fotos. I el veus ací o allà en València, en Barcelona, en Madrid… I dius: Nosaltres li donàvem permís? [la mare somriu] “Només volíem saber on anava. Parlàvem i ens ho explicava i au. Teníem una pissarreta i li dèiem mira, escriu ací on pararàs i com localitzar-te. I ja està“. Guillem tenia consciència de País, ho remarca el seu pare, de Països Catalans, complets i sencers, a pesar dels qui vomitaven (i encara vomiten!) sentiments d’odi, d’autoodi, d’enveja, ràbia, paranoia, contra els que no pensen com ells, contra el català, contra el País Valencià, contra Catalunya; el feixisme a València es va configurar sobretot com a antivalencianisme, anticatalanisme, antiintel·lectualisme, trets habituals del feixisme… Per odi, per enveja, per ressentiment contra els altres que no son espanyols, com “ells“, nacionalistes d’estat, voldrien que esdevinguérem tots; voldrien encomanar-nos la ràbia, l’odi, l’autoodi a tot allò que estimem, com la nostra llengua plena de vida i cultura catalana, els Països Catalans, que no voldrien que existiren, el desig de llibertat que voldrien extirpar per sotmetre’ns, en una promoció de la mort, de la violència d’un neoliberalisme, autoritari, patriarcal, marcat per la misogínia, homòfob i racista (contra les dones, la gent LGTB, els negres o els pobres, els catalànics), tractats com a indesitjables per als seus propòsits de nacionalisme d’estat uniformista i militaritzat; és la per això, hi ha membres també d’aquestes minories que es tornen feixistes; és la política de l’extermini, inclús hi ha intel·lectuals que, espantats per les bombes a Joan Fuster i Sanchis Guarner, l’assassinat de Miquel Grau i Guillem Agulló i Salvador, les agressions i les amenaces constants i impunes, renuncien a defensar els Països Catalans, s’aclimaten als desitjos dels totalitaris.
 
I a un personatge, “El Gabriel, té tretze anys, una vida simple, interessos concrets […] sense gaires històries. Ben mirat, si no fos perquè d’aquí a tres anys, per casualitat, serà a Montanejos, avui no n’escriuríem res, del Gabriel. Ni avui ni mai, probablement”; ens acompanyarà al llarg de la novel·la, que és una crònica de la impunitat feixista, amb la complicitat dels tribunals de justícia, dels mitjans de comunicació com Las Províncias, dels partits polítics de l’extrema dreta, grups ultres de futbol, que nodreixen el racisme i l’anticatalanisme…
 
A l’altra banda, els partits d’esquerres, valencianistes, democràtics, els sindicats progressistes, sos racisme, organitzacions ecologistes, el consell de la joventut, els maulets, ACPV, que amb el nom d’Antoni Gisbert va exercir l’acusació popular) amb el nom i cognom d’un muntó d’intel·lectuals, escriptors, cantants, regidors, alcaldes, professors de tots els Països Catalans, com un sociòleg amic, company del cursos de doctorat, professor de la Universitat de València, apallissat per un nazi que uns anys abans havia deixat en cadira de rodes per a tota la vida a un home; a l’endemà d’una agressió brutal, l’amic estava al llit de l’Hospital General de València, no l’havien mort, però quasi, a colps i puntades de peu per tot el cos, li van trencar el turmell en mil bocins, el cap se li va inflar com un globus morat, les costelles li dolien, li costava respirar, alenava… Es feia dur mirar-lo a la cara. Va haver de ser ell qui dirigira la investigació policial, reclamant, exigint, instant, perquè la pallissa no quedés impune del tot. El nazi  detingut, jutjat i condemnat, a molt poc, va fugir a Gran Bretanya; tot ho tenien previst, si no obtenien la plena impunitat per banda de la desídia de la policia o la incúria dels jutges (de la presó eixien molt ràpid!), tenien xarxes per protegir-se a tot Europa i Amèrica. Com els nazis després de la Segona Guerra Mundial; com l’assassí de la matança d’Atocha, a Madrid, contra els advocats laboralistes.
 
