Dimecres, 27 Mai 2020 20:35

Rendes mínimes i serveis socials. En contestació a Mónica Oltra

Escrit per Assemblea de Persones Afectades pel Caos en la RVI

Fa uns dies, la vicepresidenta de Govern valencià va publicar un article1 en el qual afirmava que les Rendes mínimes, i entre aquestes la iniciativa del govern estatal de l'Ingrés Mínim Vital, són competència exclusiva de les comunitats autònomes en l'ordenament jurídic de l'estat espanyol, quelcom que compartim i que vam desenvolupar en un altre article nostre2. No obstant això, discrepem rotundament amb quelcom considerat per Mónica Oltra com imprescindible, que aqueixes rendes mínimes hagen d'estar condicionades a la inclusió social i per tant dependre dels sistemes de serveis socials. Aquests serveis socials poden actuar com una burocràcia que fa que aquestes Rendes perden eficàcia en la seua aplicació com ocorre en la Renda Valenciana d'Inclusió (RVI). Però, volem anar més enllà. El problema està en la "inclusió".

La Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives de la Generalitat Valenciana és, en part, coneixedora d'aquesta problemàtica. De fet, la RVI disposa d'una modalitat de Renda de Garantia d'Ingressos Mínims, que no es condiciona a la participació als programes d'inclusió social. No obstant això, l'elecció d'aquesta modalitat en la RVI es desincentiva atés que la persona beneficiària només rep el 50% del que rebria si se sotmetera a un "itinerari" d'inclusió social. Lògicament, la major part de les persones trien seguir l'"itinerari".

Què significa seguir un "itinerari"? Senzillament, que la prestació (que és concebuda com un dret subjectiu derivat d'un estat de precarietat econòmica) queda a l'arbitri de la valoració dels serveis socials municipals encarregats de garantir la "inclusió social" de la persona en situació de precarietat econòmica3. D'aquesta forma, un dret deixa de ser exactament un dret. A la sanitat, l'accés a la qual també és un dret, si una persona està malalta rep una atenció però no se l'obliga a seguir-la com un requisit per a continuar sent atesa. És veritat que en la tramitació de la RVI es va eliminar un "règim disciplinari" que donava paüra de tan meticulós, no obstant això, la nova llei de serveis socials 3/2019, de 18 de febrer, de la Comunitat Valenciana, ve a reforçar la possibilitat de perdre drets adquirits.

Què explica aquesta situació? Des del nostre punt de vista el model de control social pot estar guiant el treball social encarregat de dur a terme la "inclusió social" que permet accedir a la RVI. Aquest model de control pot superar el model d'ajuda, basat en la col·laboració i el respecte. La legislació dóna més pes a un o a un altre?. Aquesta pregunta queda contestada si acudim a la citada llei de de Serveis Socials Inclusius 3/2019. Aquesta llei, com planteja el seu preàmbul, orienta les polítiques socials. I és el marc de referència en el qual s'integra la llei de la RVI.

A l'article 11.1 de la llei de de Serveis Socials Inclusius, entre altres coses, es diu que "Totes les persones usuàries dels serveis socials tindran els deures següents":

b) Comprometre’s a participar activament en el seu propi procés de millora, autonomia personal i inclusió social col·laborant amb les persones professionals de serveis socials responsables de la seua atenció, seguiment i avaluació de la intervenció.

e) Assistir a les entrevistes amb el personal dels equips professionals de serveis socials i facilitar la visita a domicili quan fóra necessari, així com realitzar les actuacions prescrites com a part dels seus itineraris en el procés d’intervenció social.

f) Destinar les prestacions rebudes a la finalitat per a la qual van ser concedides.

g) Complir les normes, requisits, condicions i procediments per a l’ús i gaudi de la prestació assignada.

