Dilluns, 25 Mai 2020 18:28

De la resistència cultural al concepte de colonització

Escrit per Bonaventura Casanova

Corria l’any 1976, la meva parella i jo anàvem amb tenda de campanya per la serra d’Albarracín, llavors hom podia acampar de forma mes o menys lliure. En un indret de grans pins negres, sota una serralada on encara hi havien (i hi han) les trinxeres de la guerra civil, vam coincidir amb altra parella, ells catalanes del Principat, nosaltres catalans del País Valencià; ells d’ERC, nosaltres de l’incipient Front d’Esquerres Nacionalista. Vam fer petar la xerrada, i clar va anar pel problema de l’alliberament nacional, la construcció nacional dels Països Catalans, i l'esperança que la desaparició de l’infame dictador portés una societat més lliure, solidària i respectuosa amb els drets del Pobles.

En un moment de la conversa, mentre anàvem comparar el País Valencià amb Catalunya, els vam preguntar que com era que feien per resistir, i mantenir viva la flama de la Nació. Ell o ella, va respondre que era senzill, i que sempre havien mantingut la llengua catalana al si de la família, que mai es van doblegar a acceptar al cultura castellana, i que sols amb eixe gest era prou per mantenir viva l’esperança del futur. Que ja arribaria el dia en que molts, conscients de la seva diferència cultural exigirien un tracte diferencial. I va ser així, arribà la democràcia espanyola, ací l’adjectiu és important, perquè no parle de democràcia a Espanya, sinó de democràcia espanyola, perquè és distinta a al democràcia sense adjectivar, més semblant a la democràcia orgànica que a les democràcies liberals; i en arribar la democràcia espanyola es va construir un estat “descentralitzat”, o al menys així es va vendre, i la il·lusió es va mantenir fins que arribà una crisi forta que va tensionar la societat, i ràpidament tot es va tornar a centralitzar.

De fet, tot l’aparell burocràtic, econòmic, sanitari va quedar sota el poder real de l’estat, despullant de sentit l’estat de les autonomies. Llavors es va veure clar, que sols amb el reconeixement de la diferencia cultural no era prou per a avançar en el procés d’alliberament nacional. Llavors alguns van començar a parlar de colonització. Som un País colonitzat? Com Angola per Portugal, o Cuba per Espanya? La cosa sembla exòtica, però la realitat és que efectivament els Països Catalans, però sobre tot el País Valencià, és un terreny colonitzat.

Ara que tots estem més habituats al llenguatge del acompliment de criteris per passar de fase, per virtut de la pandèmia de al COVID-19. S’entendrà molt fàcilment que d’acord amb els criteris que defineixen una colònia, el País Valencià és defineix com a tal, a l’igual que la resta dels Països Catalans. Bàsicament una colònia es defineix per la quantitat del seu producte interior que és extret des de la metròpoli. La nostre cas més del 30% del nostre PIB va a les arques espanyoles, i no retorna.

El destí d’una colònia és empobrir-se i romandre esclava. Sols, si hi ha sort, quan hi hagi abundància a la metròpoli, hi tornaran algunes engrunes. Però hem de perdre la esperança, la corrupció espanyola, mai no acaba d’afartar-se. Ni tan sols és capaç d’alimentar als seus fills andalusos o extremenys, molt menys ho farà amb les colònies.

Ja ha passat doncs, el temps de la resistència cultural, ja ha passat el temps de la revolució dels somriures, i molt més del recolzament cec a polítiques  suposadament d’esquerres, que sota la fal·làcia de “centrar-se en les persones”, alimenten el capitalisme realment existent. Cal un gir ideològic que mostre el que és evident. L’estat espanyol, i tota la seva parafernàlia, no es més que un sistema extractiu colonial en el cas dels Països Catalans, i d’explotació de les classes populars tant la dels Països Catalans com la de seu propi país, on sols les elits espanyoles hi troben un benefici del sistema polític hereu de la dictadura.

Publicat en Nosaltres la Veu

Joomla templates by a4joomla