Divendres, 19 Març 2021 10:49

El valencià provoca accidents

Escrit per Manel Rodríguez-Castelló

De tots els termòmetres amb què podem prendre la temperatura a la llengua, el de la retolació pública és dels més clars i eficaços. Recordatori per a navegants: ja han passat trenta-nou i trenta-vuit anys de l'entrada en vigor de l'Estatut d'Autonomia i de la Llei d'Ús i Ensenyament, respectivament.

Però la temperatura de la pacient, segons aquest indicador, continua evidenciant una salut molt precària. Si aquestes lleis pretenien remotament la recuperació i normalització del valencià, podem considerar-les un autèntic fracàs en aquest aspecte. Allò de l'obsolescència programada que s'aplica a tot de productes industrials, afecta també les lleis, o és que n'hi ha que naixen ja mortes? No siguem ingenus, que ja va avisar Joan Fuster en un aforisme que resumesc de memòria que totes les lleis són de naturalesa coercitiva, incloses aquelles que semblen parlar de llibertats. Feta la llei, feta la trampa. Els successius governs monocolors –i com més va més hem de col·locar en el mateix sac l'actual tricolor–, s'han omplert la boqueta de bones intencions respecte del català, però aplicant a la pràctica la coneguda tàctica de la viu-viu. I qui diu governs diu ajuntaments, diputacions, i no diguem ja ministeris o comandàncies i tota la pesca, és a dir, allà on es prenen decisions. I on es decideix retolar l'espai públic de carrers, monuments, carreteres, informacions diverses per als ciutadans en una llengua o una altra. En aquest terreny, termòmetre senzill i indicador molt fiable de la voluntat política de manaires propis i forasters, els valencians comprovem la nul·litat manifesta en una cosa tan fàcil, pedagògica, simbòlica i relativament barata com la presència del valencià en l'espai públic. Dels aiguats del bilingüisme, mite denunciat i descrit amb pèls i senyals pels pares i hereus de la sociolingüística i més vell que el pixar a peu, al fangar d'una normalització cap a la qual no solament no es fan mai passes decidides sinó que va allunyant-se de l'horitzó d'expectatives, vestida amb les excuses dels mals pagadors i al mateix ritme que el valencià s'empetiteix i pateix els efectes d'una malaltia que cursa amb febre molt alta i persistent. A la tapadora del bilingüisme, gràcies a la qual tots som iguals davant la llei però els uns més que els altres, podíem atribuir aquells rètols tan depriments del model Alboraya-Alboraia o Alcoy-Alcoi, quan l'autoritat no reparava en despeses inútils. La cosa era demostrar que els valencians som pobrets de solemnitat, tan pobrets que sempre necessitarem el castellà per viure d'almoina, fins i tot per tenir un nom. Després va prosperar l'acció directa per a l'extinció de la llengua (i la culminació de la colonització del poble que la parla) i ja no calia ni dissimular l'efecte: els rètols en castellà i tots muts i a la gàbia. I el silenci administratiu com a mètode de dissuasió en el laberint burocràtic mentre van menjant-nos cada dia un trosset de llengua. Però el torrentí José Luis Ábalos (i la cosa podria acabar com el ball de Torrent, si no hi posem remei), superministre de Transport, acaba d'inventar-ne una que és digna de figurar en els annals de la persecució dels drets lingüístics dels valencians. La presència del valencià en els senyals de trànsit pot provocar accidents. És clar que ell ho fa entendre d'una altra manera: que l'excés de paraules pot despistar el conductor, ja que en el seu bilingüisme de postura que sempre prescindirà de l'idioma propi ni li passa remotament pel cap que amb el valencià en tinguem prou per conduir, per viure i fins i tot per beure. La nova tesi completa magistralment, no cal dir-ho, allò del castellà universal que entenen xinesos, àrabs i altres minories, turístiques i no, sobretot en el nivell escrit i amb toponímia de la RAE. Sense eixir-nos-en del mateix temòmetre públic, prenguem la temperatura de l'Olleria, on algunes associacions denuncien la presència única del castellà en els rètols urbans. Un altre termòmetre, el de l'escola, amb la controvertida llei que hi pretén regular (és a dir, imposar, seguint Fuster) les llengües, o el plurilingïsme trilingüe en detriment del valencià, i de la protesta de no pocs centres d'ensenyament, caldrà parlar en un altre moment. Així les coses, després d'anys i panys de marejar la perdiu, potser és hora de plantejar-se la resistència civil en termes més decidits. Podríem, per exemple, plantar-nos davant informacions (impostos, multes, ordres…) no expressades en valencià. Altrament, com fins ara, continuarem discriminats, fotuts i pagant-los puntualment el beure. Perquè qui no plora no mama, també en termes lingüístics.

Publicat en Nosaltres la Veu