Divendres, 02 abril 2021 13:39

20 anys després del cas Ismael Álvarez contra Nevenka Fernández

Escrit per Encarna Canet

Les persones que hem vist el documental del Cas Nevenka realitzat per Maribel Sánchez Maroto, hem pogut recordar horroritzades el tractament devastador que se li va donar a esta dona pel fet de  denunciar públicament un assetjament sexual realitzat per l’alcalde de Ponferrada. En aquells anys 1999, 2000, 2001 va ser una explosió mediàtica pel fet que una dona jove denunciés a tot un «senyor alcalde» Ismael Álvarez i,  tot i que Nevenka guanyà el cas als Tribunals, va patir una tortura psicològica de dimensions gegantines abans, durant i després del procés: va ser linxada i humiliada públicament pel fiscal del moment, José Luís García Ancos, que finalment va ser apartat del cas. Va ser rebutjada socialment pels seus veïns i veïnes que sentien devoció per l’alcalde. Els seus companys i companyes del Partit Popular no sols li donaren l’esquena sinó que es posicionaren totalment al costat de l’assetjador. Fins i tot la seua pròpia família en un primer moment mostraren la incredulitat i li recomanaren no fer cap pas en contra d’Ismael. Finalment, i malgrat guanyar judicialment el cas, va haver de marxar a viure fora d’Espanya i 20 anys després mai ha tornat.

Revisant amb perspectiva de gènere aquest cas, el més lamentable de tot és reconèixer que únicament fa 20 anys d’aquell despropòsit, no estem parlant de l’edat mitjana. El cas va tindre una sèrie d’aspectes positius per a l’evolució del moviment de les dones contra la violència de gènere:

Nevenka va ser una dona capaç de trencar la norma patriarcal, en aquell moment va representar una gran desobediència, un acte de rebel·lia, el fet que una dona i a més jove, denunciés a tot un «senyor alcalde» que tenia molt bona reputació a Ponferrada, perquè a més del poder polític i el respecte social, tenia el poder econòmic per ser empresari. Ell era tota una institució, mentre que ella únicament era una dona jove i guapa

Gràcies a ella és va fer visible un delicte contra els drets fonamentals de les dones, donat també el gran ressò mediàtic que tingué. Es va posar nom a allò que patien moltes dones però que no es sabia bé què era i, evidentment, va crear jurisprudència per a casos posteriors. Es va trencar el silenci

El moviment feminista d’aleshores, amb menys força que actualment, també es va fer visible als carrers i a més va aconseguir que apartaren del cas a José Luís García Ancos, el Fiscal que la va humiliar i va fer d’acusació activa contra Nevenka.

Tot i el terror que la paralitzava, Nevenka Fernández va ser una dona molt valenta en aquella situació i aquell moment. Pensem que estava psicològicament i anímicament destrossada, políticament desprestigiada, aïllada pels seus propis companys i companyes de partit, humiliada socialment, amb tota la seua vida per l’aire, amb molt poc de suport de l’entorn i sense casos anteriors que donaren una pista de per on anar. 

Però també va tenir molts aspectes negatius, sobretot per a ella. La societat del moment no la va tractar com una dona valenta que feia un gran pas endavant, al contrari, va ser maltractada, estigmatitzada i criminalitzada per la majoria del seu veïnat, per alguns mitjans de comunicació i per la justícia. Res del que va fer va estar correcte a ulls dels seus botxins: ella va acceptar entrar en l’ajuntament (per a què vol una dona dedicar-se a la política?), era guapa,  va acceptar en un primer moment la relació sentimental amb Ismael, era joveneta, va aguantar i no va denunciar immediatament... (senyal que no estava tan malament) Culpable per iniciar una relació amb Ismael, culpable per trencar-la... 

El consentiment per a tenir o no una relació és un dret. L’alcalde de Ponferrada no va voler entendre que únicament sí vol dir que sí, i que fins i tot encara que en un primer moment Nevenka diga que sí, té dret a canviar d’opinió. Tampoc el silenci és que sí, ni el seu bloqueig o paralització vol dir que sí. Ni la seua falda ni tampoc si ha begut vol dir que sí.

