Imprimir aquesta pàgina
Diumenge, 26 abril 2020 11:09

Sant Jordi i el virus

Escrit per Manel Rodríguez-Castelló
Sant Jordi i el virus Viquipèdia

Ens hem de remuntar als anys de la guerra de 1936/1939 per trobar un precedent a això d'ara. Aquells anys fatídics no va haver-hi festes de moros i cristians a Alcoi. Deuen ser ja ben poques les persones que ho van viure i se'n recorden. No sé si n'hi ha hagut més, de parèntesis com aquell, d'ençà que tenim notícia de la festa, documentada almenys des del segle XVI.

En els anys trenta del passat segle, coincidint amb la puixança de les organitzacions obreres, l'esquerra i el republicanisme, encara hi va haver un intent de laïcitzar i ajustar als batecs del temps una festa que tot i ser expressió genuïna de la cultura popular, el poder (eclesiàstic, civil i econòmic) controlava molt bé, com sempre passa. La seua represa sota el franquisme avortà tota possibilitat de canvi, n'extremà el control i el reblà amb tota la parafernàlia d'ortodòxia quasi teologal amb què avui apareix revestida si més no en els estaments que la regulen i vigilen ad majorem Sanctus Georgius gloriam (clar, que això és un dir), i que a hores d'ara encara posen moltes rodes a la incorporació plena de la dona a la festa o fan d'obligat compliment alguns actes religiosos per a exercir certs càrrecs, entre més tristes coses. Potser rau ací la gràcia d'aquesta festa antiga que ha format el caràcter alcoià i s'ha deixat modelar per ell, retroalimentant-se ciutat i festa entre l'empatx i el vertigen; una festa convertida en forma de vida que tantes passions desperta, un prodigiós equilibri entre el sagrat i el profà, entre la fe (no religiosa en la immensa majoria dels casos) i la disbauxa, entre l'ordre estricte i el caos. Siga com vulga, avui els alcoians i les alcoianes, inclosos tants com n'hi ha en la diàspora i entre els quals em compte, estem tristos. No havíem imaginat, ni en el pitjor dels nostres malsons, no poder celebrar la festa en pau, disciplinadament, unànimement, esbojarradament, un abril més. I si els meus paisans temien aquests dies les sorpreses meteorològiques més que res en el món, ha sigut molt pitjor veure i viure com un maleït virus no previst en cap mapa del temps els aiguava la festa i s'erigia en el més letal cagafilaes de la història, amb el permís d'oblidades pestes. I estem més tristos avui, dia de Sant Jordi, el més bonic de l'any, el que situat entre les lluminoses entrades de totes les ebrietats i els trons eixordadors i atarantadors de l'alardo, el 23 d'abril, remou i renova una mena d'adhesió ancestral a una civilitat que sovint ens dissimula l'enyor d'una pàtria que no tenim però que és sempre una arrel tan profunda i nodridora com la dels arbres, fins els trasplantats en llunyans boscos. Aliens, per incompatibilitat de dates, al Sant Jordi de llibres i roses (cada vegada menys, sortosament, que Sant Jordi és Sant Jordi, a Alcoi, Banyeres, Barcelona o Londres) i a la reivindicació llibertària del 25 d'abril, en què majorment alcoians i alcoianes descansen dels deliris i efervescències de la festa, tal vegada la forçada clausura no només els aporta enyorances d'abrils i alegria (que al meu poble és essencialment col·lectiva i compartida) sinó també la clarividència que, al capdavall, és la pasta essencial de la vida, humil i sumària, la que més compta, aquella que amb llevats com el de la festa, fa créixer la massa més prodigiosa. Potser ens adonarem que tot i que ens descompten del curriculum un any de festes de Sant Jordi, la vida continua avant amb treballs i penes, que com sempre és costeruda com els carrers de la ciutat que va aprendre a força de mirar tots els abismes i plantar cara a totes les misèries. Lamentarem, un colp més, la deslocalització a què van sotmetre la nostra indústria, aquella que ara es prodigaria en mascaretes i bates i el material sanitari que aquests dies estranys han identificat l'esperança. I potser serien tan indulgents amb les pròpies renúncies i febleses com el seu paisà, l'Ovidi, palomino d'honor, quan arribada l'hora del resum va canviar la lletra d'El meu poble Alcoi i en comptes d'aquell dolorós "la història s'ha fet vella / i els homes l'han deixat", hi va posar "poble tossut i obert, / carrascós, clevillat". Ell sabia bé que arriba un moment que les febleses es transformen en la força necessària per reprendre el fil, per no perdre mai més cap passada. Potser aquest Sant Jordi de lluita contra un virus és un bon dia, malgrat tot, per recuperar la força de les lliçons que dona la història quan s'és "Com un gall matiner" que "canta i alça la cresta, / com si el seu horitzó / fora fora finestra".

Publicat en 'Nosaltres la Veu'

Articles relacionats (per etiqueta)