11 d’abril del 1993. Descriu quan el maten, com el maten, els seus amics no s’ho acaben de creure, li veuen la sang, tota la samarreta banyada de sang, però no pensaven que l’hagueren matat “Va Guillem que ja està tot […] Un dels amics, que li diuen Rafa, l’agarrà. I es morí al seu braç.” “
 [Silenci]”. Oooooh…!  Necessita aire”... La guàrdia civil deté no als que l’havien assassinat, sinó als amics de Guillem, per fer l’atestat, per prendre-los declaració als testimonis, estan com detinguts, no poden telefonar, estan tancats, senten que es parla “d’un mort” (no d’un assassinat!) les més joves tenen a penes setze anys i ja han vist de prop la foscor de la mort, conten el que han vist, que els de Marxalenes anaven a a per Guillen, que van provar de separar aquells homes que li pegaven, que l’insultaven, que se’n va anar i es va ficar en un atzucat, el mataren.
 
Aquell “És el pitjor diumenge del món. Els pares de Guillem són dins d’un cotxe, camí de Castelló, de l’hospital, de l’evidència. Condueix un amic. I els acompanya. Tampoc no dormirà aquesta nit. Fan tot el trajecte en silenci. Què pots dir, quina banalitat, quan t’han matat un fill? Callen. Mentre la vida continua, els han tret la vida del seu fill i també la pròpia; el pare de Guillem no trobarà la força, esquinçat per dins, per veure el seu fill mort… Mentre espera desfet, un guardiacivil se li acosta per dir-li, en castellà, que ha estat una baralla “entre amics”, (una “riña entre amigos”!), entre amics o entre enemics? Baralla o linxament? Com la fotesa eixa que la guerra civil espanyola va ser una guerra “entre germans”, què hòsties? Com poden ser els torturats, els assassinats, les víctimes germanes ni amigues dels botxins, si abans no es fa justícia? Com poden tancar-se les ferides si no les deixen cicatritzar? Si no deixen descansar els morts ni els vius perquè, uns i altres, encara són escarnits impunement?
 
Hi ha un altre capítol DESPRÉS, i el 1994, 1996, 1996 i un Epíleg on es conten malifetes més recents, del 2014, dels grups feixistes de València, que van quedar impunes, per “errades” de la guardiacivil… Per desídies habituals quan es tracta de grups d’extrema dreta. En aquestes parts, dels anys, del 1994-96 s’analitzen les amenaces i l’assassinat de Davide Ribalta, amic de Guillem, que vivia al Kasal Popular per denunciar el feixisme, s’analitza i es compara la diferent manera de parlar de Guillem o dels seus assassins a alguns mitjans de comunicació, com se’l criminalitza a l’assassinat i s’excusa als assassins… les amenaces de mort a Marc amb pintades a la paret i esvàstiques nazis… Com els pares de Guillem ha rebut pintades i amenaces davant la seua casa, amb un escarni i crueltat  infinita, per voler ferir-los més després d’haver-los assassinat el seu fill i haver-los arrencat l’ànima, i sempre hi hagut gent de Burjassot que ha procurat esborrar-les
 
