Dimecres, 03 Març 2021 16:44

Amb el fusell, la llibertat

Escrit per Xavier Blanes

El dia 27 de febrer de 1976 es va constituir la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), qui ho diria! Quaranta-cinc anys després, la RASD, continua sent un estat no reconegut per moltíssims estats democràtics, totalitaris i monàrquics i donen recer, suport i alguns rendeixen homenatge a l'estat del Marroc que va ser l'invasor, repressor i opressor del Sàhara Occidental. Que ironia!, veritat?

Aquests estats van preferir més els interessos lucratius, a la veritat històrica i de dret que promovia l'ONU i ací tenim el poble sahrauí repartit, una part en els Territoris Ocupats, una altra en els Territoris Alliberats i una altra en un tros de terreny cedit per Algèria situat en ple desert del Sàhara prop de la ciutat algeriana de Tindouf.

A casa nostra, són en la majoria dels casos, federacions, associacions, fundacions, ONG's i tot teixit de cooperació solidària, les encarregades de fer visible la causa sahrauí i d'ajuda a les persones refugiades en els campaments de Tindouf.

Al País Valencià, ens trobem dues zones organitzades, una a Alacant i l'altra a Castelló i València. Des del principi, ambdues han seguit els dos principals projectes que hi ha en l'àmbit de l'estat espanyol, que responen a les necessitats més urgents que tenen en els campaments: la caravana d'aliments no peribles i vacances en pau. Les explicarem.

Caravana d'aliments aporta una quantitat per tal de cobrir les mancances que, a vegades el Programa Mundial d'Aliments no cobreix. Tot això amb la solidaritat de la gent que per conscienciació o per generositat lliurement dóna. Enguany precisament, és ara quan s'està duent a terme i acaba a principis de març. Cada associació, ONG o col·lectiu, inicia un escombratge de contactes en escoles, comerços d'alimentació, altres associacions, entitats empresarials i persones particulars. Posteriorment es van recollint aqueixos aliments i es van embalant, etiquetant i pesen perquè en el dia de la càrrega, es faça amb la màxima precisió per a la col·locació en els contenidors que després es pujaran en el vaixell que surt des del port d'Alacant i arribaran al d'Orà (Algèria). Una vegada allí i amb la deguda paciència de permisos i duanes, es carregaran en camions conduïts per personal de la Lluna Roja Sahrauí i arribaran per fi als campaments sahrauís en dos o tres mesos, on seran repartits entre tota la població dels cinc campaments que hi ha.

Vacances en Pau és una altra forma de solidaritat amb la gent més desprotegida, la infància. En els campaments arriben fàcilment a l'estiu als 55 °C i precisament són els xiquets i xiquetes els que estan més temps fora de la haima suportant aqueixa estufa sobre el seu cap. Des de principis dels anys vuitanta en l'àmbit estatal i entre 8 i 12 anys en famílies del País Valencià, es porta fent aquest projecte, que consisteix en l'acolliment d'aqueixa infància. Per a ser família d'acolliment, és necessari ser component d'alguna de les ONG's o associacions que col·laboren amb aquest projecte, més que res perquè dels dos mesos (juliol i agost) que estan, el primer és institucional, visitant les Corts i la Generalitat i són rebuts per l'alcaldia on està situada l'associació, també se'ls fa reconeixements mèdics i visites a dentistes i oculistes, perquè molts d'ells i elles, per la seua situació, tenen escassetat alimentària i sanitària.

La resta de juliol, són portats a excursions a la muntanya, platges, piscines i parcs temàtics a càrrec de l'associació. Tinga's en compte que mai han vist ni conegut res que no siga sorra i més sorra i quan ixen del seu entorn no donen crèdit als seus ulls. A l'agost, ja és la família d'acolliment la que disposa del xiquet o xiqueta, però intentant que es relacione també amb altres xiquets i xiquetes de la seua edat per a intercanviar coneixements i experiències. Això crea un vincle que difícilment es trencarà entre la família sahrauí i la d'adopció, perquè una vegada en els seus campaments, continuen comunicant-se i compartint alegries i tristeses i fa que en un altre projecte creat, els viatges de convivència, la família acollidora conega in situ l'hospitalitat i costums en la mateixa haima de la família sahrauí. A final d'agost o principis de setembre, tornen als campaments fins a unes nou Vacances en Pau.

Em permet acompanyar aquest escrit, reproduint una cita que sobre el tema va publicar el periodista i corresponsal de guerra que va cobrir el conflicte sahrauí i va escriure al llibre sobre el qual he documentat aquest escrit, Vicent Garcia Devís "El Sàhara, la terra promesa".

La gran mentida havia acabat, la ficció d'una independència s'esvaïa com una tempesta del desert, totes les promeses de la metròpoli i d'altres potències internacionals es desdibuixaven com el xaloc.

Però els responsables de les negociacions del Pacte de Madrid encara intentaven sostindre el miratge que els sahrauís podrien expressar la seua voluntat de construir un estat sobirà i independent.

