Diumenge, 26 abril 2020 12:30

L’empobriment del País Valencià VII: Finançament

Escrit per Antoni Infante, Joan Ramon Sanchis, Vanessa Campos, Juanjo Giner, Dedicim!, Xavier Tarazona, Decidim economia

Diverses són les variables que han contribuït al llarg dels anys que portem d’autogovern a l’infrafinançament del País Valencià, segurament algunes de les variables no són mesurables, però, també entren en el pes, com la inexperiència i desconeixement a l’hora d’admetre les competències cedides i el seu cost, una història d’anys, o de segles, sent un territori d’extracció per a l’estat central, uns governs valencians febles i submisos front als governs centrals, quan no còmplices en les polítiques anti-valencianes. Tot açò sense comptar amb el robatori directe al qual ens sotmeteren els 20 anys de govern del PP calculats en 4.000 milions de robatori directe i 6.000 milions en malbaratament de recursos.

El nou model d’estructuració de l’Estat Espanyol encetat els anys 80 amb l’anomenat “estat de les autonomies”, es basa en la cessió de competències de despeses en serveis públics d’un estat fortament centralista als països i regions que el conformen. Des de l’inici d’aquest procés descentralitzador el País Valencià està llastrat econòmicament, ja que l’assumpció de la gestió d’aquestes despeses mai fou acompanyada dels ingressos necessaris per a portar-les a terme amb garanties. El model emprat per als càlculs de les aportacions de l’estat fou el PIB de cada autonomia que establia que les comunitats riques rebien menys i les més pobres més. El PIB per capita del País Valencià en 1980 estava unes dècimes per dalt de la mitjana estatal, per tant amb aquest arbitrari índex es catalogà com a autonomia rica que ha d’aportar a la resta. Aquesta situació inicial al llarg del temps ha canviat, el PIB per capita valencià ha anat caient any rere any, fins a un 14,56% en 2018 per baix de la mitjana estatal, però seguim sent una comunitat que aporta en lloc de rebre.

Al País Valencià tenim una balança fiscal negativa, que és la diferència entre la despesa efectuada, en forma de despesa pública o transferències, pel sector públic estatal en un territori i el volum d'ingressos fiscals que es generen en aquest territori. Aquesta balança fiscal negativa genera un dèficit fiscal al voltant de 2.000 milions d’euros a l’any, que representa al voltant del 2% del PIB. Situació que no és nova, ve des de principis del segle XX com a fet palès l’estudi "Capital público en España. Evolución y distribución territorial (1900-2012)" de la Fundación BBVA y el Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE). Nosaltres paguem els impostos, i generem tota la riquesa amb el nostre treball i l'Estat només ens en torna una part, que no arriba a cobrir les despeses ordinàries de la Generalitat.

No tenim els ingressos suficients per a cobrir les despeses en els serveis públics gestionats, ni per a destinar recursos per a la seua regeneració i la inversió en noves prestacions, conseqüència del qual tenim uns serveis públics en deteriorament per falta d’inversió. Per a cobrir les despeses dels serveis s’ha d’acudir a l’endeutament, tant siga amb emissió de deute públic com demanant fons a l’estat a través del FLA (Fons de Liquiditat Autonòmic). El problema és que els préstecs cal anar amortitzant-los i a més hem de pagar-ne els interessos, aquest deute públic, a hores d’ara, suposa un 42% del PIB, xifrat en 47.000 milions d’euros, quantitat impossible d’assumir per la Generalitat i que ens obliga a utilitzar el 25% dels recursos per a fer front al pagament dels préstecs.

És en aquest sentit que podem parlar de deute il·legítim, perquè la major part de la seua quantia s'ha generat per a compensar allò que l'Estat no ens retorna dels recursos que nosaltres hem generat. Això significa que a més d'estar infrafinançats, hem de dedicar una part importantíssima del pressupost per a pagar el deute, reduint encara més els diners disponibles per a pagar els serveis bàsics. Ajuntant els resultats dels conceptes dels quals hem parlat, balança fiscal negativa, infrafinançament i deute que hem de pagar, és quan podem concloure que patim un espoli fiscal i no des de fa poc, almenys des de un segle amb dades conegudes, i tampoc exagerem quan diem que som un país espoliat.

És evident que necessitem un finançament adient a la realitat del nostre país i que la solució al nostre finançament ha de ser la negociació política amb l’Estat d’un nou model de finançament que assegure la cobertura de les despeses socials i la renovació i inversió en les infraestructures corresponents, a banda de rebre les inversions estatals reals que ens pertoquen en funció de la població i consensuades amb el Govern Valencià; és evident que s’hauria d’acabar amb el desequilibri de la balança fiscal cosa que sols podrem assolir amb la sobirania fiscal, comptant amb una hisenda pròpia; és evident que el deute acumulat és impossible de pagar per tant s’hauria de demanar la condonació, com una fórmula de compensació de l’espoli acumulat durant anys; és evident que necessitem inversions concretes per a poder fer un canvi de model econòmic necessari al País Valencià, ja que el model actual no és viable per a la salut econòmica i social de la població, ni sostenible ambientalment.

Aquest repte està en les mans de les i els nostres representants polítics als quals els correspon la tasca de negociació, però, comptant amb el màxim suport de la societat civil. El marc l’haurem de decidir entre totes i tots.

Joomla templates by a4joomla