M’ha agradat llegir les declaracions del pare de Guillem sobre el futbol, quan conta “Jo vaig ser jugador de futbol. Però no sóc futboler. Perquè [gran somriure, tot parlant] la meua educació marxista em va fer entendre que això és l’opi del poble. Jugar-hi encara; però veure-ho m’avorria. I em dediquí a altres coses. Però al meu fill sí que li agradava. Hi tenia molta afició. Era del Llevant… Perquè recorde, uns mesos abans que mataren a Guillem, al Vito Lunbalghi, després d’escoltar a Negu Goriak o potser la Polla Record, vaig eixir a prendre aire a la porta d’aquest bar, del carrer de Dalt, Guillem se’m va acostar i em va proposar d’anar el diumenge següent al camp del Llevant, portant senyeres i pancartes antifeixistes, perquè “els feixistes vénen i ens peguen, ens insulten i agredeixen”, li vaig dir que per res del món, que no m’agradava el negoci del futbol, somrient li vaig dir que si “fora president del Govern” (rememorant el programa TV de Tola) i pogués el prohibiria perquè era l’opi del poble, que enfrontar-se amb els feixistes als camps de futbol era anar a l’escorxador, ells portaven armes i les feien servir i tenien avantatge, nosaltres, els antiracistes i antifeixistes, ni les portàvem ni les fèiem servir; a brutalitat sempre ens guanyen ells… Em va escoltar atentament, em va replicar una mica, imagine que havia fundat “Força Llevant” i era un crit d’ajuda desesperat, però jo li vaig tornar a dir-li que el terreny de la lluita contra el feixisme era des de l’educació i la cultura, des de la política, la conscientització i l’organització popular, no la del enfrontament físic directe i molt menys en un camp de futbol infestat de feixistes i nazis, va callar i no em va dir res més… Després em sentia una mica ‘culpable’ d’haver sigut tan cru, potser li ho havia dit de manera una mica ruda, brusca; aquell jove em queia simpàtic, em semblava molt lluitador, bona persona, la seua cara em sonava del Kasal Popular i d’algunes manifestacions, però només el coneixia de vista, només sabia que era el jove que sovint obria la persiana del Vito, però no el relacionava amb el seu pare, a qui coneixia, des de principis dels anys vuitanta i era amic i company de la UPV (Unitat del Poble Valencià), regidor de Burjassot, abans membre del corrent nacionalista del PCPV, al costat d’Ernest Garcia, cosa de la qual el seu fill Guillem n’estava molt orgullós de tota la trajectòria política del seu progenitor; pel seu contacte amb amics i companys de València i Barcelona, de natació, de maulets, dels skinets del SHARP, Guillem, tenia molt clara la consciència de Països Catalans. Com explica Maria Conca, sempre s’oferia de voluntari per garantir l’autodefensa als Maulets davant manifestacions on els grups independentistes érem assetjats pels grups de blavers, feixistes i nazis, amb violència i impunitat absoluta, molt sovint amb complicitat policial.
 
El 27 de març d’aquell any fatídic, 1993, va morir Vicent Andrés Estellés, i a l’endemà, des de Benaguasil, on feia classes de filosofia, vaig anar a Burjassot, al soterrat des de l’església del costat del col·legi del Patriarca, de Sant Miquel Arcàngel fins al cementeri…Vaig anar amb Anna, professora de valencià de Castelló, i vaig conversar a la porta de l’església amb Francesc de Paula Burguera i Rafa Casanova. No havia passat ni un mes i el 13 d’abril assassinaven a Guillem Agulló i Salvador, uns dies després el soterrarem i tornàrem a anar al mateix cementari, després ens manifestàrem pels carrers de Burjassot, amb el lema Ni oblit ni perdó… Les amigues i companyes de Guillem es declaraven en contra de l’odi i reclamaven que no volien ser herois ni màrtirs; anàrem pels carrers de Burjassot junt a la família Agulló-Salvador, una família a la que volien soterrar en vida, que ha patit un acarnissament digne d’un estat feixista, reclamàvem una justícia i una investigació de les trames feixistes a València que actuaven (i sovint encara actuen!) amb una impunitat total; demanàvem una justícia que encara no s’ha aconseguit; gent que ara es presenta a partits com Vox, fa només uns anys estava en les batusses, pallisses, agressions, navalles i assassinats de gent d’esquerra i “catalanistes”… ho legitimava, ho justificava amb impunitat total, sense l’aplicació de l’apologia del terrorisme. Aquesta criminalització estigmatitzadora, en diaris com Las Províncias i en sectors feixistes de València, era una llicència per etiquetar, insultar, agredir i matar; enmig d’aquest situació, per desgràcia, massa gent ‘influent’ va decidir que s’havia de tabuitzar els mots, castrar la llibertat d’expressió, emmordaçar la llengua, prohibir paraules, restringir la democràcia, la llibertat, els drets humans, que havíem de deixar de dir País Valencià, Països Catalans… acceptar, submisament, que som ‘ciutadania de segona’, que hem de demanar permís als nostres “botxins”, “patrons” i “amos“, per poder expressar-nos en la nostra llengua, decidir i imaginar el nostre futur políticament i estatal.

