Dijous, 30 Juliol 2020 18:32

L’ocàs de 'Podemos'

Escrit per Bonaventura Casanova

El sistema polític espanyol te diverses peculiaritats,  però una d’elles és la asimetria que neix del vot per circumscripcions, el que fa que per treure un diputat a Madrid es necessiten vora a 100.000 vots i a Soria 20,000, més o menys. Això fa que partits amb forta implantació territorial però de base no espanyola, obtinguin un gruix de diputats que segons com, poden, i de fet ho fan, actuar com a partits bisagra. Mentre a Espanya va funcionar el bipartidisme la cosa va anar bé, però en ensorrar-se el PSOE arran la crisi del 2011, el sistema entrava en barrena.  Calia, doncs apuntalar-ho, llavors van sorgir dos experiències polítiques: Podemos i Ciudadanos, l’un a la extrema esquerra, diuen; l’altre a la extrema dreta. Podemos, un partit seriós com cal, va fer la seva feina, que no era altra que frenar les opcions de les esquerres nacionalistes, ha sigut un tap per a la CUP, HB-Bildu, Compromís o BNG, i ha aturat qualsevol revolta social que pogués sorgir de la desfeta econòmica del 2011, tot integrant les forces més “revolucionaries” com Anticapitalistes o el PCE. I continua així, ho veiem clar a Galicia, on encara avui l’espai creat al voltant de Podemos, ha donat lloc a dos formacions que l’únic que fan es afavorir el PSOE i el PP, em refereixo clar a En Marea i Podemos Galicia. Igualment a Euskadi, eviten el natural creixement de la esquerra independentista i en dividir l’espai aboquen Euskadi a un pacte PNB-PSOE. L’estructura vertical creada per Iglesias i els seus acòlits, han deixat pel camí la il·lusió i l’esforç pel canvi de milers de persones que donen suport a un projecte malmès, engolit pel sistema i que ja no és una ferramenta de transformació social.

Si mirem a la dreta, el procés, si bé amb algunes variants, ha esta semblant. Es van inventar un partit, Ciudadanos, que tenia com a eix central trencar el discurs catalanista del PSC, ho va aconseguir, i va portar el PSC a postures espanyolistes, en desfer-se el PP; per la corrupció, calia tapar eixa via d’aigua, i van fer de Cs, un partit estatal, però ningú pot evitar ser el que és, i Cs eren d’extrema dreta, tot i que l’establishment espanyol mai el va presentar així. Però com la realitat es dura, en no assolir el poder, Cs comença a trencar-se i ràpidament un partit com Vox, un partit feixista sense complexos, va ocupar el seu lloc I mentre s’arriba al nou equilibri hi conviuen 3 partits de dreta a Espanya, el que fa que no puga governar, sort per al PSOE. El PSOE ha trobat sense cap esforç la centralitat política, i ara amb la crossa de Cs, reconvertit en un partit que vol ser la crossa d’algú, i amb Podemos fent de Podemos, és a dir evitant qualsevol avanç social o nacional, tenim garantida l'estabilitat d’Espanya per molts anys. I quin és el paper de Vox? Un únic, garantir que tant el PSOE com el PP, però sobretot el primer, no perdrà mai de vista la indissoluble unitat d’Espanya. Perquè, i això no és nou, com passa a França amb Le Pen, o a Italia amb el populisme, en quant el PSOE i el PP es desvien el més mínim de la idea que els espanyols tenen de si mateixos, es dispararà el vot de Vox.

Te alguna cosa a veure açò amb al democràcia? No, però Espanya mai ha sigut un país demòcrata, així que tant es, mentre l’Ibex guanyí i les 100 famílies manin.

Duros de mollera

Duros de mollera

Quan era petit, a l’escoles franquistes als que lis costava seguir el ritme, molt baix en general, de les classes lis dèiem que eren “duros de mollera”. Els espanyols sembla que en temes polítics son “duros de mollera”; lis cost entendre les coses, des de professors suposadament d’esquerres, com ara l’Errejon o el Monedero, a feixistes declarats com Arcadi Espada, comencen a veure clar que sense les esquerres dels territoris ocupats, la esquerra espanyola no hi te res a fer. Vatua, acaben de descobrir la sopa d’all.

Podemos era l’últim intent de l’establishment de frenar allò que no es pot frenar, i és l’anhel de llibertat de les persones. Llibertat en tan l’orientació sexual o el desig de pertinença. Llibertat per decidir com vols ser i com vols organitzar-te i amb qui. Era i és tan senzill com això, sols que els espanyols ho veuen des del vesant de l’opressor, i no arriben a entendre que si ells parlen castellà, això no els fa millors que els que parlem català, ens fa distints. Com que no reconeixen la diversitat, doncs la oprimeixen.  Per això el vell acudit que diu el que més es sembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. Hem hagut d’aguantar la monserga de la ortodòxia comunista sobre l’internacionalisme de les lluites obreres aplegada primer al PCE, després a IU, més després a Podemos, i ara a Unidas Podemos o Comuneros, ves a saber com es diuen aquesta tropa espanyola amagada sota un vestit de progressisme que ha acabat com sempre han acabat els partits de tall marxista-leninista, amb purgues i una nomenclatura totpoderosa, que abans es fa l’harakiri que cedeix sobirania. I així estem, en el darrer estertor de la esquerra espanyola, incapaç de platejar una alternativa a la misèria galopant que ens encomana el govern del PSOE i els seus adlàters de l’bex-35, això si amb un flamant vicepresident que es creu Ho-Chi-Min, i ell soletes està carregant-se qualsevol expectativa de creixement de la esquerra espanyola. Ja s’ho faran.

El problema el tenim ara com ara a casa, En Comú al Principat i Podemos a les Illes i el País Valencià, continuen enlairant un discurs que te com a únic objectiu frenar les aspiracions nacionals dels Països Catalans, i de retruc afavorir el PSOE. Les properes eleccions en aquest sentit seran ben importants per als partits sobiranistes, en la mesura que han de ser capaços d’aïllar Podemos i els Comuns, si volem avançar tant en polítiques d’esquerres, com en assolir més cotes de sobirania.

Del País Valencià estant, és el moment per a que des del Bloc (però no sols des d’ell), es done un pas endavant per generar un Espai de Canvi Valencià que integre totes les sensibilitats del nacionalisme progressista i les esquerres transformadores superant els actuals límits de Compromís. Perquè és l’element diferenciador que ens atansa a les realitats basca, gallega i catalana, i ens identifica com diferents del conglomerat de Podemos.  És hora que els valencians i valencianes tinguem una oportunitat de sentir-nos Poble, respectats, i constructors del nostre futur.

Article publicat en Nosaltres la Veu

Joomla templates by a4joomla