En eixe moment, el rei Hassan donava per tancada tota l'operació d'ocupació i assimilació del Sàhara, en una multitudinària i dura roda de premsa: "El Sàhara Occidental és del Marroc; si els sahrauís es revolten...ens els menjarem".

I, per acabar, la premsa marroquina falsejava la realitat dibuixant una situació idíl·lica de cara a l'opinió pública interna. I, en eixa conjuntura precisa, una gran part dels sahrauís van respondre amb un eslògan que arrosseguen fins a l'actualitat: "Amb el fusell arrabassarem la llibertat! No tenim pressa, el futur és nostre". I eixe crit d'angoixa va desembocar en la proclamació de la República Àrab Sahrauí Democràtica la nit anterior a la retirada d'Espanya del territori colonial, és a dir, la matinada del 26 al 27 de febrer del 1976. La classe política estava massa ocupada en una transició molt delicada, en una situació política on l'extrema dreta neofeixista, amb una certa permissivitat, campava pels carrers de Madrid i dificultava la convivència, una extrema dreta que l'any següent atemptaria al bufet d'advocats laboralistes del carrer d'Atocha, on morien 8 dels seus ocupants i 4 més en resultarien ferits. Dos anys més tard, un altre grup d'extrema dreta faria esclatar una bomba a la Cafeteria Califòrnia 47 de la capital i provocava 9 morts i 61 ferits. ETA a més, es mostrava activa i les pressions per a legalitzar el PCE i pactar i embastar una Constitució deixaven Espanya sense voluntat i sense forces per a encarar una descolonització que va ser una gran vergonya, un gran bunyol.

L'últim president del govern del general Franco era Carlos Arias Navarro, conegut com "el carnisser de Màlaga" perquè havia firmat com a jurista milers de sentències a mort en la guerra i postguerra espanyola; també va ser el primer president de la Transició.

El mateix home que havia consentit la traïció als pobladors de la colònia continuava governant, a espentes i redolons fins a l'estiu de 1976. El nou president, el jove Adolfo Suárez, que també provenia de les files dirigents del Movimiento Nacional, tampoc no va facilitar les coses per a cercar una solució honorable per a Espanya i per al Sàhara.

Ni Suárez, ni cap govern o president de govern espanyol han fet històricament un pas per a donar una solució viable, definitiva o pactada al problema sahrauí. I cap d'ells, una volta al govern, i d'això un bon exemple seria Felipe González, al·legant raons d'Estat, han complit amb la paraula donada als representants del Polisario exiliats al sud d'Algèria, a més de 1.400 quilòmetres d'Alger, l'últim forat del món, però a dos passos de la terra promesa, el Sàhara lliure, entre la zona dels murs i Tindouf.

La transició no podia haver arribat en millor moment per als partits demòcrates espanyols, com el PSOE o el PCE, i no podia haver arribat en pitjor moment per als sahrauís.

Actualment i a causa d'una altra infracció dels milers i milers que ha comés Marroc des de la Marxa Verda, es troben en guerra el Front Polisario i el regne del Marroc, per l'ús indegut d'una franja de 5 km que travessa una carretera en sòl dels Territoris Alliberats i que uneix Mauritània amb els Territoris Ocupats.

És la Franja de Guerguerat, únic territori sahrauí que ix a la mar i que el Marroc utilitza per al pas dels seus camions on transporta cap a la resta d'Àfrica en viatge d'anada i tornada, mercaderies espoliades en terreny ocupat. Diverses desenes de civils sahrauís es van concentrar allí, protestant per aqueixa infracció i van tapar la circulació el 22 d'octubre del passat any, romanent fins que l'exèrcit marroquí el 13 de novembre va atacar per a desbloquejar el pas. El Front Polisario el va prendre com un atac a la seua població i des de llavors li va declarar la guerra. Guerra que el regne marroquí no l'ha volgut reconéixer i la nega, encara que està tenint nombroses baixes en els combats. És clar que és pels seus propis interessos econòmics en el turisme i en les relacions internacionals. Fins ací arriba la seua hipocresia.

Arribat a aquest punt de lectura, és clar que la solució és política i els interessos a més de lucratius són polítics.

Quants anys han de passar fins que els països implicats en la solució, entre altres i molt destacadament la potència colonial, admeten i complisquen la resolució dictada per l'ONU? RE-FE-REN-DUM JA!

Preguntat d'una altra manera, Quan sofriment, vexacions, violacions, segrestos, assassinats, empobriment, penúries, empresonaments, espoli de recursos, adoctrinament forçat i sobretot, ocupació de la seua terra, ha de patir encara el poble sahrauí?

El Sàhara Occidental té moltes similituds amb el País Valencià. Tant de bo no hagen d'aguantar tres-cents catorze anys de sofriment, vexacions, violacions, segrestos, assassinats, empobriment, penúries, empresonaments, espoli de recursos, adoctrinament forçat i sobretot, ocupació de la nostra terra per part de l'invasor Borbó.

La resposta està en el vent, com diu Bob Dylan en la seua cançó.