En el llibre Guillem de Núria Cadenes, es radiografia la brutalitat del dolor, la barbàrie i el terror d’un assassinat feixista quasi impune (els còmplices de l’assassinat de Guillem foren absolts i Perdo Cuevas, el Ventosa, fou condemnat i va complir a una pena irrisòria); un informe per denunciar les complicitats de les institucions per tal d’exculpar les trames del feixisme que s’han perpetuat en “democràcia”, els sofriments que ha engendrat, les resistències i la resiliència que han viscut per sobreviure a la mort d’un jove massa valent enmig d’una societat feixistitzada… És la denuncia dels qui mirant a una altra banda, amb indiferència, reproduïen el franquisme i criminalitzaven el catalanisme o el valencianisme al País Valencià i a l’estat espanyol; fruït d’aquesta criminalització del catalanisme al PV i a la resta de l’estat, fa “intel·ligible” que anys més tard, un estat feixista, pugui enviar a apallissar i confiscar les urnes a Catalunya amb tropes militars i policials espanyoles, al crit d'”A por ellos“, puguin recentralitzar competències autonòmiques, imposar un centralisme herència de les dictadures, el militarisme i el reaccionarisme; judicar i condemnar els organitzadors d’un referèndum pacífic, com denunciava a El Temps, el 2018, la seua germana Betlem Agulló. El calvari que ha patit el seu pare, abandonat per un amic i soci, del Partit Comunista, que no volia que li preguntés per què no podien continuar treballant junts com a llanterners (lampistes!), especialitzat en aixetes, per treure el cap del pou fosc, va trobar un company del PSAN que el va ajudar. El seu soci, havia rebut amenaces? Suborns? Per què no parlava? Per què no les denunciava? Per què es prestava a ser còmplice d’una estratègia criminal?

 
Ni punys americans ni res d’això, que acusava el diari feixista de València per exculpar els assassins, amb falsedats, invencions i enganys; al revés, Guillem es va convertir en un sac de boxa, a mans de nazis que portaven punys americans, llanternes per colpejar-li la cara, navalles per assassinar-lo, agafant-lo del coll entre quatre o cinc i clavant-li, criminalment, el ganivet enmig del cor, mentre altres, còmplices de l’assassinat, el subjectaven immobilitzant-lo, com va escriure Toni Montesinos llavors, després que els agressors li hagueren pegat un feix d’hòsties, perquè, a les vacances de Pasqua, on havien anat a menjar-se la mona, a un bar de Montanejos, portava una pegativa a la jaqueta on posava “Nazis no“, perquè al bus d’anada, un tal Luis Romero Ballester, l’havia assenyalat, perquè era antiracista i independentista. Aquest encarregat d’identificar-lo al bus no va arribar a ser jutjat. Perquè els nazis a l’estat espanyol han estat protegits, des de fa molts anys (tant en Governs franquistes com “democràtics”), i si aquest estat decreta que un independentista no té dret a res, ni a viure, sempre hi ha sicaris que compleixen la seua ordre criminal.
 
Des dels sectors més conscienciats i actius de tots els Països Catalans, Guillem és un símbol de llibertat, de lluita contra el feixisme i d’esperó per a l’alliberament. Uns estats units catalànics, lluitarien contra el feixisme i no covarien l’ou de la serp. Perquè als Països Catalans, sobretot a Catalunya, però també a les Illes, al País Valencià, a Andorra i a la Catalunya nord, hi ha una gran tradició antifeixista, a diferència de l’estat espanyol, que no es va construir, contemporàniament, sobre la derrota del feixisme; com anota al pròleg d’Isaac Rosa del llibre Fatxa. Com funciona el feixisme i com ha entrat en la teva vida, de Jason Stanley, amb traducció de Lucía Giordano,  Blackie Books, 213 pàgs, “Espanya és l’única “democràcia” (d’Europa) [l’entrecomillat i subratllat és meu] que no va nàixer antifeixista”; al contrari, quaranta anys de dictadura en una formació de les mentalitats antidemocràtiques i autoritàries, el feixisme troba molt d’arrelament social, barra lliure, el combustible incendiari d’un franquisme sociològic i institucional (polítics, militars, policies, jutges, intel·lectuals espanyols, periodistes, assessors d’imatge… addictes), que ‘sempre’ (inclús en democràcia!) ha estat a tot arreu, amb uns mitjans de comunicació espanyols, que, majoritàriament, el conreen, dia i nit, i li atorguen “bona premsa”, com una vacuna contra el sobiranisme de les colònies, com una ideologia “d’extrema necessitat”, de retorn al sexisme patriarcal, a la criminalització dels immigrants i dissidents del sistema hegemònic estat-militar-capital…
 
Publicat en País Valencià, Segle XXI

Articles relacionats (per etiqueta)