Dilluns, 14 Juny 2021 09:45

Paradoxes i contradiccions d'un Imperi frustrat

Escrit per Joaquim Meneu

«Lo que yo pretendo evitar son las guerras hijas del pundonor, cuando no de bastardos intereses, que nada resuelven en pro de la humanidad ni de la     misma nación que las emprende; guerras, por ejemplo, como las que nosotros hemos llevado en este mismo siglo a las vecinas costas de África y a los mares de América...»

Pi i Margall, 1876

Es podria interpretar la presència hispano-visigòtica i del Regne d'Espanya a Ceuta com una acció geoestratègica per a controlar el pas d'Àfrica a Europa i de l'Atlàntic a la Mediterrània. La realitat en canvi ens ha demostrat que com més presència peninsular hi ha hagut, més fàcil ha estat el pas de l'estret per als de l'altre costat.

El 618 de la nostra era els visigots, després d´expulsar els bizantins de la Bètica, ocupen Septum, l'actual Ceuta. El 711 en canvi és eixe port el punt de partida de l'ocupació musulmana. Pel mig hi ha les bandositats de la societat visigòtica: el governador lliurava la plaça a la host islàmica amb la idea d'afavorir els contraris a don Rodrigo, últim rei visigot. Ja sabem tots el que va passar després.

El 1415 és Portugal el regne que, en voler construir-se un imperi atlàntic, conquista Ceuta i la retindrà fins a 1688, en què passa a la corona castellana. Pareix que als portuguesos la plaça africana els feia més nosa que profit.

El 1936 es torna a produir un fet semblant al del 711. Les tropes rebels al govern de Madrid travessen l'estret gràcies a ports i aeròdroms no construïts precisament amb eixa finalitat. Allò que era per a anar cap al sud facilita tot el contrari.

I arribem als nostres dies: Ceuta, Melilla i les Canàries convertides en portaavions, en caps de pont cap a Europa per a les poblacions d'Àfrica desprotegides pels seus governs.

Tornem encara a temps més antics. Per tal d'assegurar el comerç marítim Ferran el Catòlic i Carles V emprenen al segle XVI una política d'ocupació de centres importants del nord d'Àfrica. No obstant això, no queda avortada la pirateria berberisca al nostre litoral. Era més segur per a la nostra gent viure allunyat de la costa. L'únic remei serà al final construir torres de vigilància per a avisar amb temps la població i la milícia quan són avistades les naus dels saquejadors.

Grans victòries sonades com la de Lepant no tenen efectes en la seguretat del litoral. I mentrestant els recursos de la corona són dilapidats en guerres a Europa que no s'acaben mai. Una política de bon veïnatge està descartada per allò de la puresa religiosa i no hi ha tants diners per a patrullar la mar perquè, també per l'obsessió del pensament únic religiós, els tresors americans són destinats a Europa.

No serà ben bé fins a l'ocupació francesa d´Orà i Alger el 1830 que la façana marítima valenciana podrà respirar.. Però en compte de deixar tranquil·les les poblacions africanes ara que l'enemic està debilitat, emergeix la temptació imperialista. Els governs de Madrid es tiraran prop d'un segle amb un problema permanent, que dilapida recursos i s'endú els fills de les cases que no poden redimir-los de les obligacions militars. A tot això hi ha empreses i algun ministre que ixen afavorits de la situació de guerra.

La mala política va entrebancar la modernització de la nostra economia. En lloc d'invertir en canals de reg, millores de les comunicacions i promoció dels nostres productes agrícoles i manufacturats a Europa, les guerres d'Africa, Amèrica i Oceania s'emportaran els cabals públics. Les famílies amb diners per a inversions, se'n veuen privats perquè han de redimir els fills de la guerra i les famílies sense recursos han d'aguantar llargs períodes de privació de braços, que pot ser per a sempre si una bala o una epidèmia acaba amb la vida dels seus descendents.

I no són coses tan llunyanes les que van passar des del segle XIX fins a mitjans del XX. Jo mateix he sentit testimonis de les atrocitats de la guerra d'Àfrica o de la falta de reconeixement dels servicis prestats pels soldats a Cuba i Filipines, que es van estar tota la vida esperant una pensió que mai no va arribar.

Han canviat molt les coses hui en dia? Pensem en les accions sonades d'altres èpoques (empreses navals, guerres colonials i de religió, tribunals de la Inquisició...) i en les d'ara: AVEs, plataformes extractives, aeroports i ampliacions de ports, línies elèctriques desmesurades, destrucció de zones agrícoles fèrtils i litorals, fons europeus de dubtosa aplicació, tribunals arbitraris...

El nostre futur, tornarà a estar hipotecat?

Article publicat en Nosaltres la Veu