Imprimir aquesta pàgina
Diumenge, 26 abril 2020 11:57

Quines coses no canviaran amb la crisi del Coronavirus

Escrit per Bonaventura Casanova

El consum de carn i derivats dels animals, segur que això no canviarà, tenim dades més que suficients, evidències de classe A que es diu en medicina, que el consum de derivats dels animals, carn, llet, peixos, no és saludable i a més a més és insostenible per al planeta. Aquesta crisi sanitària té el seu origen en el consum d’animals, però ja no recordem la crisi de “les vaques boges”, ni el grip aviar, entre altres. Si greu és aquesta pandèmia en termes de salut pública, especialment greu des d’un punt de vista biològic va ser la malaltia per prions i els salt entre espècies, que va ocórrer, no vam reflexionar llavors sobre el consum de derivats dels animals, i no ho estem fent ara.

Si que ha canviat el control sobre la població i el dret a la intimitat, amb fortes inversions en sistemes de reconeixement facial i geolocalització.

Tampoc canviarà la política científica, ara tot son lamentacions per l’escassa inversió en ciència, quan hom denunciava les condicions de precarietat dels i de les científiques contractades, els polítics de tots els signes s’ho miraven amb displicència, encara avui no entenen la necessitat de la ciència, al menys els polítics valencians i espanyols. Però, no canviarà, la mirada dels polítics és de curta volada, i la ciència és una inversió a llarg termini, on els rèdits no son evidents fins que hom necessita el coneixement. Ara per exemple, estem revisant els articles que es van publicar al 2003 arran la crisi del SARS-CoV, però la investigació en eixa malaltia, així com amb l’altra epidèmia de coronavirus del 2009, la MERS, no va continuar i ara tirem en falta eixa manca d’investigació, els redits si s’hagués fet llavors els tindríem ara. Aquesta visió a curt termini de ben segur no canviarà amb la crisi.

Però el que sí que ha canviar és la tendència a l’aïllament de l’individu, de fet ja hi ha una pila d’articles que ens amenacen amb un distanciament que durarà fins al 2022 o més i que haurem d’assumir la distància com una forma normal de relació, distància en el treball, consultes mèdiques telemàtiques, classes per internet. Teletreball. Ens estan venent les tremendes avantatges de viure aïllats, i esta deixant-se de banda el que suposa de trencament de les comunitats humanes i la perduda del valors comunitaris.

Altra cosa que no canviarà serà la política farmacèutica. Un dels pilars de les societats capitalistes són les indústries farmacèutiques, elles són les que marquen les investigacions en fàrmacs i decideixen quines malalties han de ser investigades i quines no. Aquesta crisi és paradigmàtica, per exemple un dels motius del no desenvolupament d’una vacuna front al SARS-CoV, va ser que ja hi havien pocs malalts, cert que era una limitació per als assaigs clínics, però la principal limitació va ser que no es vendrien, i tampoc es va fer front al MERS, pel mateix, la malaltia va quedar limitada a una zona del planeta. Ara tots els indicis ens duen a pensar que el tractament anirà més prompte pel control de la reacció inflamatòria que pel control del virus, el que porta a consumir fàrmacs d’un preu força elevat, com son els derivats dels anti-TNF, els blocadors de la IL6 o els inhibidors de les tirosinases. Tots amb un preu que pocs poden pagar. Però encara no he sentit cap govern o partit polític, plantejar-se seriosament el repte que suposa afrontar aquesta malaltia (i possiblement altres) des d’aquest escenari que ens està dibuixant l’industria farmacèutica. On les despeses seran difícilment sostenibles o directament inasumibles. Com repercutirà aquest fet en la escletxa entre persones riques i pobres i entre països rics i pobres?. Ningú s’ho ha plantejat però.

El que sí canviarà seran els drets individuals, a tots els nivells però un de bàsic, com és com volem viure la nostra malaltia? Volem ser aïllats, volem deixar morir en solitud els nostres familiars? Ni tan sols se’ns pregunta. De fet, ja han desaparegut els drets individuals en ares d’una lluita eficaç contra el virus. Però no tots els països ho han fet així, la qual cosa pressuposava que no era necessària una persecució de la població.

Les polítiques capitalistes no canviaran, segur que no, de fet ja comença el negoci dels bancs amb la crisi, seran els grans beneficiaris de la crisi econòmica que seguirà a la sanitària, ja ho hem vist ni coronabons ni mutualització del deute. Ningú s’atreveix a especular, però la història ens diu que el sistema no canvia, no va canviar després de les dos grans guerres, van haver certs ajustos en temes de benestar social, però ni van ser globals ni van ser duradors. La pulsió consumista i la insolidaritat innata del ser humà i el sistema capitalista com a expressió de la mateixa, s’imposarà. Poc dura la solidaritat, inclòs en temps de crisi. O algú es prou ingenu per a creure que la guerra comercial entre la Xina i Occident donarà pas a un mon de col·laboració i harmonia? No ho crec en absolut.

El que si canviarà serà la nostra percepció de les persones, de fet ja ha canviat, o no és un canvi qualitatiu i brutal que hi hagin a dia d’avui 20.000 morts, un de cada 2500 espanyol, i un silencia còmplice envolti l’acció del govern? Estem tolerant sense que gairebé ningú es revele que els nostres vells estiguen morint, i que milers estiguen morint sense rebre l’atenció deguda. I això ara, quan encara no hem entrat en la fase de misèria econòmica. I mentre la dreta i l’espanyolisme està fent servir aquestes morts per a construir el seu discurs d’odi, quan son els responsables màxims d’haver desmantellat els sistemes públics de salut i benestar social., amb nul·la empatia envers les famílies dels traspassats.

El balanç és extremadament pessimista, però estem obligats a ser pessimistes si volem un mon millor. L’optimisme està fora de lloc en un mon dominat pel capital i la cobdícia. L’optimisme és impossible, fins i tot una impostura, quan estem dins d’una crisi climàtica i sanitària global i la millor resposta que es dona és la perduda de drets civils.

Ara bé, des del realisme-pessimista, hem de recordar que el final de la història no ens ha arribat encara. Ni el que reclamava Francis Fukuyama, com a final de l'evolució i revolució política, ni, mal que ens pese, el de l'evolució de l'espècie i la interacció amb la natura de la qual en formem part. Lluny del determinisme que ens venen, el futur encara ens guarda moltes incerteses. És evident que encara seria possible --si hi haguera voluntat política per a fer-ho--, donar-li la volta a tot allò que ha canviat a pitjor, perquè ha estat canviat per voluntat política d'uns governs i classes dirigents concretes i no per cap decisió divina.

També podríem canviar allò que el capitalisme realment existent s'encabotarà en què no canvie perquè forma part de la seua pròpia naturalesa. Ens falta però un factor determinant per a poder actuar, la constitució del poble com a subjecte polític. És a dir, deixar de comportar-nos com individus aïllats, consumistes i conformistes per a recuperar-nos en la nostra essència de poble amb capacitat de lluitar i per tant de decidir.

Publicat en Nosaltres la Veu

Articles relacionats (per etiqueta)