Dimecres, 18 Novembre 2020 13:57

Crisi en el millor govern de la història

Escrit per

El titular ben bé podria semblar una contradicció. És el mateix que han expressat moltes persones a les xarxes i sobretot professionals de la comunicació als diversos mitjans. Com pot ser que el millor govern que mai ha tingut el País Valencià, estiga en crisi per algunes qüestions que, sent importants, no deixen de ser secundàries respecte al resultat global de cinc anys de coalició? Doncs sembla que sí, i, si ens atenim a allò que diuen els reportatges i articles periodístics, aquesta crisi és provocada per raons de tàctiques partidistes/electorals de curta volada i per la manca de comunicació entre les dues figures més importants del govern valencià, Ximo Puig i Mónica Oltra.

Personalment també participe de la definició del govern del Botànic (I i II) com el millor govern valencià que hom puga recordar. A condició, és clar, que puga afegir-hi que ha estat el millor en tant que gestor regional d'unes competències administratives cedides per l'estat espanyol, amb un seriós dèficit pressupostari i amb els importants límits polítics d'una autonomia administrativa. Un govern, doncs, dedicat a la gestió que no ha qüestionat fins ara ni el marc estatal de dependència política, jurídica i econòmica, ni tampoc el marc global d'un sistema on els rics cada dia són més rics i la majoria social cada dia està més empobrida.

Es podrà adduir-hi que un govern autonòmic no pot anar més enllà del que determinen les lleis que l'afecten i que, per tant, els matisos de gestió de cada partit polític en un govern de coalició són els que marquen les diferències. Crec, però, que hi ha camp suficient per anar més enllà de la pura gestió. N'Assenyalaré uns quants aspectes.

L'esperada reforma de la Llei Electoral. Aquesta reforma hauria de tindre com a objectiu fonamental l'eliminació de la barrera electoral del 5% dels vots per a arribar a les Corts valencianes. Era una reivindicació que en principi era assumida per tots els partits de tradició democràtica, però que no van escometre a la legislatura anterior, amb arguments (o excuses?) com el d'introduir-hi altres millores, sense cap dubte important, però utilitzades al capdavall per a ajornar sense data l'eliminació de la dita barrera. En la present legislatura semblava que ja hi havia un principi d'acord molt majoritari, que ara es pot veure novament ajornat per la mare de totes les crisis.

L'aprovació d'una nova i veritable llei d'igualtat lingüística que supere, com ja ho ha fet el gros de la societat, la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià aprovada l'any 1983, que era una simple llei de despenalització. Els mil i un esforços i propostes que, segurament amb la millor de les voluntats, s'han emprat des de les diverses conselleries i molt especialment des de la d'Educació, Cultura i Esport per tal d'ampliar les seues cobertures, s'han mostrat estèrils per superar les demandes jurídiques i els entrebancs que hi ha posat la dreta més reaccionària, i als quals han donat suport els tribunals agafant-se al marc jurídic de la llei del 83. Si de debò es vol avançar en el respecte dels drets lingüístics dels cinc milions de valencians i valencianes, cal canviar el marc jurídic per a poder desenvolupar-ne la resta d'aspectes.

Molt lligada a la política lingüística es troba l'urgent i l'irrenunciable dret a la reciprocitat de tots els mitjans audiovisuals públics que emeten en llengua catalana. Aquesta reciprocitat, que amb moltes limitacions ha anat avançant entre TV3 i IB3, també va ser acordada pels presidents de Catalunya i del País Valencià Artur Mas i Alberto Fabra l'any 2014 i Carles Puigdemont i Ximo Puig l'any 2016. La reciprocitat és un dret de la ciutadania del qual ja gaudeixen la resta de les comunitats lingüístiques europees i que arreplega la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, un tractat europeu (STCE núm. 148) adoptat a Estrasburg el 5 de novembre de 1992 sota els auspicis del Consell d'Europa per tal de promoure les llengües regionals i minoritàries d'Europa. Esgotades les excuses tècniques, l'única raó que argüeixen els partits del Botànic II ara en crisi per no posar en marxa aquesta reciprocitat és el silenci.

Si algun fet confirma, però, per damunt de tots els altres, que la política que hui es practica molt majoritàriament és la del simple espectacle, és tot el que fa referència al canvi de model econòmic. La pandèmia de la Covid-19 i el seu terrible impacte social i econòmic va obligar a una gran posada en escena per a llançar el missatge que els partits polítics i els governs havien entés el missatge de la ciutadania i que calia situar les necessitats sanitàries i socials al centre de les decisions polítiques. Comissions de reconstrucció, debats parlamentaris, fotografies amb les persones expertes...tot per continuar amb les limitacions de les polítiques que ja es feien abans de la pandèmia, com el suport indiscriminat al mateix model industrial i turístic contaminant i depredador que ja existia. Un model per cert, que la mateixa pandèmia anirà remodelant amb acord o no dels agents involucrats. O com la renúncia a la potenciació d'una banca pública valenciana, i a la reforma del marc laboral a partir d'una reducció important de la jornada laboral i del repartiment del treball. I no parlem ja d'avançar cap a una hisenda pròpia.

