Divendres, 15 Gener 2021 00:36

No aplaudim la Marxa Radetzky

Escrit per Eduard Garcia, Membre de Decidim
Revolució de 1848 a Itàlia Revolució de 1848 a Itàlia

Poques persones en un moment o altre de la seua vida no desenvolupen una preferència per un o altre tipus de música, la frase “quina música t’agrada?” és habitual, especialment entre la gent jove. És inevitable no conèixer desenes de cançons que encara que no ens agraden les identifiquem. Una d’eixes tonaetes és la Marxa Radetzky, la coneixeran perquè és l’última peça que s’interpreta en el Concert d’Any Nou que se celebra a Viena. Els privilegiats -i no ho dic només pel fet de poder assistir al concert i poder pagar l’entrada- que assisteixen aplaudeixen amb entusiasme, possiblement perquè coneguen el vertader sentit de la marxa.

Però quin és eixe sentit? Aquesta peça va ser composada per Johan Strauss pare el 1848 en honor al mariscal de camp austríac Joseph Radetzky (1766-1858), qui va destacar per la repressió als moviments revolucionaris de 1848, particularment en el nord d’Itàlia, i a la pròpia Viena. És a dir, per l’assassinat de persones que van lluitar pels drets dels que vosté i jo podem gaudir hui. Ben bé altres criminals al llarg de la història podrien preguntar-se per què a ells no els han dedicat cap cançó o fins i tot per què no s’interpreta en cap concert.

Però d’on provenen aquests drets? Posaré tres exemples que transcorren en tres dels cinc continents. La primera a casa nostra, la vaga de “La Canadenca” (1919), gràcies a la qual es va aconseguir la jornada laboral de 8 hores de treball per llei, primer es va implementar a l’Estat espanyol per anar fent-se realitat a nivell d’Europa. En aquella vaga originada a Barcelona arribaren a ser empresonats entre 3.000 i 4.000 treballadors en vaga, mentre que en senyal de protesta s’ocupen les companyies elèctriques i del gas per tallar la llum i no deixar funcionar les fàbriques o els transports, la ciutat de Barcelona estava a les fosques i amb la majoria de treballadors en el carrer per represàlies de la patronal, fins que es va obligar al govern espanyol i la patronal a negociar.

Escena plasmada durant la vaga de "La Canadenca"

Per al segon exemple ens traslladem als Estats Units, on una dona de 42 anys, Rosa Parks (1913-2005) es va negar a cedir el seu seient a un home blanc i anar al final d’un autobús a Montgomery (Alabama) el 1955. En aquells anys de segregació racial fins i tot als seients del transport públic es diferenciava entre negres i blancs. Per aquest gest Parks va ser arrestada i empresonada. A continuació la comunitat afroamericana encapçalada per un pastor de l’església baptista de Dexter Avenue -a la mateixa ciutat de Montgomery- van decidir boicotejar el servei de transports públics de Montgomery durant més d’un any. Gràcies a aquella acció dotzenes d’autobusos no van poder circular gràcies a la solidaritat organitzada, aconseguint airejar moltes altres protestes contra la segregació racial fins que la llei que segregava les persones de color als autobusos va ser eliminada, aquell pastor de l’església baptista era un relativament desconegut Martin Luther King.

Rosa Parks

Finalment acabem al continent africà amb Thomas Sankara (1949-1987), qui va presidir el govern de Burkina Faso -a l’oest del continent- del 1983 al 1987, amb 33 anys i gràcies a un colp d’Estat recolzat per la majoria de la població. Capità militar i revolucionari comunista va voler dignificar el seu país i el seu continent i parar l’espoli colonial. Va llançar un programa mai vist al continent, començant per canviar el nom d’Alto Volta pel de Burkina Faso, que significa “el país dels homes íntegres”. Va combatre la fam amb una reforma agrària, prioritzant l’educació amb l’alfabetització i la salut pública amb la vacunació de dos milions i mig de xiquets i xiquetes.

Va impulsar la plantació de més de deu milions d’arbres per parar la desertificació, la duplicació de la producció de blat gràcies a la redistribució de la terra per als aldeans, així com va posar en marxa un pla de construcció de carreteres i ferrocarrils per unir el país. Va prohibir la terrible mutilació genital femenina, els matrimonis forçosos i la poligàmia. També va nomenar dones en alts càrrecs governamentals, animant-les a treballar fora de casa i no deixar l’escola. De fet va ser conegut com el Che Guevara africà. 

Thomas Sankara

El seu programa antiimperialista evitava l’ajuda exterior nacionalitzant les terres i riqueses naturals de Burkina Faso. Però aquest programa en favor dels febles no podia seguir per als poderosos, Sankara va ser assassinat el 15 d’octubre de 1987 en un colp d’Estat.

És per això que la història ens ensenya que a la gent treballadora no ens han regalat res, ni en matèria de drets, ni per a la nostra pròpia supervivència. Possiblement els privilegiats que aplaudeixen la Marxa Radetzky sí que saben que els seus privilegis depenen de personatges funestos com el general Radetzky. És per això que si li apeteix aplaudisca “La Muixeranga”, el “Bella Ciao”, el “Grândola vila morena” o “La Varsoviana”, siguem també conscients nosaltres.

Publicat en Nosaltres la Veu