Els verbs usats són ordres. La funció de les ordres no és la d'ajuda, amb aquestes explícitament se sotmet i impedeix la proximitat que esmenta Mónica Oltra en el seu article: “els serveis socials són serveis eminentment de proximitat, raó per la qual els municipis tenen també gran protagonisme en el seu desenvolupament. És un treball de persona a persona, imprescindible per a garantir des dels poders públics que ningú es quede arrere“ /1. L'incompliment de les ordres, com podem comprovar en el punt 2 del mateix article es penalitza:

"Incomplir els deures arreplegats en aquest article i aquells assenyalats en els corresponents reglaments de règim interior, donarà lloc a les mesures disciplinàries i sancionadores pertinents, independentment de l’acció administrativa, civil o penal que, si és el cas, pogueren comportar, dins la normativa aplicable."

No fa molt una treballadora social, en una reunió davant la problemàtica del Covid, va fer una reflexió sobre el paper del treball social i sobre com les persones dedicades a aquest s'han deixat alienar amb funcions administratives. Funcions que d'altra banda imposa l'aparell burocràtic. I dirigint-se a alguns col·lectius socials presents en la reunió va afirmar “És a aqueixa labor comunitària, que tan extraordinàriament feu al carrer, a la qual hem de sumar-nos; labor d'acompanyament social, horitzontal, amb l'objectiu de donar suport al projecte de vida particular de cadascú i per descomptat des del respecte.”

Moltes, moltíssimes persones que hem sol·licitat la RVI hem passat el calvari que suposa aqueixa sol·licitud tremendament burocratitzada i intervencionista en la nostra vida privada. Després de mesos de penosa espera moltes hem començat a cobrar, mentrestant, moltíssimes unes altres encara es troben atrapades en la burocràcia de la Conselleria i dels serveis socials de molts ajuntaments esperant que arribe aqueix dia. Algunes temen perdre-la davant les amenaces que reben. Perquè hi ha casos, potser més de les que suposem, que han deixat de cobrar-la perquè el seu treballador o treballadora social ha enviat un informe acusant-les de no complir els seus deures (coneixem casos en els quals la persona afectada ha sol·licitat còpia d'aqueix informe i ni tan sols li ho han donat).

En un procés de lluita contra la pobresa i l'exclusió social cal entendre que encara que totes dues dimensions poden estar relacionades (ja que la pobresa pot condicionar l'exclusió, i al revés), ambdues són independents, i determinades per factors estructurals diferents. Per això cadascuna d'aquestes dues dimensions requereix un abordatge diferent. És en l'exclusió on cap tant el treball social individual com l'abordatge dels factors estructurals que el determinen.

I, si es parla de treball social és important parlar del com es fa. Un treball social imposat, obligatori i punitiu és el contrari del treball social d'integració. Amb els requisits del art 11.1 s'obliga a odiar el professional de treball social, no a concertar amb ell o ella una dinàmica de col·laboració per a buscar eixides i alternatives. “Cap -i és necessària- la labor tècnica dels serveis socials, sens dubte; però sempre -i només- si aquests s'entenen com a comunitaris (més enllà, és clar, de la mera enunciació retòrica del cognom "comunitaris"), proscrivint definitivament les lògiques tecnocràtiques de la intervenció individual, de despatx, que tantes vegades (si no sempre) danya les persones (no sols a les ciutadanes i ciutadans, sinó també a les professionals, que veuen reduïda la seua labor a un paper alienador i descoratjador de mera gestió burocràtica que malgasta el seu potencial i promou el seu descreiment).”4 I si tant el combat contra l'exclusió com el combat contra la pobresa consisteixen a eliminar els factors estructurals que les determinen, el treball social ha d'estar guiat per l'apoderament a nivell individual i col·lectiu de les persones amb qui es treballa.

