Divendres, 21 Agost 2020 12:42

La República Valenciana

Escrit per Pere de Vinaròs

Quant pense en els Països Catalans, el primer que em ve al cap és un espai físic relacionat i vertebrat pel Corredor Mediterrani, amb la dimensió pròpia d’Estats com ara Dinamarca, Bèlgica, Àustria, …. Un espai format per tres països: Catalunya, País Valencià i Illes Balears, amb models econòmics no iguals, però semblants i compatibles, amb molt de comerç i exportació, turisme, pesca i agricultura; sota un mateix marc cultural i lingüístic; amb una visió de la política no igual, però que comparteix aspectes essencials, com ara un sentiment molt europeista, una visió perifèrica respecte de la política espanyola, valors democràtics i de respecte amb l’altre, federalisme i/o confederalisme, respecte a la sobirania de cadascú; com una mena d’unitat entre tres països que han compartit un esdevenir històric comú, però que tot i aquesta unitat, es respecten en les seves individualitats. Seria un espai referencial cultural, lingüístic, econòmic i polític ample i de llarg termini, no és per casualitat que hi sigue la base d’una de les euroregions actuals. Però també haig de dir que aquesta idea la veig com un horitzó, com alguna cosa nuvolosa, boirosa, difusa, difuminada, llunyana, nostàlgica, romàntica: com una mena de somni.

La crua realitat és, ben al contrari, la pròpia de tres Comunitats Autònomes dins d’un marc jurídic basat en una constant reinterpretació a cada cop més restrictiva d’una Constitució Espanyola pràcticament immodificable, que prohibeix la federació d’aquestes, i perpetua una visió centralista d’Espanya, malgrat la confusió d’una  descentralització cada cop mes administrativa. Tot sota una monarquia borbònica corrupta. Si el nostre somni, com he dit, seria una construcció política de baix cap a dalt d’una mena d’Estat confederat per tres països, la crua realitat és que hi sóm tres Comunitats Autònomes d’un Estat amb 17 d’aquestes, construït de dalt cap a baix, profundament centralista, impositiu i feixista, que ha anat canviant la seva Constitució pel mètode de “mutació interpretativa” que duu a terme el Tribunal Constitucional per tal de mantenir aquest centralisme. Un Estat que no dubta en aplicar tècniques de “lawfare” quan li convé. Cal dir que Espanya no és una nació, ni tan sols una nació de nacions, con ens volen fer creure; malgrat la confusió que s’intenta crear, Espanya és un Estat imperialista amb una nació hegemònica, Castella, que té sotmeses altres parts del seu actual territori (com les nostres tres entre d’altres), tant econòmicament com política, cultural i lingüística. Quan diuen que els nacionalistes perifèrics son supremacistes, realment el que volen dir és que ells tenen dret a defensar la seua supremacia, i quan parlen de solidaritat interterritorial, el que volen dir es que tenen dret a practicar una economia extractiva envers el Corredor Mediterrani.

Partint d’aquesta realitat: tres Comunitats Autònomes que no poden no ja federar-se, ni tan sols relacionar-se entre sí amb el seu idioma comú; la idea de construïr els Països Catalans esdevé una idea, sens menysprear el seu valor d’horitzó i somni col·lectiu compartit, esdevé, dic, una idea pre-política, un somni a hores d’ara irrealitzable, una il·lusió sobre la que no es pot fer política mes enllà d’alguna col·laboració cultural. No és casual que alguns partits de l’esquerra valenciana pro-espanyolista enarboren aquest inconcret projecte; però no plantegen el que sí que podem ver nosaltres, els valencians: Fer un Projecte de País per a guanyar a les Corts Valencianes i erigir-nos en la República Valenciana independent, tal com estan intentant fer també els catalans. Cal preparar-nos per a tenir estructures d’Estat, pensar en el nostre País Valencià, organitzar el territori, buscar la participació i el compromís, involucrar la nostra gent, tot per a fer la nostra República construïda de baix cap a dalt. No hem de renunciar als Països Catalans, no hem de renunciar a res, però cal entendre que no és possible construïr-los sense ser, prèviament, independent cadascú dels tres territoris. Per tant, la nostra responsabilitat actual és fer la nostra pròpia República. Aquesta és la assenyada lluita actual, el pas “sine qua non” de tot plegat. Hem de fer nosaltres el nostre camí. No ens podem permetre pensar que quant els catalans s’independitzen ja faran per nosaltres. Aqueixa no es una actitud responsable. La sobirania no et la regala ningú: tens que guanyar-te-la. La nostra feina és propiciar-la, i si algun dia la conquerim i arribem a constituir la nostra República, podrem federar-nos o confederar-nos amb qui vulguem, però mantenint sempre la nostra sobirania, perque si ens la guanyem, no es per a regalar-la a ningú, es per a tenir-la nosaltres. Després, arribat el cas, ja serem lliures per parlar, o no, dels Països Catalans, però construïts de baix cap a dalt, cadascú amb la seua responsabilitat i la seua sobirania, sense deure res a ningú, mirant-nos als ulls els uns als altres i reconeixent-nos com a iguals . La resta, a dia d’avui, es parlar per parlar i no concretar res.

L’Estat centralista espanyol està en clara decadència, tant econòmicament com política. Potser, per sobreviure, prove per enèsima vegada de redundar-se, novament sota l’aparença de una república federal. Però ja no ens podem tornar a deixar enganyar, ja tots sabem que entén el PSOE per federalisme. Seria una república de tall francés, amb aparença federal, però clarament jacobina. De fet, el catalanisme polític va intentar, en la primera república, transformar l’Estat centralista en un Estat confederal, i en veure que això no va funcionar, en la segona va buscar un encaix a dintre d’una Espanya federal. Totes dues repúbliques van ser molt curtes i van acabar malament. Ara, al sí del règim del 78, vist que no els deixen ni tan sols acomodar-se o encaixar en Espanya, els catalans ja s’han plantejat la seua pròpia independència, i per ara, també els ho han impedit amb repressió. Ha quedat clar per a tots que Espanya es, i vol ser, imperialista i centralista, i que no hi ha cap possibilitat de modificar això. Pensar el contrari és una ingenuïtat i una temeritat. Per tant, la nostra responsabilitat es assolir la República Valenciana independent. Tenir la nostra pròpia República es la clau que obri totes les portes, totes les possibilitats. Aqueixa és la política que com a nació ens interessa.

Visca el País Valencià! Visca la República Valenciana!

Pere de Vinaròs

Joomla templates by a4joomla