D’aquesta manera és com el patriarcat va convertir la víctima en culpable. Este és un dels elements fonamentals de la cultura de la violació, concepte que fa referència al conjunt de creences, pensaments i actituds basades en prejudicis i estereotips relacionats amb la violència sexual. Alguns exemples els podem vore clarament en el Cas Nevenka:

  • Per què aguantares tant de temps i no denunciares abans?
  • Has aguantat perquè has volgut, podies deixar la política i prou
  • Tu no eres la treballadora d’Hipercor que ha d’aguantar perquè és el pa dels seus fills, tu estàs en política però no et fa falta (la treballadora d’Hipercor sí que ha d’aguantar tot el que li facen, per això és treballadora i dona)
  • Ell és un bon polític
  • No podem mesclar assumptes personals amb la seua trajectòria política
  • El PP li dona tot el suport a ell sense dubtar-ho. Si finalment l’aparten del partit és per imatge
  • Ismael és un depredador sexual de manual: bona imatge, passant un mal moment aparentment per la mort de la seua dona, fama d’agradar-li les dones (com a qualsevol mascle exemplar). No pot resistir-se davant una dona bonica, i com que no pot resistir-se perquè són els seus impulsos els que el dominen, les seues passions...doncs ell no és el responsable de res (és una víctima de Nevenka). Nega en tot moment els fets i mai demana disculpes.
  • Al documental es diu que a penes es coneixia el terme d’assetjament sexual. Si no existeix el concepte no pots ser conscient d’allò que està passant-te i pots arribar a culpabilitzar-te o pensar que estàs boja com li passava a Nevenka. És una altra de les estratègies dels assetjadors, fer-te creure que veus la realitat distorsionada, que estàs confusa, és una persuasió coercitiva constant «tu no estàs be i cal ingressar-te».
  • Ell continua amb la seua vida com si res, ella ha de fugir

A banda de les conseqüències físiques i psicològiques es va produir un dany social molt important, aquell que afecta el seu projecte vital: la seua carrera es veu trencada, la seua reputació professional qüestionada, ha de deixar la política, perd la feina i quasi perd sa casa. El dany social fa referència també al dany sobre la seua imatge, la seua dignitat, que per a ella és un element important. Hi ha més pèrdues: ha de deixar el poble, les amistats, la família, els costums, el treball, el seu ritme de vida... queda desterrada de la seua vida anterior. De fet, ella mateixa diu al documental que ara és una altra Nevenka 

Quan es produeix violència de gènere, tot i que la dona puga restablir-se a nivell emocional, físic, econòmic, a nivell de parella... hi ha moltes coses en la seua vida que necessiten reparació integral ja que han suposat grans pèrdues.

D’aquesta forma tan complicada es justifiquen els delictes sexuals. Anys més tard ho estem veient en el cas de «la manada» i de totes les manades successives. La violència contra la dona és estructural, simbòlica i cultural i sempre hi ha suport cap a l’agressor i sospites cap a la víctima en una societat patriarcal.

En l’actualitat, un cas com aquest haguera tingut més bona resposta social i més suport per banda del feminisme del que va tenir Nevenka. Avui tenim les xarxes socials per a fer soroll i practicar la sororitat, tenim noves lleis, recursos especialitzat a nivell policial, social, psicològics, judicials, sanitaris... La premsa té recomanacions a seguir per a parlar d’aquests temes. Però cal vigilar, perquè seguim tenint una justícia patriarcal i seguim tenint personal com el fiscal García Ancos, tenim jutges de partits d’extrema dreta que neguen la violència de gènere i polítics amb poc respecte per les víctimes.

La violència contra les dones es reinventa cada dia i agafa formes i modalitats més sibil·lines que la pallissa o l’assetjament. Tenim la custòdia compartida imposada, els ventres de lloguer, la prostitució, la tracta, la pornografia com a escola d’educació sexual, el fals síndrome d’alienació parental, els atacs ideològics contra els moviments feministes. Tenim molts fronts oberts, un d’ells el que va iniciar Nevenka quasi en solitari i que ara, 20 anys després, ens fa donar-li les gràcies i disculpar-nos com a societat.

Publicat en Nosaltres la Veu