Dijous, 16 abril 2020 16:56

Salvar vides...

Escrit per Bonaventura Casanova, Decidim!
Salvar vides... UNMEER

Crec que la primera vegada que es va popularitzar aquesta expressió, “salvar vides”, va ser arran els atemptats de les torres bessones al 2011. Des de llavors la propaganda ianqui primer i després tothom fa servir aquesta expressió per a tot. Salvar vides en qualsevol circumstància? No, sols en aquelles que tenen èpica, que són curtes en el temps, i ocorren envoltades de gran parafernàlia mediàtica; i sols per a vides d’occidentals. Ara, qualsevol acció és molt important per a salvar vides al mig de la crisi de la COVID-19, Tothom s’afanya a salvar vides. La crisi passarà i la gent seguirà morint, avui continua morint, per causes absolutament evitables, per exemple la tuberculosi o la malària, o la fam o la violència política. Però sembla que aquestes vides no paga la pena salvar-les.

Un fet comú a totes les crisis és que ens enfronta de forma descarnada a la realitat. Una crisi ens escup a la cara l’estat real en què ens trobem. A tall d’exemple, la crisi social derivada de la “primavera àrab” va mostrar als que la van provocar la inconsistència de les seves societats, i allò que haguera pogut ser un esclat de llibertat ha acabat sent un veritable desastre econòmic i social. O la crisi derivada d’una catàstrofe natural, com el Katrina, va posar en evidència la feblesa de les estructures comunitàries als EE.UU.

Ara, la crisi sanitària ens enfronta a les mancances dels sistemes sanitaris, però sobretot i mes sagnant a la terrible realitat de les residències de les persones grans. Ara tothom vol salvar vides, però quan deixàvem els nostres majors o els nostres familiars discapacitats en espais mal assistits i pitjor gestionats véiem augmentar les llistes d’espera, i comprovàvem que abans es morien els nostres vells que els arribava l’ajut per discapacitat; ens ho miràvem amb indolència, sense pensar en les conseqüències dels nostres actes, i molt menys en el fet que les nostres decisions ens duien irremeiablement a eixes situacions.

Salvar vides en temps de crisi, l’opi que ens conforta de la nostra deixadesa diària. Aplaudiments absurds per a aquells que no tenen mes remei que anar cada dia al treball com el qui va a l‘escorxador, i pense en els milers d’auxiliars, netejadores, infermers, metgesses, administratius que hi entren a les residències, centres de salut o hospitals on saben que poden contagiar-se i morir ells i portar la malaltia als seus. Salvar vides s’entona com un mantra absurd i buit que intenta reconfortar-nos en la nostra inútil existència davant el poder aclaparador dels estats. Salvar vides sorgeix en totes i cada una de les crisis que patim, com si fora responsabilitat de cadascú cada vida que es perd, exonerant els poders públics de la seva responsabilitat en la perduda d’aquestes vides, perquè és en últim extrem la finalitat d’aquest eslògan que ens han clavat al cervell, fer-nos responsables de la immediatesa de la mort, i irresponsables (i ignorants) dels mecanismes que condueixen a les crisis. Quan és just el contrari, som responsables dels processos que condueixen a les crisis, però no som responsables de les morts que es produeixen durant les mateixes. Ho diré amb un exemple, els estatunidencs són responsables de dotar-se d’un sistema polític que els deixa sense cap opció real d’afrontar amb èxit aquesta crisi sanitària, però no són responsables de les morts que ara es produiran. La responsabilitat d’aquestes morts serà únicament i exclusiva dels seus governants, que són els que tenen les ferramentes per a afrontar la crisi, i que són els beneficiaris en termes econòmics i de poder del resultat de les (males) decisions prèvies del seu poble.

Però açò queda de tot amagat amb l’eslògan “salvar vides”, angoixats i histèrics com estem, millor dit com ens han posat, a còpia de missatges apocalíptics amb macabres descripcions de cada mort, de cada malalt, i amb una sensació volguda d’inseguretat amb la policia i l’exèrcit patrullant com si en un estat de setge estiguérem. Amb llistats diaris de morts i detinguts, com si d’una guerra es tractés, la nostra única missió es salvar vides, quan sabem que salvar vides no depèn de nosaltres. Aquesta trista dicotomia que ens duu a una situació propera al trencament psíquic, ens posa realment en un estat de xock individualment i col·lectiva, el que és un estat que facilitat la dominació i manipulació del poder envers la població. Entrem així en la segona fase d’aquest drama que és la crisi sanitària, el de la dominació de la població.

El primer va ser sembrar el pànic, ho van fer deixant que s’escampés la infecció per tot arreu, i fent responsable la població del desastre. El segon tot just comença ara amb l’amenaça del confinament en “arques de Noé” , com li diuen als espais als que ens portaran quan donem positius en el test. I com ho faran? Serà voluntari o obligat el confinament? És interesant veure com han donant la notícia d’aquest proper confinament de la població. Ho han fet amb missatges volgudament contradictoris; uns dient que serà voluntari, altres que es podrà forçar, però finalment el que queda clar és que no queda clar si serà voluntari o obligat, i així cadascú estarà absolutament venut a la interpretació arbitrària de la “autoridad competente”. O algú pensa que si et diuen que et van a portar a tal o qual lloc, et vas a poder negar?. Veient les escenes de violència policial, detencions arbitràries, i homes armats per tot arreu? No, no ens oposarem a ser confinats de fet no podem, les persones no som herois, som persones, que actuem dintre d’un marc determinant, i l’actual marc és d’una gran violència escènica, i d’una sensació d’indefensió absoluta davant el poder estatal. És el segon acte d’aquest drama: la indefensió després del pànic desfermat pel primer acte.

Publicat en Nosaltres la Veu

Joomla templates by a4joomla