Dimecres, 09 Desembre 2020 19:49

Més inconvenients en la nostra agricultura

Escrit per Joaquim Meneu, Decidim!

Les darreres setmanes els està arribant a casa als llauradors una sorpresa més: han d'omplir el formulari de l´Instituto Nacional de Estadística (INE) sobre la seua activitat agrària.

Si estiguérem en una democràcia madura i l'agricultura ocupara el lloc merescut, la cosa no tindria la major importància: el destinatari rebria la carta, joiós de poder col·laborar en una política agrària que el beneficiaria, tant a ell com a tota la societat. I no caldria que els qui manen anaren dictant ordres.

Però, evidentment, en el nostre marc estatal les coses no van així. La transferència de dades no té caràcter voluntari i el sofrit llaurador s'enfronta a sancions en cas de no respondre al requeriment. El resultat és que molts han d'anar corrent al seu gestor per tal de llevar-se el pes de damunt.

No estranya que tot el món acabe sent assalariat o, més concretament, funcionari. La vida no té tants ensurts: la declaració de la renda ve feta, no calen tramitacions anuals per a cobrar la PAC, ni estar pendents del Cadastre, ni del pagament mensual de la Seguretat Social. Al final, la terra acabarà en mans d'uns pocs que tenen personal en nòmina, que els soluciona la papereta i que, a més, sap i pot traure partit de la normativa en vigor, que sembla estar feta per a ells. No sé què en pensen els sindicats agraris, ni si són consultats en esta mena de polítiques.

Podem exposar moltes consideracions. Ja em direu amb quina il·lusió farà front a l'emplenament del qüestionari un propietari que no rep cap euro d'Europa i que potser ha d'obrir les portes de la seua intimitat a canvi de res, naturalment. I estem parlant d'un llaurador que no arriba a 12 o 13 fanecades, però que tots els anys està exposant-se a perdre 3.000 o 5.000 euros si la cosa no va bé. En el cas valencià en són molts i pensem que es mereixen un poc més de respecte.

La qüestió podria considerar-se menor o marginal, però posa en evidència les deficiències de l'administració que tenim. Cada ministeri fa inventaris i fitxers molt semblants, no obstant això, la faena es podria fer d'una sola tirada. El Cadastre, SIGPAC, INE, Confederació Hidrogràfica, Agència Tributària, etc., tot podria estar coordinat i es podria reduir la paperassa, les molèsties als administratius, el volum de funcionariat i la despesa en externalitzacions. En canvi, trobem a faltar estudis en profunditat de molts sectors agraris, com el dels cítrics.

A més, la política exterior en defensa de les nostres produccions és la més ridícula d'Europa. Sempre que hi ha problemes greus, el sector ha de fer mans i mànigues per tal que les autoritats comencen - i no més que començar- a reconéixer el problema. De les solucions val més que ens n'oblidem.

Jo no sé a què esperen els mandataris per a reconéixer que l'agricultura ha de ser un sector clau en l'economia i l'ocupació del país. Altres activitats, enmig d'una pandèmia, tot i consumir ajudes públiques, no s'adrecen. En canvi, l'agricultura mediterrània, amb un cost mínim per a les administracions, i només amb una política decidida, pot salvar la situació de molta gent i d'una part important de l'economia d'un país.

Article publicat en La Veu del País Valencià