Dimecres, 21 Octubre 2020 17:55

La possible implosió de l’Estat com a gran oportunitat

Escrit per Antoni Infante
Antoni Infante Antoni Infante

De la mateixa manera que algunes persones gaudeixen de llargues vides tot i estar afectades per malalties cròniques, l'Estat espanyol sembla un malalt de llarga vida. De tant en tant sofreix uns quants sotracs, però en el curt termini, sempre fa la impressió d'una certa solidesa estructural. Cal que fem un esforç de mirada llarga per a veure que, hereu dels dominis de les monarquies, l'Estat espanyol ha anat perdent trossos de l'imperi que havien anat bastint per les terres ibèriques primer i després amb les conquestes europees, africanes, americanes i asiàtiques.

Portugal va ser el primer territori a aprofitar la crisi generada per la Guerra dels Segadors de Catalunya en 1640 per a proclamar la seua independència, tot i que la monarquia hispànica va tardar més de vint-i-vuit anys a reconéixer-la. Els Països Baixos van necessitar vuitanta anys de guerra i diverses bancarrotes de la monarquia imperial per alliberar-se'n i de pas expulsar-la de Taiwan, Tobago i Curação. La posterior Guerra de Successió va suposar la cessió de Sicília, Nàpols, Milà i Sardenya, a més de Gibraltar i Menorca.

La participació de la monarquia hispànica en la coalició reaccionària que va combatre la revolució francesa va donar pas a les guerres napoleòniques, la crisi de la mateixa monarquia i la consegüent independència de les fins aleshores colònies al continent americà, procés que s'allarga fins a les acaballes del segle XIX amb les independències de Cuba i Filipines. Aquest segle XIX va fer convergir conservadors i liberals espanyols (o dretes i esquerres en la versió moderna) en una visió unitarista, militarista i imperialista d'una Espanya cada dia més reduïda.

Una altra característica que apareix en cadascun dels processos d'independència de la monarquia espanyola o de l'Estat espanyol en tant que hereu dels dominis colonials és la convergència de les successives crisis econòmiques, amb importants i reiterades bancarrotes, la crisi de legitimitat com a estat ocupant i com a estat mateix, començant per la monarquia. L'èxit o el fracàs temporal de cada intent independentista, ja siga als Països Baixos, a la península Itàlica o a Amèrica, sempre ha estat vinculat amb la capacitat per "llegir" i utilitzar aquestes crisis per aguditzar-les fins a aconseguir l'objectiu.

Ara mateix sembla bastant evident que ens trobem al bell mig d'una triple crisi de característiques semblants: la crisi econòmica és tan òbvia que destacades figures de l'economia diuen que l'Estat espanyol ja es troba en una situació de fallida. Sembla també evident que la necessitat al recurs a la força (policial, econòmica, judicial, etc.) ha reduït fins a límits impensables fa uns anys la legitimitat de l'estat a Catalunya i Euskal Herria. Paral·lelament la incapacitat per donar solucions a problemes històrics està també soscavant aquesta legitimitat a altres territoris com ara l'antic regne de León, l'Aragó o de manera més visible a les Illes Balears i molt especialment al País Valencià. La tercera crisi, referida a la pròpia de l'Estat i la monarquia, apareix ja com a molt visible en els grans mitjans de comunicació, en les institucions europees, i també per als mateixos defensors de les seues essències imperials i classistes.

Podríem dir que estem davant d'un altre gran moment històric en el qual la possibilitat d'implosió de l'estat (només la possibilitat) i de la reducció del que resta de l'imperi espanyol podria ser un fet. Ací, és obvi que entraria en joc l'altra part de l'equació. Estan els territoris adés apuntats en condicions de saber "llegir" aquesta concatenació de crisis dins l'estat? Estan en condicions de saber-ho aprofitar per a l'agudització de les contradiccions? S'han generat les dinàmiques pròpies necessàries per a crear la necessària correlació de forces a favor dels processos d'autoafirmació?

Crec que cada territori ha de saber contestar des de la seua situació. L'obertura de fronts polítics paral·lels pot semblar una bona estratègia si això no implica la supeditació d'unes realitats a unes altres. Realitats diverses poden fer que ni tan sols semble oportú homogeneïtzar-los en les tàctiques i en la proclamació d'objectius.

Pel que fa al País Valencià, crec que seria una errada històrica dels postulats emancipatoris, confondre el desig amb la realitat del "tempus" concret en el qual ens trobem. És cert que l'estat fa dècades que és incapaç de donar resposta a les necessitats socials, culturals, econòmiques i polítiques de la majoria del país i cada dia es fa més evident que tampoc en dona ja als interessos dels sectors econòmics que no viuen de la simple mamella i dependència de decisions ministerials. Igualment els darrers anys s'ha avançat molt en la socialització i el coneixement popular de les conseqüències concretes de la nostra situació de dependència, espoli i menysteniment, però pensar que això ja és suficient perquè àmplies majories socials puguen fer el salt a la presa de consciència necessària per convertir el nostre poble en un subjecte polític de decisió en si i per a si mateix, podria ser una gran errada d'apreciació.

Tanmateix, tan greu o més seria restar com si no passara res o dedicar-nos simplement a gestionar millor que altres les engrunes d'un model autonòmic que ha mostrat reiteradament les seues limitacions per a generar canvis transcendentals. Els partits i les persones que han arribat a llocs de gestió, farien bé de recordar que hi són gràcies a l'impuls popular, a la votació popular, sí, però també a la trama i capacitat generadora de propostes i mobilitzacions de la societat civil organitzada.

La clau de volta pot estar en la pràctica d'una acció política, diversa i plural, que sàpia millorar la gestió alhora que incideix en la posada en qüestió de la situació de dependència i espoli, i donant alé i respectant la independència dels més diversos moviments socials.

Aquests últims, també caldria que milloràrem en els binomis denúncia/proposta i crítica/suport per, sense renunciar a res, impulsar els canvis des de la realitat concreta.

A tots i totes plegades ens tocaria, fet i fet, respondre a la qüestió que va apareixent amb més claredat cada dia que passa: com respondrem com a col·lectivitat des del País Valencià a la cada dia més possible nova implosió de l'Estat espanyol?

Article publicat en elMón.cat

Joomla templates by a4joomla