Altres dues qüestions que poden servir de mostra de com es podria superar la gestió per avançar en un model de gestió transformadora es relacionen el tema del transport públic, amb la gestió directa de tota la xarxa ferroviària de rodalies. Propiciant una gestió directa que, amb els mitjans necessaris per a la seua millora, es podria donar un tomb fonamental en la qualitat de la mobilitat funcional de milions de persones al llarg i ample del país. El silenci 'botànic' en aquest cas només és trencat pel soroll de les queixes de les persones usuàries condemnades a patir el mal servei de Renfe/Adif o a canviar de mitjà de transport per d'altres de molt més contaminants i perjudicials per a l'equilibri mediambiental. Pel contra no sembla que vaja a posar-se en qüestió el suport a la nova plataforma de l'AVE que al seu pas per la comarca de l'Horta amenaça amb la destrucció de milers i milers de metres quadrats de la millor horta fèrtil que encara queda a la Mediterrània. Si no hi posem remei, l'AVE continuarà depredant el territori i portant-se la major part de les inversions públiques ferroviàries en detriment del socialment molt més necessaris trens de rodalies.

L'AVE no és, tanmateix, l'única font d'agressió indiscriminada al territori i al medi ambient. La medalla d'or al mèrit destructor se l'emporten les polítiques d'infraestructures viàries com la innecessària ampliació de l'autovia d'entrada al cap i casal, V21, i el projecte d'ampliació del port de Valencià, que pretén convertir-lo en el més gran espai europeu de manipulació de contenidors per a major glòria econòmica de les multinacionals de sempre i al cost de destruir tot el litoral marítim de València i les comarques veïnes al nord i sud de la ciutat. En aquest cas les tèbies protestes de Compromís no sembla que tinguen la fermesa i voluntat suficient per a doblegar l'aposta decidida del PSPV per un model caduc, antisocial i antihistòric. Si el Botànic està en perill, dissortadament no és per aquestes raons, com tampoc sembla que ho siga l'ordenació del model comercial i del territori, ja que després d'invertir més de cinc anys en l'elaboració del "Plan de Acción Territorial Sectorial del Comercio de la Comunitat Valenciana, PATSECOVA", ha estat suficient una trucada per telèfon al president Puig del gran patrici valencià i senyor de Mercadona, Juan Roig (la persona més rica del País Valencià i la més enriquida durant la pandèmia), perquè no culmine els tràmits per a la seua aprovació.

Però si hi ha un tema on es visibilitzen totes les limitacions del millor govern de la història és en el tema de l'infrafinançament. Ni se soluciona el sistema de finançament, ni el del deute històric i il·legítim que s'emporta un 25% de tots els nostres recursos, ni es posa fi a l'espoli fiscal que patim. De poca utilitat sembla el fet de comptar a Madrid amb el també govern més progressista de la història. De moment haurem d'acontentar-nos amb uns pressupostos generals de l'estat on s'estableixen unes inversions per al País Valencià d'una quantia que s'acosta al pes poblacional però sobre les quals no tenim cap garantia de realització. Si repassem la història, almenys des de l'any 1900, l'estat espanyol porta invertint al nostre país un 19% menys que a la mitjana de la resta de territoris. No cal patir, però, ja que mentre es publiquen aquestes notes, el Botànic, més Cs, la patronal i els sindicats CCOO i UGT, estaran celebrant el tercer aniversari d'una manifestació que va ser utilitzada més per a disciplinar i portar a l'ordre les mobilitzacions populars contra l'infrafinançament que havien començat temps enrere que per fer efectiu un canvi en el sistema de finançament just per a les valencianes i els valencians.

Tot açò no deixarien de ser meres opinions o fins i tot especulacions polítiques si no fos perquè com ens va recordar fa uns dies l'informe de l'associació estatal de Directoras y Gerentes de Servicios Sociales només el 4,2% de la població valenciana que viu sota el llindar de la pobresa rep la renda mínima garantida. O com s'afirma en un recent comunicat de Decidim!: "Al nostre país, en nou mesos de pandèmia, han mort més de 2.000 persones. Per les dades fetes públiques de forma oficial, sabem que més d'un terç de les persones mortes, 664 persones a data de 9 de novembre, varen morir en residències de persones majors. Aquestes 664 persones suposen el 2,4% de les places en residències en comparació amb el 0,02% de les persones que viuen en les seues cases, és a dir, una mortalitat 100 vegades superior".

Veníem a rescatar persones, però sembla que moltes d'elles estan quedant-se pel camí.

Publicat en elMón.cat

Joomla templates by a4joomla