Dilluns, 25 Gener 2021 19:40

La pandèmia dels cínics

Escrit per Manel Rodríguez-Castelló

La virulència amb què la pandèmia s'escampa des de fa mesos i la necessitat de preservar la salut i els drets dels votants aconsellava ajornar les eleccions a Catalunya convocades per al 14 de febrer. Aquest era, almenys, el principal argument dels partits que van acordar postposar-les per al 30 de maig, tots de fet excepte el PSC, que deu tenir molta pressa per jugar el que considera trumfo guanyador abans que l'as del superministre més televisat de l'era pandèmica, Salvador Illa, no se li acabe cremant.

El fulgor de certs meteorits és tan intens com efímer, deuen pensar. En un estat democràtic més o menys normal, i davant les incontestables xifres de morts i afectats pel virus, l'augment vertiginós dels contagis, l'abisme del col·lapse del sistema sanitari, la fatiga cronificada dels professionals del ram, tan lloats i aplaudits com abandonats de la mà de déu dels recursos i l'eficàcia de les conviccions; en un estat democràtic com toca, dic, l'ajornament de les eleccions no hauria alçat pols ni remolí i tothom hi estaria d'acord. Però la pandèmia sembla que no ha tret, com esperàvem d'una situació d'alarma permanent, el millor dels polítics i les institucions sinó més aviat tota la mesquinesa i debilitat. S'agafaran a la literalitat de la llei, que és igual per a tots però per a uns més que per a d'altres, a la lletra menuda de tanta paperassa inútil, a la clàusula «no se sap» de «ves a saber» quina disposició fixa o transitòria, però el cas és que a requeriment de partits quasi fantasmes i persones a títol individual, el TSJ de Catalunya ha suspès cautelarment l'ajornament electoral. La política, sobretot quan es deixa en mans dels jutges, és el terreny més ben adobat per al monocultiu del cinisme al servei dels interessos personals, que solen coincidir amb els del propi partit o grup o facció de poder. La mateixa boca que predica per tots els micros i pantalles a favor de les restriccions, la prudència, la responsabilitat i altres paraules sumptuoses contra la pandèmia canvia en un segon de disc ratllat per pontificar amb la mateixa vehemència contra l'ajornament d'unes eleccions que, a manca d'un sistema telemàtic eficaç i emparades en lleis del quaternari, seran xauxa per als virus i cursa letal d'obstacles per a molts votants. Al capdavall, però, del que es tracta, en aquest cas com en tants d'altres, és de fer veure qui mana, com diu Vicenç Villatoro. I qui no mana no és només el Parlament de Catalunya, això ja es veu, ni tan sols tot un vicepresident espanyol com Pablo Iglesias (que potser signaria ja un indult per als presos polítics) o un MH President com Ximo Puig, que ha de demanar permís fins per tossir. La convocatòria de les eleccions de la cínica controvèrsia, ja ho sabem, és la funesta conseqüència d'una sèrie d'errors, l'últim dels quals haver-se engolit el gripau de la destitució pels qui manen del MH President Torra, i que estan deixant la seu de la sobirania popular o Parlament com se sol dir en boles. En el cercle viciós en què es mou la realitat sociopolítica (no solament a Catalunya), potser les eleccions serviran de ben poc, però si la llei és igual per a tots, no s'entén que Euskadi o Galícia poguessen ajornar les seues eleccions per la pandèmia i Catalunya no. Es tracta de fer veure qui mana i a qui i què serveix qui mana. Lluny de l'esforç per al trellat que la situació de la pandèmia exigeix, no sembla sinó que la crisi faça ploure sobre mullat i que alguns hi hagen trobat l'excusa perfecta per exhibir-se amb tot el cinisme i la poca vergonya. Corren els jutges a signar el tercer grau del lladre reial Urdangarin amb la mateixa mà que el nega als presos i preses independentistes. La bretxa entre el que es diu i es practica, cada vegada és més ampla. Corren alguns cínics professionals de les institucions, alcaldes, consellers i gent així, a colar-se a la cua de les vacunes. No hi ha llei ni vacuna contra el cinisme i les desigualtats. Quan s'acabarà de consumar la desautorització de les autoritats ens tornarem a preguntar qui mana ací i per a què, i per a qui, tot demanant tanda en la cruel cua dels desesperats.

Publicat en Nosaltres la Veu