A diferència de l'exclusió, la pobresa és un concepte econòmic. Pobresa significa que no hi ha diners per a cobrir necessitats bàsiques per a viure, i si se li posa un llindar estandar aquest és el de tindre ingressos per davall del 60% de l'ingrés mitjà. Naturalment, la pobresa ve derivada de factors estructurals, factors que estan lligats a la desigualtat social. També la pobresa té conseqüències negatives sobre la vida emocional i psicològica, sobre les expectatives, sobre l'eficàcia que un percep en si mateix per a resoldre els problemes que li ofeguen. Però, la visió que la pobresa té origen en els mals hàbits de la persona, en la seua peresa o en la seua incapacitat per a manejar-se, és només un miratge, un engany (àmpliament difós) per a desviar l'atenció de l'important, dels seus determinants i de les seues conseqüències. És semblant a la visió (àmpliament difosa) que és el comportament individual el que determina la salut, obviant els seus determinants estructurals. En l'"abordatge" individual de la pobresa el central són els ingressos. En el seu abordatge estructural el central és el combatre les desigualtats.

Per això, tornem a esmentar, que les rendes mínimes, les eines més utilitzades en la lluita contra la pobresa, hagen d'estar condicionades a la inclusió social i per tant dependre dels sistemes de serveis socials autonòmics i municipals és quelcom en el que discrepem rotundament i, sobretot, quan aquestes rendes estan sent qüestionades des de molts àmbits per a no afrontar adequadament el problema de la pobresa, en quedar atrapades per un aparell burocràtic que genera ineficiència i practiques administratives roïnes que afecten les persones que les sol·liciten5.

Per això, com hem dit ja moltes vegades, la RVI, només podrà ser una eina útil si compleix la seua funció d'ajudar a la supervivència, i per a això requereix una sèrie de premisses6 que tornem a manifestar per a veure si d'una vegada ens escolten:

  • La Renda Valenciana d'Inclusió és una renda contra l'exclusió econòmica. Per això, no hauria d'exigir contraprestacions que obliguen les persones. I hauria de gestionar-se des d'oficines comarcals de la Generalitat i no des dels Serveis socials municipals.
  • Que com a dret, la Renda Valenciana d'Inclusió hauria de ser individual i concedir-se a tota persona major d'edat amb falta d'ingressos.
  • Que la quantitat hauria de ser suficient i digna.
  • Que hauria de ser una renda accessible i eficaç. Atés que la situació de falta d'ingressos és fàcilment comprovable i que l'administració té mitjans per a poder fer-ho, la seua tramitació hauria de ser eficient i la llei hauria de garantir un termini màxim de tres mesos per a l'accés a la renda.

Premisses que permetrien obrir el camí cap a la Renda Bàsica de la Iguals, l'eina que, juntament amb moltes altres, considerem imprescindible en la lluita pel repartiment de la riquesa. Una riquesa generada no pels empresaris sinó per totes les persones, tinguen ocupació o no ho tinguen.

Article publicat en Nosaltres la Veu

Notes

1. Mónica Oltra. Una renta constitucional y útil. El ingreso mínimo de inserción es competencia exclusiva de las comunidades. elpais.com, 6/5/2020.

2. La pobresa i la Renda Valenciana d’Inclusió. Propostes en la crisi del coranovirus des de l'Assemblea de persones afectades pel Caos en la RVI. Nosaltres la Veulamareasevuelveroja, 3/5/2020

3. Article 26.2 de la llei de la Renda Valenciana de Inclusió: “La instrucció de l’expedient de la renda de garantia, l’efectuarà el servei corresponent de l’administració local, que elevarà l’informe-proposta de resolució a l’òrgan competent de l’entitat local, sobre la modalitat i el seu import.”

4. En defensa de la garantía de ingresos multinivel y de unos servicios sociales públicos de acción comunitaria, facebook, 11/5/2020.

5. Estudis sobre la RGI basca, presentada com el model, demostren aquestes afirmacions. Hi veure: Iñaqui Uribarri. No es una buena idea extender el sistema de rentas mínimas condicionadas de Euskadi al conjunto del Reino de España, sinpermiso, 8/11/2015; o Iñaqui Uribarri. El fracaso del modelo de rentas mínimas condicionadas del País Vasco, sinpermiso, 30/4/2017

6. Porque somos personas, no objetos desechables, Renta Básica de las Iguales, lamareasevuelveroja, 30/1/2020

Joomla templates by a4joomla