Imprimir aquesta pàgina
Dijous, 27 Maig 2021 19:00

Cague en Ceuta!

Escrit per Manel Rodríguez-Castelló

Els nostres avis i besavis solien completar aquest renec amb «i Melilla!». És herència d'aquelles guerres colonials que sempre tenen el mateix perdedor, el poble pla de la potència estrangera, mobilitzat a la força, aliè per complet als designis de la pàtria dissenyada en despatxos i palaus forasters, i el poble envaït i massacrat, si cal, amb armes químiques, com aquell gas mostassa sobre el Rif.

Aquelles guerres antigues del XIX i els anys vint del passat segle cuegen encara no sols en la memòria dels renecs, sinó també en la toponímia urbana que vol glorificar incertes gestes (Gurugú, Tetuan) o en assassins petrificats en estàtues eqüestres. Hi cueja, amb insistència de caparra, en els símbols obsolets d'antics imperis, en les places fortes de Ceuta i Melilla, en illots deserts només aptes per a l'èpica més tronada de franquistes com Aznar i companyia i els seus ridículs Perejils. Aquelles guerres embruten i perpetuen amb renovats esforços el dolor dels màrtirs anònims d'ara mateix a la tanca de Melilla, a la platja del Tarajal, a la ratonera bombardejada cada poc temps de Gaza o a l'exili àrid dels sahrauís, en els nàufrags innombrables de la frontera mediterrània. Són carn humana convertida en moneda de canvi. Aquests milers que van travessar la frontera de Ceuta estimulats pel paradís europeu perdut (millor en tot cas que l'infern africà trobat de cada dia) i rebuts amb els braços oberts de les porres, hereus dels 15 morts el 2014 en el mateix escenari, són les tornes de Mohammed VI per l'assistència mèdica, diuen, a Brahim Ghali, cap del Front Polisario i president de la RASD. Perquè tots els estats se les han d'heure un dia o altre amb l'espantall del seu enemic públic número u, Ghali o Puigdemont, Navalni o Öcalan, Mandela, Assange o Arafat, espill on no volen reflectir-se nus, qüestionats, contradits, combatuts. Aquelles guerres inútils dels nostres avis i besavis que ompliren de medalles infames les pitreres de tots els Francos i Astrays, creadores de novios de la muerte bons només per exhibir en les desfilades al costat d'una cabra i inflamar el cor de tots els nostàlgics de l'Espanya impossible i eterna. A Ceuta apallissen i rebutgen cornuts que paguen el beure i la festa de dues monarquies corruptes i tan amigues a l'hora de repartir-se el pastís del Sàhara Occidental, l'exprovíncia espanyola abandonada a la seua sort en 1975 amb tots els seus habitants a dintre. Carn de canó d'avui i de sempre, moneda de canvi amb què els territoris de frontera amenacen l'espantada Europa, les antigues metròpolis que ara es desentenen de la causa i l'efecte de no poques de les pròpies riqueses ja una mica deslluïdes. Com quan Erdogan pressiona i amolla el llast de la misèria i el vessa a cabassades a Lesbos, Malta o Lampedusa perquè s'acabe ofegant en una mar esdevinguda cementeri. Trist espill, trist eco que retorna, trista moneda que cobra el preu de la injustícia, de la terra mal repartida, del jou del colonialisme: a Ceuta, a Gaza, a l'Al-Aaiun. Els negocis que es lliguen i mantenen des de dalt en benefici dels de sempre, armes, oleoductes, carreteres, medicaments o vacunes, capital sense fronteres, es dibuixa en el mapamundi de la misèria per on els desheretats caminen buscant un lloc on accedir a l'altra banda de les filferrades, el verger on els espera el miratge on arreplegaran, en el millor dels casos, les molles caigudes de la taula de l'opulència. L'Estat espanyol fou entre 2005 i 2017 el setè exportador d'armes del món, entre altres països, a Israel i al Marroc, a qui com a prova d'amistat monàrquica se li'n feren algunes donacions en 2008. Tot sota l'empara de la Llei de Secrets Oficials franquista actualitzada en l'època de Felipe González. A Ceuta o a Palestina, als camps de refugiats de Tindouf, a Síria o al Kurdistan oblidat la mateixa torna sinistra, el mateix cercle viciós que centrifuga només mort i misèria.

Article publicat en Nosaltres la Veu

Articles relacionats (per etiqueta)