Dimarts, 05 Mai 2020 19:21

Ciència en l'època de la COVID-19

Escrit per Bonaventura Casanova
Ciència en l'època de la COVID-19 Pixabay

El mètode científic es basa en quatre passos: descriure un objectiu concret que es vol assolir, per a la qual cosa cal conèixer alguna part del problema que es vol abordar, emetre una hipòtesi de com es pot donar una resposta a uns dels possible problemes que encara estan ocults, i finalment elaborar una metodologia robusta per a demostrar la hipòtesi. El pas més important és sens dubte la metodologia, perquè és allò que permet que altres grups puguen reproduir els resultats obtinguts. El procediment s’estructura en: estat actual del coneixement, hipòtesi, objectiu i metodologia.

Avui tots estem pendents dels avenços en el tractament de la COVID-19. I veiem com cada dia, els expert situen més lluny l’arribada d’una vacuna. I també com van caient tractaments que sense cap sentit s’han donat com la cloroquina, o remdesivir. El que resulta alarmant és la pèrdua d’objectivitat dels científics en aquesta crisi. Cal parar atenció que la metodologia ho és tot en el mètode científic, i un tema central és triar el tamany de la mostra, la qual ve definida per l’objectiu principal. I l’objectiu principal ve, a la vegada, definit pel que sabem del problema que estem analitzant. Per portar aquest mètode al problema que ara ens ocupa, la COVID-19, hi posaré alguns exemples.

Per a enfrontar la COVID-19, ens podem plantejar diversos objectius, per exemple: disminuir el nombre d’afectats, disminuir el nombre de portadors, disminuir el desenvolupament d’insuficiència respiratòria, i finalment disminuir la mortalitat. Són sols alguns dels objectius que ens podem plantejar. Cadascun d’aquests objectius es fonamenta en una o vàries hipòtesis, que neixen del que sabem de la biologia del virus, com es transmet, com respon l’individu etc... Quan més coses sabem, més fina pot ser la nostra hipòtesi i per tant més clar l’objectiu, amb la qual cosa el mètode serà tant més senzill i robust. El que no es pot fer mai, és fer servir un estudi dissenyat per a un objectiu per a respondre a una altra pregunta que no estava al disseny inicial, ni tampoc fer anàlisi post-hoc, el que vol dir és fer anàlisis sobre una població que no era la inicialment prevista.

Tot açò ve a còpia dels assaigs clínics que s’estan fent amb remdesivir, que mostren tots els defectes d’una mala investigació. Aquest és un fàrmac que va ser dissenyat per a l’Ebola, i no va donar resultat, la primera qüestió és, hi ha base suficient per a fer servir un fàrmac dissenyat per a un virus per combatre altre? O més bé ha sigut alguna cosa així com: ja que ho tenim ho provem i si la cosa funciona, com a la pel·lícula del Woody Allen. Es dissenya l’estudi sense contemplar un grup control, de fet compara dues dosis del fàrmac, ja d’entrada això no és un assaig d’eficàcia, i és impossible respondre cap pregunta. Seguim llegint el que hi ha, i diuen que en un subgrup de pacients que s’ha donat de forma precoç la resposta és millor. En aquesta afirmació ja hi ha dos violacions del mètode científic: la manca de grup control, i la manca de càlcul de la població, tot i això suposant que el càlcul de 400 pacient inicials s’hagués fet correctament. L’objectiu era si hi havien diferencies en el temps a millorar 2 punts en una escala clínica del 50% de la població en estudi. No s’assoleix l’objectiu principal, llavors analitzen un subgrup de pacients on es va donar més prompte i diuen que sí funciona, però això no es sustenta metodològicament.

Més greu encara és l’anàlisi que es deriva de l’article publicat al Lancet el 29 d’abril, d’un assaig d’aquest fàrmac front a placebo. Ja de bell antuvi no s’aconsegueix l’objectiu en quan la mostra, es calcula una mostra de 325 pacient, i s’arriba a 236, gairbé un 30% menys de l’esperat, això vol dir que la potència estadista disminueix considerablement, si es que li queda alguna. I tot i així, no es demostra que el tractament siga eficaç ni en l’objectiu primari ni en els secundaris. Llavors comencen els anàlisis per subgrups, si ja la mostra posava en dubte la validesa de l’assaig, el fet d’analitzar subgrups, sembla una broma, i quan el llegeixes et quedes astorat, diu textualment, en un subgrup on es va iniciar abans el tractament, “els números” foren millors, tot i que no hi havia diferencia estadísticament significativa, la qual cosa vol dir que el fet de donar el fàrmac abans no te cap valor, i encara la cosa empitjora quan el que analitzen és el subgrup de pacients que millora no en 2 punts de la escala, com estava previst, sinó en un, llavors hi ha un significació. La metodologia científica diu que si es canvia l’objectiu principal s’ha de recalcular el tamany de la mostra. Aquest estudi si ja te defectes metodològics molt greus en la metodologia de l’anàlisi del objectiu principal, empitjora substancialment en l’anàlisi dels subgrups, i quan semblava que no podia anar pitjor la cosa, canvien l’objectiu principal.

L’assaig aquest està molt bé que s’haja publicat, bàsicament perquè apunta, que no demostra per no haver-se arribat al tamany mostral prefixat, que el fàrmac no és útil, però més important com material eductiu per a ensenyar com no s’ha de fer un assaig clínic.

Tot i així es continua donant, igual que la cloroquina, o l’azitromicina, sense cap base científica, i es que ací el que està fallant de forma estrepitosa, entre altres coses, és la manca de sentit clínic. Les preguntes bàsiques no s’han respost: Perquè en alguns pacient és tan greu que porta a al mort, i en altres passa del tot asimptomàtica. És la infecció el que realment hem de combatre o la resposta inflamatòria que desenvolupament algunes persones?. Perquè és més greu en persones majors?, Perquè afecta més a homes?. Perquè hi ha diferent mortalitat en diferents regons del mon?. Com evoluciona realment la COVID-19? Com és la resposta inflamatòria, i per tant com podem diagnosticar-la de forma precoç? Hi han diverses formes clíniques amb riscs diferents segons les mateixes?.

Aquestes preguntes son necessàries que la medicina les conteste abans que puga plantejar-se un tractament amb mínimes possibilitats d’èxit. Aquestes preguntes van quedar sense contestar en les anteriors crisis per coronavirus. I no sembla que ningú estiga fent-se-les, dins la turmenta d’assaigs que els laboratoris estan duent a terme. De fet ja avui, tot l’esforç està centrat en provar fàrmacs, i alguna cosa en investigació bàsica, i molt poc en investigació clínica. I es així perquè la investigació clínica està dirigida, bàsicament, per l’industria i tenen els seus propis objectius, que no es resoldre el problema precisament, sinó més bé obtenir un benefici, no ho oblidem. I si com a efecte col·lateral de la crisi sanitària actual, cau el mètode científic, doncs serà un altre punt en la graella a favor del virus i en contra del sentit comú.

Publicat en Nosaltres la Veu

Joomla templates by a4joomla