Divendres, 26 Juny 2020 14:02

De nou, el parany de l'idealisme

Escrit per Antoni Infante

A la pel·lícula de Stanley Kubrick Camins de glòria hi ha una escena on Kirk Douglas en el paper del coronel Dax intenta salvar la vida de tres soldats que han estat condemnats a mort per un arbitrari tribunal de guerra. El coronel apel·la davant d'un general argumentant la innocència dels soldats. El general li contesta: "No siga vosté idealista". I efectivament els tres soldats són afusellats i la maquinària de la guerra pot continuar amb la seua lògica mortífera per a la majoria i els seus grans beneficis per a la minoria. Kubrick, transmetent un cert pessimisme històric, ens mostra com la dura realitat dels interessos concrets que genera la guerra s'imposen a l'idealisme humanista. Una (bona) pel·lícula, sí, però recordem que la realitat gairebé sempre supera la ficció.

En setembre de 2008 Nicolas Sarkozy, president de França, va expressar el seu desig de refundar el capitalisme. Sarkozy jugava amb les paraules per a no qüestionar el capitalisme en si, sinó només el "mal capitalisme". La càrrega ideològica de tal distinció ja ajudava a presagiar l'abast de la proposta. Tanmateix, i d'acord amb la gran repercussió mediàtica i la reacció que va produir a les xarxes socials, sembla que milions de persones van creure que la simple expressió d'aquesta idea, verbalitzada per un dels màxims representants del sistema capitalista d'àmbit mundial, obriria la porta a un canvi cap a un model econòmic si més no menys agressiu contra els drets socials de la majoria. Dotze anys després tothom ha pogut comprovar com els efectes del (mal) capitalisme han empobrit la majoria i els del (bon) capitalisme han enriquit més la minoria privilegiada. Aquella idea de la refundació ha restat sepultada sota tones del capitalisme realment existent, de manera que s’ha acomplit aquella previsió de Marx sobre com les crisis del capitalisme acceleren els processos de concentració i centralització del capital.

Amb la pandèmia de la Covid19 i les seues conseqüències sobre la salut i la vida de les persones, amb les economies mig paralitzades, els tancaments de fronteres i les importants restriccions al trànsit de vehicles, avions i vaixells, milers d'articles i d'opinions molt ben argumentades, avançaven la idea que després de la pandèmia res no tornaria a ser igual. Per a moltes persones de tota condició i pensament sembla(va) evident que no hauríem de tornar a fer el mateix, perquè la natura mostrava evidents signes de recuperació paral·lels a la reducció de l'activitat depredadora del productivisme capitalista i els excessos d’un consumisme alimentat per la publicitat omnipresent.

En una primera etapa, la banca, les grans multinacionals i els gestors del capitalisme en general i els seus portaveus van mantenir un perfil més baix de l’habitual, amb poques i molt mesurades declaracions, mirant de no exacerbar els ànims dels pobles, i es van dedicar sobretot a exercir de lobbys discrets però efectius davant els governs per assegurar-se que no es prenia cap mesura que poguera posar en risc el futur dels seus beneficis. Aquest perfil baix segurament va alimentar en moltes persones la idea que fins i tot els capitalistes estaven d'acord o almenys no es mostrarien furibundament en contra dels canvis necessaris. Mentrestant, des de moltes instàncies de la societat civil emergien estudis i propostes sobre com hauria de ser eixe futur postpandèmia. La idea d'un millor futur semblava tan raonable que ningú amb trellat gosava posar-ne en qüestió l’arribada.

Tanmateix, a mesura que l'alarma social anava relaxant-se, hem pogut comprovar com la dinàmica del sistema ha tornat a l'activitat anterior a la pandèmia fent funcionar la maquinària mediàtica i ideològica, anteposant els interessos econòmics als sanitaris, socials i ambientals, obrint les fronteres a mercaderies i al turisme de masses i exigint més i més recursos públics per al capital privat. I tots aquells bons propòsits expressats amb idealisme i bonhomia han topat amb la dura realitat del sistema. No només no hi ha un qüestionament de les formes de fer que ens han portat a la pandèmia sinó que pertot arreu s'espenta per tal d'accelerar i reprendre el ritme boig d’abans de l'emergència sanitària.

L'idealisme i el pensament màgic mai no han canviat la realitat per ells mateixos. Els canvis de tota mena que s'han produït al llarg de la història han necessitat sempre, a més, les accions, mobilitzacions i revoltes dels oprimits i oprimides de tota mena, a vegades acompanyant idees prèviament elaborades, d'altres vegades avançant-se amb revolucions contra el patiment i la injustícia que han donat pas després a idees i pensaments de noves realitats.

El vell combat que arrosseguem des de l'antiguitat clàssica entre idealisme i materialisme o entre pensament màgic i processos socials, sembla ara decantar-se a favor d’un idealisme que afavoreixen els pensaments líquids i difusos i per la pràctica del "m'agrada" de les xarxes socials o la signatura digital d'infinitat de manifestos i peticions sobre les més diverses causes. La pràctica d'aquestes noves formes d'(im)mobilització social de l'era digital sembla com si ens estiguera educant en unes formes d'intervenció social tan merament simbòliques i immaterials com innòcues per a produir canvis d’una certa envergadura.

Crec que aquesta pandèmia generada per la Covid19, com també la crisi del capitalisme del 2008, ens ha mostrat novament la necessitat de superar el pensament màgic. La realitat no la canviarem només amb declaracions ni amb una vareta màgica ni amb pensaments idíl·lics, ni amb centenars de "m'agrada" diaris a les xarxes socials, ni signant un o mil manifestos, cartes i peticions. Tot això pot estar molt bé si a més i sobretot som capaços d'acompanyar aquestes noves formes d'idealisme de mesures concretes de praxis socials que possibiliten els canvis materials necessaris. D'acompanyar la idea amb l'organització, la participació popular i la mobilització social.

Al "no siga vosté idealista" del general pragmàtic de la pel·lícula de Kubrick, caldria contestar avui que som tan idealistes que ens organitzem i mobilitzem materialment tant com podem per tal de qüestionar de dalt a baix un sistema que nega la vida, les necessitats i els més alts valors de la humanitat com a centre de tota activitat material i nord de tota plenitud.

Com va dir Gramsci, “les idees no viuen sense organització”.

Article publicat en elMón.cat

Joomla templates by a4joomla